Aquests dies que tant es parla de la importància de complir la llei, vull recordar que sovint es canvia per reial decret i no sempre en benefici de la població. L’any 2012 el govern de Mariano Rajoy va abolir l’atenció sanitària universal que assegurava la Llei General de Sanitat de l’any 1986. De sobte es va suprimir una de les fites més importants de la transició democràtica del nostre país.
La restricció de l’accés al sistema sanitari públic va ser una de les mesures extraordinàries de contenció de la despesa per fer front a la crisi econòmica continguda en el famós Reial Decret 16/2012. A partir de la seva publicació només tenen accés al sistema sanitari públic les persones que cotitzen o han cotitzat a la Seguretat Social i els seus familiars directes: parella i fills menors de 26 anys. La decisió és sorprenent perquè a Espanya les cotitzacions estan destinades a pagar les jubilacions i l’atur i no l’atenció sanitària. L’assistència a la salut es finança per impostos generals.
La retallada retirava la targeta sanitària pública a vuit-cents mil immigrants sense papers. El decret 16/2012 només els reconeixia el dret a l’atenció pediàtrica, al control de l’embaràs i l’atenció hospitalària en situacions d’extrema urgència. Afortunadament només Madrid, Castilla La Mancha, Múrcia, Aragó, La Rioja i Cantàbria van aplicar el decret amb tota la seva duresa. Andalusia, Navarra, el País Basc i Astúries simplement el van ignorar i les altres autonomies hi van introduir canvis per mitigar el seu impacte. Davant d’aquest incompliment el govern va portar València i altres autonomies al tribunal constitucional, però la sentencia va validar la legislació autonòmica. Aquesta decisió contrària a la política del govern central va animar moltes altres autonomies a denunciar el reial decret 16/2012, però per sorpresa de tots, el tribunal va afirmar que el reial decret també era constitucional. L’incompliment ha anat creixent fins al punt que avui cap autonomia aplica totalment el decret.
Malgrat tot, l’informe REDER denuncia tres mil quatre-cents casos de manca d’assistència en immigrants sense papers. Alguns totalment injustos en gestants o nens amb dret a ser atesos i d’altres molt tristos per tractar-se de pacients amb càncer o SIDA que van deixar de rebre el tractament que precisaven. Segurament degut a aquesta aplicació parcial del reial decret per part de les autonomies no s’han acabat produint tants casos de tuberculosi, SIDA o hepatitis B sobre població immigrant i autòctona com es temia. Malgrat tot, a Barcelona hem observat un rebrot de la mortalitat per SIDA en alguns barris amb molta població immigrant i en el conjunt de la població espanyola s’ha vist un augment de les malalties de transmissió sexual i hepatitis a partir de 2012.
Naturalment el govern no ha publicat quin ha estat l’estalvi econòmic que ha produït la mesura. Penso que no deu ser gaire elevat, ja que han augmentat les consultes hospitalàries de la població immigrant sense papers. És molt possible que hàgim fet un trist “negoci”. Els hem negat una atenció primària que hagués pogut prevenir i atendre precoçment uns problemes que han acabat impactant a la població immigrant i també a l’autòctona. Hem substituït una atenció primària preventiva i barata per una cara i tardana atenció hospitalària.
Molts col·lectius mèdics, els partits de l’oposició i moltes associacions ciutadanes vam advertir dels perills d’aquesta mesura i ens hi vam oposar. Només el govern, amb el suport de Ciutadans, s’ha mantingut ferm al reial decret. Suposo que per llunyania amb els serveis de salut, els tres ministres de sanitat d’aquest període han seguit defensant la mesura malgrat que els consellers de salut autonòmics, fins i tot els del seu partit, han anat canviat d’opinió. Espero que aviat es derogui aquesta mesura arbitraria, contraria a la legislació del nostre sistema de salut i als valors dels professionals i la població, que a sobre és ineficient i perillosa per a la salut dels ciutadans.
