De tant en tant, alguna autoritat mèdica ens recorda que la psiquiatria científica està encara molt poc desenvolupada en comparació amb altres disciplines i que això facilita enfocaments i intervencions amb escàs fonament científic. El psiquiatre Joel Paris va posar el dit a la nafra el 2013 amb el seu llibre Fads and Fallacies in Psychiatry, i ho va tornar a fer el 2015, amb el seu nou llibre Overdiagnosis in Psychiatry: How Modern Psychiatry Lost Its Way While Creating a Diagnosi for Almost All of Life ‘s Misfortunes. La crítica de Paris, professor de Psiquiatria a la prestigiosa Univeritat McGill (Montreal, Canadà), se centra en els excessos diagnòstics (en la depressió i el trastorn bipolar, entre d’altres) i terapèutics, que poden resultar perjudicials per als pacients.
Però probablement el principal martell de la psiquiatria menys científica és Peter Gøtzsche, especialista en metodologia de la investigació clínica i director del Centre Nòrdic de la Col·laboració Cochrane. El 2015 va publicar un llibre de títol més que eloqüent: Deadly Psychiatry and Organised Denial (traduït com Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada) en el qual ataca els abusos de la psiquiatria i la indústria farmacèutica, i advoca per la reducció de l’ús de psicofàrmacs perquè, com diu en una entrevista a El País, “els fàrmacs psiquiàtrics ens fan més mal que bé”. Gøtzsche no només irrita la indústria farmacèutica, sinó també a no pocs psiquiatres, que li repliquen que “no té formació ni experiència psiquiàtrica assistencial” i “no sap del que parla”. Les seves afirmacions també han d’irritar a molts metges i familiars, que conviuen amb les devastadores malalties mentals. Però no convindria obviar-los, per més que hi pugui haver un abisme entre les evidències científiques i la crua realitat del malalt i la pràctica mèdica.
Per contextualitzar el problema que denuncien, de manera diferent, Paris i Gøtzsche, convé tenir present alguns fets. El primer és gairebé una obvietat: tot i els avenços de la psiquiatria i la neurociència, les malalties mentals segueixen sent un misteri. Es desconeix el fonamental de la seva etiopatogènia i això és una trava per realitzar un diagnòstic més científic, superant les limitacions que molts atribueixen al Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM). El segon és la precarietat científica de la psicoteràpia i la psicofarmacologia. Certament, no cal conèixer el mecanisme d’acció d’un tractament per saber si funciona o no, però les teràpies de les malalties mentals deixen molt a desitjar. La seva eficàcia és més aviat discreta i, en alguns casos, amb prou feines superior a la del placebo. Els fàrmacs presenten, a més, importants efectes secundaris. En tercer lloc, cal recordar que la psiquiatria és una de les especialitats amb més conflictes d’interessos i major intervenció de la indústria farmacèutica. Finalment, tot un segle de neurociència des de Ramon i Cajal no ha servit per formular un paradigma científic de la ment. Els avenços de les dues últimes dècades han ajudat ben poc a comprendre i tractar malalties com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar (per no parlar de l’Alzheimer).
En aquest context de precarietat científica, què poden i han de fer el psiquiatre i el metge? Els crítics com Gøtzsche poden estimular el seu escepticisme i la seva comprensió de la medina basada en l’evidència, però no els donaran solucions per gestionar els malalts. Deia Víctor Hugo que “la ciència té la primera paraula sobre tot i l’última de res”. I, efectivament, la ciència ha de tenir la primera paraula per orientar l’abordatge d’un pacient psiquiàtric, i la primera responsabilitat del metge és conèixer-la. Però mentre la psiquiatria científica no es consolidi, el maneig dels malalts mentals seguirà sent incert i difícil.
Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.
