Lenta, com la malaltia que es va desenvolupant en els treballadors, els seus familiars i els veïns de les fàbriques d’Uralita, la justícia espanyola va fent passos i condemna a l’empresa de materials de construcció per les terribles conseqüències per a la salut que l’amiant ha provocat entre les persones. En l’última setmana, una nova condemna confirma l’efecte devastador que la pols d’amiant exercia amb els veïns que vivien al voltant de les fàbriques.
El desembre passat l’Audiència Provincial de Madrid condemnava per primera vegada a Uralita a indemnitzar amb més de dos milions d’euros a 39 persones pels danys ambientals i les malalties, ja que van estar exposats a l’amiant per la proximitat de les seves cases a la fàbrica de Cerdanyola. La setmana passada es coneixia una altra condemna del jutjat de Primera Instància número 5 de Madrid que sentenciava que la defunció de 14 veïns i familiars d’extreballadors d’aquesta planta d’Uralita tenen el seu origen i causa en la “falta de diligència” de l’empresa.
El Col·lectiu Ronda, despatx d’advocats que representa a afectats per l’amiant, ha guanyat les dues denúncies. La seva advocada Esther Pérez explica que el jutge ha tingut en compte que “l’empresa no va actuar amb la diligència deguda en ser conegut l’elevat risc de la utilització de l’amiant i condemna a indemnitzar amb 1,7 milions com a responsable de les patologies i defuncions d’afectats que van entrar en contacte amb el material en l’àmbit del seu propi domicili, exposats per viure en un radi de 2 quilòmetres al voltant del centre fabril”.
Inspeccions el 1977
L’advocada recorda com el 1977 ja va haver-hi una inspecció de la fàbrica per part d’un enginyer de l’Ajuntament de Cerdanyola en el qual constata la pèssima situació de les instal·lacions amb finestres trencades, portes que no es tanquen, sortides de fums en males condicions i que no es realitzaven extraccions centralitzades per evitar que l’amiant sortís de les naus. Una testimoni del judici va declarar que hi havia “un veritable núvol de pols d’amiant” al voltant de la fàbrica.
“Anteriorment no s’havia aconseguit una condemna perquè els jutges apuntaven que no es podia afirmar categòricament que l’amiant provingués d’un punt concret, una jutge va arribar a dir que també podria venir del desgast de les pastilles de fre d’una autovia propera, però la realitat és que a les zones més properes a les fàbriques hi ha 10 vegades més malalties que en altres ciutats, i el mateix patró passa a Cerdanyola i a Getafe, on hi havia fàbriques d’Uralita”, comenta des d’aquest despatx d’advocats.
L’amiant va ser prohibit a Espanya el 2001 malgrat que el Centre Internacional de Recerca del Càncer de l’Organització Mundial de la Salut va classificar totes les categories d’amiant com cancerígenes el 1973. Uralita va tenir cinc fàbriques de fibrociment, el material per a la construcció que contenia l’amiant, funcionant entre 20 i 50 anys a partir de la dècada dels 60 del passat segle a Cerdanyola-Ripollet (Barcelona), Getafe, Sant Vicent (Alacant), Valladolid, Sevilla i Quart de Poblet (València). La primera condemna contra l’empresa Uralita arribaria a Espanya el 1997: el treballador de la factoria de Cerdanyola va obtenir el 1982 de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) la invalidesa permanent en grau total per la malaltia professional denominada asbestosis pulmonar. Va morir el 1993 per un càncer de pulmó.
Víctimes sense relació laboral amb Uralita
Des del Col·lectiu Ronda expliquen la importància d’aquestes sentències, ja que els tribunals reconeixen per primera vegada a les víctimes ambientals. “Primer es va aconseguir un reconeixement per als treballadors, ja que els tribunals van condemnar a l’empresa per no complir amb la Llei de prevenció de riscos laborals. Posteriorment, en els jutjats es va reconèixer que a les víctimes domèstiques que convivien amb els treballadors però també per la via laboral, ja que les sentències condemnaven a l’empresa per incompliment de la legislació de prevenció de riscos laborals perquè no tractava la roba dels treballadors. Ara aquestes sentències reconeixen a les mates ambientals, sense relació laboral amb l’empresa, persones que ha emmalaltit per viure prop de la fàbrica”.
