En la lluita contra el càncer, sigui quina sigui la seva variant o origen, hi ha un moment que indefectiblement marca un punt d’inflexió. És quan el tumor original, el primer que es detecta, escapa del seu confinament i propicia l’aparició de tumors secundaris en òrgans i teixits distants i aparentment sense connexió amb el primari. És el que coneixem com a metàstasi, un fenomen que encén totes les alarmes. Ho fa, òbviament, en el pacient i el seu entorn més immediat, però també en l’equip d’especialistes que se’n fan càrrec. Pel primer, perquè significa que la malaltia avança i el seu control es fa cada vegada més dificultós; pels segons, perquè han de posar en marxa estratègies clíniques, sovint més agressives, que frenin la progressió de la malaltia.
El com i el perquè de les metàstasis, conegudes des que es coneix el càncer, han estat llargament discutits, però no ha estat fins pels volts de l’any 2000, que els investigadors han tingut les eines adequades per a començar-les a abordar amb una certa eficàcia i amb tractaments que vagin més enllà de l’extirpació quirúrgica, la quimioteràpia convencional i la radiació. Va ser en aquells anys quan un grup de pioners, entre els quals destaca internacionalment Joan Massagué, avui director al Memorial Sloan Ketering Cancer Institute de Nova York, que comença a descriure les claus genètiques que marquen l’origen i desenvolupament de les metàstasis.
Avui, Roger Gomis, enrolat a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona, i seguint el padrinatge intel·lectual de Massagué, ha fet un pas endavant en la mateixa línia argumental assegurant que hi ha marcadors genètics que informen de quines malaltes de càncer de mama es podrien beneficiar d’un tractament preventiu de metàstasi. Gomis va rebre formació al laboratori novaiorquès de Massagué abans d’incorporar-se, fa anys, a l’IRB. Des de la distància, ambdós mantenen viva la relació.
El que ha trobat Gomis, publicat fa unes setmanes a la revista The Lancet Oncology, una de les més seguides del món en recerca sobre càncer, té a veure amb un gen, anomenat MAF. L’absència d’aquest gen, o la seva presència amplificada, informa, segons la troballa, de si el tractament amb àcid zoledrònic, medicament habitual per al tractament de l’osteoporosi, ajuda o no a la prevenció de les metàstasis òssies derivades del càncer de mama.
I la resposta és…
Que sí. Hi ha un extens grup de malaltes que podrien rebre un benefici important d’aquest fàrmac en funció de la seva genètica. No només això. Aquestes malaltes, en el cas que tinguessin el marcador genètic, podrien rebre de forma precoç el tractament que es dóna quan les metàstasis òssies ja són visibles. En aquest moment, la quimioteràpia sol ser agressiva, amb importants efectes secundaris, i no sempre dóna el resultat desitjat. En un 4% dels casos, està reconegut que el tractament pot ser pitjor que la malaltia.
El que aporta la troballa de Gomis, que ha coliderat la recerca amb Robert Coleman, de la Universitat de Sheffield, pot arribar a ser més rellevant del que aparenta en primera instància. D’entrada, perquè defineix un marcador amb implicacions directament relacionades amb decisions mèdiques. En metàstasis òssies derivades d’un càncer de mama és la primera vegada que passa. I cal tenir en compte que aquesta mena de metàstasis es donen en el 15-20% dels casos.
La segona qüestió és quina mena de decisions mèdiques implica. N’hi ha dues de transcendents per l’evolució de la malaltia. Una: si bé està acceptat que l’àcid zoledrònic combinat amb la quimioteràpia pot ser positiu, ja que a més de combatre els tumors contribueix a prevenir la descalcificació dels ossos i a enfortir-los, ara es té un element objectiu si aquesta estratègia té sentit o no. I dues: s’està veient que si s’administra aquest mateix tractament un cop detectat el tumor primari a la mama, i no quan ja han aparegut les metàstasis, els resultats milloren notablement. Com a conseqüència, doncs, els oncòlegs disposen d’una nova eina diagnòstica per a decidir el millor tractament.
Patent a la vista
La derivada pràctica del treball de Gomis i tot el seu equip de col·laboradors és la confirmació, via assajos clínics independents, de què el seu descobriment no és un artefacte o una anècdota sinó un fet generalitzat. És a dir, que el marcador que han identificat té prou sentit per a generalitzar el seu ús en la pràctica clínica.
Que això passi també té implicacions. La més notable, i que dóna continuïtat a la recerca, és la sol·licitud d’una patent a través de la qual es protegeixen els drets intel·lectuals i d’explotació d’un test diagnòstic que permet distingir entre malaltes susceptibles de rebre o no un tractament terapèutic, cosa que fins a la data no era possible de fer.
I darrere d’aquest pas, un altre: com a fruit de la patent, el naixement d’una empresa de base tecnològica per a proveir d’aquesta tecnologia al món mèdic. L’empresa es diu Inbiomotion i surt com a una spin–off de l’IRB, és a dir, a partir d’investigadors del centre de recerca. És plenament operativa des de 2012 i el seu capital és bàsicament català.
