Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El virus Andes (ANDV), que ha dut de corcoll les autoritats sanitàries i l’OMS pel brot detectat al vaixell MV Hondius, forma part d’un grup d’una trentena de Hantavirus zoonòtics, és a dir, presents en animals i capaços de provocar malalties en humans.
El genoma de l’ANDV conté tres segments de RNA de cadena senzilla i polaritat negativa, anomenats: petit (S), mitjà (M) i gran (L). A partir d’aquests segments s’ha de formar un RNA motlle complementari, mRNA, que s’utilitza per a la síntesi de noves proteïnes víriques i de noves còpies del genoma víric.
La majoria d’infeccions per Hantavirus es deuen a la inhalació d’aerosols provinents de restes fecals, d’orina o de saliva dels animals anomenats reservori. També es poden produir infeccions, encara que menys freqüents, per contacte amb mucoses o amb parts dels animals que han estat en contacte amb les secrecions i excrecions dels mateixos. Els aerosols es generen quan s’escombra, s’espolsen o sacsegen objectes amb aquestes restes.
Els Hantavirus tenen reservoris específics, és a dir, animals infectats asimptomàtics que el virus utilitza per multiplicar-se i dispersar-se. En el cas de l’ANDV, el reservori és el ratolí cuallarg (Oligoryzomys longicaudatus). Les infeccions humanes per ANDV ocorren principalment a la primavera i a l’estiu del con sud Americà, quan les poblacions d’aquest ratolí es disparen, com molt bé explica el pneumòleg xilè Ricardo Fritz. L’ANDV causa la Síndrome Cardiopulmonar per Hantavirus (HCPS, sigles del nom en anglès), que pot resultar fatal i fins ara és l’únic Hantavirus que es pot transmetre de persona a persona.
Malgrat que les infeccions per ANDV ja es coneixien, el primer cas de transmissió de persona a persona va ser en el brot d’El Bolsón (Argentina), el 1996. D’aquell episodi, amb 16 persones infectades, es van obtenir mostres i posteriorment es va seqüenciar el genoma del virus d’un pacient (soca anomenada Epilink/96). El segon brot important per ANDV va ser els anys 2018-19 a Epuyén, (província de Chubut, Argentina), uns 40 quilòmetres al sud d’El Bolsón. En aquest brot es van confirmar 34 infeccions amb un resultat d’11 morts (letalitat del 32%). El brot es va deure a una persona simptomàtica (pacient índex) que va assistir a una festa d’aniversari on hi havia més de 100 persones. La reconstrucció de com va anar el brot indica que aquest pacient índex va infectar 5 persones amb les que va tenir un estret contacte i, a partir d’aquí, es va desencadenar una cascada d’infeccions. Es van definir 3 casos com a “super disseminadors” de la infecció, que en aquest treball eren aquells que van infectar més de 4 persones. Les autoritats van forçar l’aïllament en quarantena un cop ja s’havien declarat 18 positius, i també un auto aïllament dels possibles contactes. Això va permetre baixar el nombre bàsic de reproducció (la famosa R0 de la COVID19, que indica el nombre mitjà de persones a qui transmet la infecció una persona infectada), de 2,12 abans de prendre mesures de control a 0,96 després de prendre mesures de control. Les anàlisis del genoma víric es van fer a partir de mostres de 28 pacients. En 27 d’ells es va veure que la soca del virus (aquí anomenada Epuyén/18-19) era similar a la Epilink/96 del brot d’El Bolsón. Els autors indiquen que no hi ha evidència d’adaptació de l’ANDV entre hostes i entre persones disseminadores (que han infectat algú) i no disseminadores, i conclouen que l’ecologia permissiva i els factors socials tenen una influència més substancial que els canvis genètics del virus en la transmissió persona a persona.
Una de les persones del brot d’Epuyén, una dona de 38 anys, testimoni de Jehovà, va viatjar a Xile. En trobar-se malament, l’11 de desembre de 2018 va anar a l’hospital i se li va fer un test ràpid d’Hanta, que va donar negatiu, i un recompte hematològic que va donar 482.000 plaquetes (descripció literal de l’article). Quatre dies més tard, amb deteriorament de la capacitat respiratòria, li van repetir les proves i de nou el test ràpid d’Hanta va donar negatiu però el recompte plaquetari havia baixat a 133.000 plaquetes (trombocitopènia). Per sospita d’infecció per virus Hanta, va ser traslladada a un hospital argentí on va morir 24 hores més tard. L’única persona xilena afectada en aquest brot va ser una altra dona de 29 anys, també testimoni de Jehovà, que havia tingut cura de la persona anterior i amb qui havia compartit mate. 18 dies després del darrer contacte, el 2 de gener de 2019, es va trobar malament. El test ràpid d’Hanta dona negatiu i el recompte plaquetari dona 272.000 plaquetes. L’endemà es repeteix el control, també negatiu i el recompte va ser de 232.000 plaquetes. Malgrat això, per l’antecedent del contacte, es traslladada a l’Hospital del Tórax de Puerto Montt, on va morir el 12 de gener de 2019. Cap de les dues ni les seves famílies, per motius religiosos, van accedir a l’ús d’oxigenació amb membrana extracorpòria (ECMO).
