Joseba Achotegui, psiquiatre, fa anys que estudia i tracta la relació entre migració i salut mental. A principis dels noranta va participar en la fundació del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, que dirigeix ell mateix. També és el director del Curs de Postgrau “Salut mental i intervencions psicològiques amb immigrants, refugiats i minories” de la Universitat de Barcelona i ha estat premiat per la seva tasca amb immigrants. Una de les seves contribucions a aquest àmbit ha estat sens dubte el de posar nom al sofriment psicològic del migrant. “Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts”, explica en aquesta entrevista. Inspirat el clàssic d’Homer L’Odissea, Achotegui va batejar la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple com a Síndrome d’Ulisses.
El SAPPIR de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona es va fundar el 1994. Per què en aquest moment?
Ens vam adonar que començava a arribar una nova migració. Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i França va reaccionar amb un control més estricte de les fronteres per la crisi del petroli. Aquests i altres factors van donar lloc al fet que marroquins que passaven per aquí de cop i volta es quedessin i també van començar a arribar persones de diferents països d’Amèrica Llatina en esclatar la crisi del deute. El paisatge humà era diferent, hi havia més gent d’altres llocs i molts no tenien atenció sanitària. Vam començar a organitzar algunes conferències i va sortir la idea d’organitzar alguna cosa a nivell de salut mental, d’aquí va sorgir la idea de crear el SAPPIR l’any 1994.
Al llarg d’aquests 25 anys hem anat veient el canvi que s’ha produït en la migració. Per aquest motiu el 2002 vaig plantejar el concepte de la Síndrome d’Ulisses, perquè em vaig adonar que estava canviant completament la migració: al principi venien en millors condicions, després van començar a arribar en pastera i espantats.
Quines eren les necessitats detectades llavors?
Les persones que vèiem en els noranta tenien problemes més aviat culturals: arribaven aquí i tenien algunes dificultats d’adaptació. A partir del 2000 els problemes són socials perquè apareix la figura de l’indocumentat, les famílies es trenquen, la gent té por, se sent indefensa…Tot ha canviat tremendament.
Com deia vostè l’any 2002 planteja el concepte de la síndrome d’Ulisses o la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Per què ‘Síndrome d’Ulisses’?
Amb el canvi migratori canviava també la problemàtica. A partir del 2000 vam començar a veure problemes d’estrès, por…I un dia em va venir la imatge que el que m’explicaven els pacients era el que s’explica en l’Odissea. Eren gent sola, indefensa.
Quins són els símptomes d’un migrant amb Síndrome d’Ulisses?
En la Síndrome d’Ulisses els símptomes són sobretot insomni, cefalea, fatiga…És un quadre d’estrès, no una malaltia. Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts.
En la seva investigació diu que hi ha set dols migratoris. Quins són?
Sí, vam plantejar que hi ha set dols en la migració: la família, la cultura, la llengua, la terra, l’estatus social, el grup de pertinença i els riscos de migrar. Això ho viu tot immigrant però els que tenen Síndrome d’Ulisses viuen això al quadrat. Qualsevol immigrant ho nota i cal fer un esforç per adaptar-se, per això es diu dol, però en els casos d’immigrants en situació extrema tot això es viu d’una manera molt més radical.
En l’actual crisi de refugiats, molts o tots són casos de situació extrema.
Tothom que es desplaça a un altre lloc és immigrant i els refugiats són un tipus d’immigrant en condicions molt difícils. També n’hi ha molts a qui no se’ls reconeix com a refugiats i igualment viuen condicions molt difícils però sí que hi ha molts refugiats que tenen Síndrome d’Ulisses, quadres de por i indefensió. Alguns emmalalteixen i d’altres viuen aquests quadres d’estrès.
Com afecta aquest procés als joves i als nens?
La Síndrome d’Ulisses també està descrita en nens. Aquests ho viuen en pitjors condicions perquè estan en un procés de creixement i maduració i viure una migració extrema els afecta profundament i els desestructura. Es trenquen les famílies i per als nens és encara pitjor que per als adults, que són persones amb més recursos i amb un ‘jo’ ja format.
Almenys 10.000 nens refugiats no acompanyats han desaparegut després d’arribar a Europa segons l’Europol, què passa amb ells?
Les situacions dolentes sempre poden empitjorar: pots estar espantat, sol, malalt, amenaçat … per desgràcia tot és susceptible d’empitjorar i els nens que ja estan sols i sense protecció evidentment viuen en unes condicions tremendes perquè necessiten un mitjà estable per madurar i no el tenen.
Estem preparats com a societat per fer front al moment que vivim? En l’última jornada organitzada per l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver es va demanar més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i psicològica i serveis socials.