Els advocats del Col·lectiu Ronda apunten que des de 2012 s’han donat més condemnes contra la companyia, no obstant això Uralita no va canviar el seu nom per Corporació Empresarial de Materials de Construcció (Coemac) fins el 2015 per “reflectir la nova etapa iniciada pel grup de materials de construcció després del sanejament financer dut a terme”, segons apunta la mateixa companyia en una nota de premsa. Ni un esment al calvari dels seus treballadors ni a les contínues condemnes que han patit des de llavors en els jutjats espanyols.
En la seva memòria de resultats corresponent a 2017 (va obtenir 8,6 milions de beneficis) l’antiga Uralita explica que “inclouen provisions per a despeses derivades de procediments socials i de responsabilitat civil iniciats contra el grup per reclamacions relacionades amb antics processos de producció abandonats fa més d’una dècada per import de 23,0 milions d’euros”. Aquesta empresa no ha respost a la trucada d’eldiario.es per donar la seva versió.
“El pic d’incidència de mesotelioma està per arribar”
La doctora María Antonia Juretschke, pneumòloga de l’Hospital Universitari de Getafe, va explicar en unes jornades organitzades per aquest col·lectiu la setmana passada a Getafe que “se sap des de fa molt temps que és una substància molt tòxica. L’exposició a l’amiant a Espanya ha estat brutal, però totes les malalties relacionades amb l’amiant triguen molts anys a manifestar-se. El pic d’incidència de mesotelioma està per arribar, encara que cada vegada tenim més formes de diagnòstic i tractament d’aquest tipus de càncer”.
Una sentència de l’Audiència Provincial de Madrid d’octubre de 2013 recalca que “Uralita sabia des de 1947 que el pols d’amiant era perillós i no va adoptar cap mesura de protecció fins ben entrats els anys 70, emparada en una regulació absolutament obsoleta i permissiva amb l’empresari. Des del mateix moment en què va conèixer la perillositat de l’amiant, hauria d’haver posat especial cura en la protecció dels treballadors que ho manipulaven”.
Una altra sentència del Tribunal Suprem de desembre de 2015 reconeix el dret a tres esposes de treballadors de les plantes d’Uralita a Getafe i Valdemoro a cobrar una indemnització per emmalaltir que “no es tracta d’analitzar si Uralita S.A va complir o no amb la normativa laboral en matèria de prevenció de riscos per la manipulació d’asbest o amiant, el que és propi de la jurisdicció social, sinó si aquella va actuar enfront de tercers aliens a aquesta relació amb la diligència exigible una vegada que a partir dels anys quaranta va tenint un major coneixement del risc que, en general, suposava l’exposició al pols d’amiant, fins i tot per a tercers aliens a la relació laboral”.
Més de 70 anys després que Uralita conegués l’impacte de l’amiant sobre la salut de les persones les xifres de possibles afectats són aterridores. Un informe de Comissions Obreres apuntava que la xifra de víctimes mortals a Espanya entre 2000 i 2030 s’elevaria a les 50.000 provocades per l’exposició a l’amiant durant les dècades dels vuitanta i els noranta. I entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 defuncions oficials vinculades directament a l’amiant. Investigadors de l’Institut de Salut Carlos III van fer un informe el 2013 en el qual assenyalaven que entre 2016 i 2020 més de 1.300 persones moririen per càncer pleural derivat de l’amiant. L’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC) estima que “han mort 40.000 persones per l’amiant i es preveu que puguin morir 40.000 més, la qual cosa és un autèntic genocidi laboral i social”. L’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que anualment al món es produeixen 100.000 morts a tot el món per estar en contacte amb aquest producte contaminant.
En el Col·lectiu Ronda subratllen que “el més dramàtic dels judicis relacionats amb l’amiant és que es comença amb una persona però la sentència no acostuma a arribar amb ella viva. És una malaltia que triga a desenvolupar-se però que després té uns efectes molt ràpids en els pacients. Uralita manté una política contínua d’emprendre recursos contra els procediments judicials per intentar desincentivar a unes persones que es troben en una situació de vulnerabilitat molt alta. El Poder Judicial hauria de prendre cartes en l’assumpte perquè Uralita solament pretenen demorar els processos judicials sense cap raó”.