El 2007, especialistes xilens van recopilar dades històriques de les infeccions per ANDV per analitzar la transmissibilitat entre infectats i els seus familiars. Van analitzar les dades de 76 pacients índex i 476 familiars. D’aquests, 16 (3,4%) van desenvolupar HCPS. Del total d’infeccions, 92 (un 32,6%) van ocórrer en grups familiars. El risc de patir HCPS per les parelles sexuals dels pacients índex va ser del 17,6%. El risc per a la resta de familiars va ser de l’1,2%. L’estudi amb RT-PCR va detectar RNA de l’ANDV en cèl·lules sanguínies entre 5 i 15 dies abans del debut dels primers símptomes o de l’aparició d’anticossos anti-Hantavirus.
Els mateixos autors el 2024 van fer un altre estudi prospectiu de 131 pacients amb infecció per l’ANDV entre 2008 i 2022. Durant 3 setmanes van recollir mostres de leucòcits, del fluid del solc gingival, de saliva, d’escovilló de nasofaringe i d’orina. Les mostres es van classificar com a agudes o convalescents (fins a 16 o més de 16 dies des de l’inici dels símptomes, respectivament). Van concloure que la presència d’RNA de l’ANDV s’associava a severitat si es trobava en un o més fluids.
De les dades dels estudis mostrats, es poden treure algunes conclusions rellevants que es poden visualitzar en dos posts recents, un del 10 de maig de la Sociedad Española de Medicina interna i un altre del 13 de maig de la revista Scientific American. Primer, el període d’incubació de la malaltia per ANDV és de 4-42 dies (el més freqüent és entre 2-3 setmanes), similar al de la mononucleosi (28-42 dies) i molt superior al de la grip (1-4 dies) o la COVID (2-14 dies). En un d’aquests posts, els experts diuen que com major sigui la dosi de partícules víriques a que una persona s’exposa, més aviat mostrarà símptomes, i per tant aquesta dosi d’exposició pot influir en la variabilitat del període d’incubació. Aquest període llarg d’incubació podria també reflectir la manera d’infectar de l’ANDV, evadint inicialment la seva detecció pel sistema immunitari, el que li permet circular pel flux sanguini. L’ANDV, s’infiltra en cèl·lules endotelials dels vasos sanguinis, principalment pulmonars, ja que les proteïnes de la seva coberta son capaces d’unir-se a integrines de la membrana d’aquestes cèl·lules. Les integrines són una família de proteïnes de les membranes cel·lulars que s’uneixen a elements externs de les cèl·lules, siguin estructures extracel·lulars o a altres cèl·lules. La unió de l’ANDV a les integrines de les cèl·lules endotelials, que són les que tapissen els vasos sanguinis i els hi confereixen impermeabilitat, du a que es formin escletxes en els vasos sanguinis i que el líquid circulatori surti dels vasos cap els pulmons provocant els problemes respiratoris. Aquest procés és molt ràpid i sever a la fase cardiopulmonar què és la fase crítica de la malaltia. Quan les persones tenen símptomes sol ser quan la càrrega vírica és més elevada i per tant quan la malaltia és més transmissible de persona a persona. No està però del tot aclarit si les persones sense símptomes poden transmetre la malaltia.
A més d’algunes dades clíniques que poden ajudar a diferenciar l’HCPS de la grip estacional, hi ha alteracions de l’hemograma que són indicatives de la infecció per ANDV. Una és la trombocitopènia (disminució del nombre de plaquetes), que ja hem assenyalat abans en dos casos. Un altre és la leucocitosi amb desviament esquerre (nombre de leucòcits per sobre del normal amb neutròfils immadurs). La tercera és la hemoconcentració (hematòcrit superior al 50% en dones i del 55% en homes).
Tots els estudis indiquen que quan un pacient amb símptomes és ràpidament ingressat en una unitat de cures intensives amb disponibilitat d’oxigenació per membrana extracorpòria (ECMO), les probabilitats de supervivència augmenten considerablement. Els experts sud-americans també fan èmfasi en el fet que, amb mesures de distanciament i si cal aïllament, i amb l’ús de mascaretes adequades, les possibilitats de contagi disminueixen considerablement.
De la crisi pel brot del vaixell MV Hondius se n’haurà de parlar quan tinguem accés a les anàlisis de les dades de traçabilitat dels contagis, transmissibilitat, dades clíniques dels infectats, seqüenciació dels virus etc. D’entrada, pel que fa a la seqüenciació del genoma de l’ANDV, les anàlisis no semblen mostrar que hi hagi variacions importants amb les soques conegudes, però caldrà esperar a que el brot es doni per acabat.
Agraeixo al microbiòleg Jesús Viguera les seves aportacions al present escrit.