De la mateixa manera que per a atendre una dona embarassada o un diabètic els professionals de la salut es formen, per atendre una persona amb una altra cultura i amb unes circumstàncies molt diferents a les de l’autòcton, cal una formació. Que no hi hagi aquesta formació no deixa de ser una forma de desvalorització per a aquestes persones. No pot ser que a un refugiat o una persona que ve d’unes condicions culturals molt diferents se l’atengui com ‘bonament’ es pugui, això no deixa de ser una forma de discriminació. Es mereixen una atenció de màxima qualitat i tenen dret a exigir-la. Si finalment arriben a Espanya els refugiats que estaven previstos, espero que se’ls pugui atendre bé. El que em preocupa és que aquí som de fer les coses amb molt de cor però poca previsió. Està molt bé rebre amb els braços oberts però no podem tenir un programa per a sis mesos perquè el que pot passar llavors és que faltin recursos.
Hi ha algun país o programa modèlic en aquest sentit?
Sí, els països nòrdics o Alemanya són un bon exemple en el sentit que es programa molt més. Un refugiat no ve per dues setmanes i els conflictes i les crisis, per desgràcia, duren diversos anys.
Com pot influir una bona atenció a la superació d’aquests dols?
Doncs mira em ve ara el cas d’una família, com tantes que hi ha, que han estat trencades. A Espanya una reagrupació familiar triga uns vuit anys. Vuit anys és tota la infància d’un nen, és trencar-li totalment la columna vertebral de la seva infància. El cas que recordo és el d’una família d’Hondures que el nen tenia cinc anys quan la seva mare va marxar per venir a Espanya. Va començar a treballar, va trigar molt a aconseguir els papers, etc. Finalment el nen, ara ja amb 13 o 14 anys, pot venir a Espanya però quan arriba se sent completament abandonat per aquests anys sense la seva mare. Afortunadament aquests són casos que tenen bon pronòstic: el nen i la mare pateixen perquè volen comunicar-se i no poden i s’ajunten la ràbia i la culpa. Nosaltres, en fer una mica de mediadors, de cola, funciona. Hi ha casos que hem vist aquí que han estat molt exitosos, són processos que són agraïts.
La culpabilitat en aquells que han de deixar enrere familiars és una cosa que s’arrossega a nivell psicològic?
Això es veu, per exemple recordo una refugiada siriana que vaig veure fa unes setmanes aquí que se sentia malament perquè la seva família seguia allà. Són processos complicats, tothom pateix molt, és generar una xarxa de problemes molt gran.
Als camps de refugiats, a Grècia per exemple, aquests han d’enfrontar-sovint a sentir subjectes passius ja que no els permeten involucrar-se en l’autogestió del camp, la compra de menjar o altres tasques, que s’adjudiquen a voluntaris. Això pot generar també un nivell de frustració?
Una persona necessita mantenir una imatge de dignitat, d’autoestima. El que no és bo és infantilitzar a la gent i tenir-la allà en una mena de llimbs o stand by. És bo que les persones refugiades o qualsevol persona que viu una situació d’aquest tipus mantinguin una autonomia. També cal entendre que no és una feina fàcil, no és un pur paternalisme, però s’ha de treballar d’una manera que tingui en compte que l’altre no és un objecte de caritat, és una persona.
En el cas per exemple de refugiats sirians, molts han d’enfrontar-se, a més del propi procés, a acceptar una ocupació (en el millor dels casos) de baixa qualificació en relació a la formació que un té.
Sí, hi ha molts estudis que diuen que tots els immigrants refugiats que arriben, que tenen un ventall d’unes 200 professions, aquí acaben fent quatre: cuidar ancians, neteja … al principi ho accepten però quan passa el temps és un impuls molt humà frustrar-se. La gent que ja tenia un estatus relativament baix en el seu país d’origen i aquí també no ho nota tant. Diferent és per als que vénen de professions al seu país amb un estatus més alt, per exemple d’enginyer o professor.
Finalment, quines repercussions creus que pot tenir per a la salut mental de les persones migrants l’auge de discursos antiimmigració com els de Trump?
L’immigrant aquí és una mica supervivent, algú que va lluitant i que no mira tant aquest tipus de discursos…però als Estats Units és una mica diferent. A Espanya l’immigrant no té una visió tan polititzada, té una visió més individual. Hi ha moltes maneres de migrar, es pot migrar en bones condicions o en males condicions. Però males condicions no és només el que està en un camp de refugiats sinó també el que no pot entrar a Ceuta o Melilla o viu aquí indocumentat i no hi ha manera de tirar endavant.
