Una mescla de retallades, falta de planificació i precarietat laboral ha creat una situació paradoxal a Espanya. Hi ha escassetat de metges especialistes per a completar determinats serveis sanitaris al mateix temps que, cada any, surt un gran volum de graduats en medicina –fruit de la multiplicació de facultats universitàries– que no poden convertir-se en especialistes: el sistema de formació no dóna proveïment per a cobrir els buits que han anat creant les desinversions acumulades.
Aquest dissabte, 15.475 graduats en medicina buscaven una plaça de metge intern resident (MIR) per a formar-se com a especialistes. Un examen global de la carrera de medicina. Hi ha 6.797 llocs en joc, segons la nota que s’aconsegueixi en la prova. Fa una setmana, el Ministeri de Sanitat va calcular que a Espanya fan falta 4.000 especialistes més, segons l’anàlisi que va presentar a les comunitats autònomes.
L’escassetat en determinades disciplines s’ha anat acumulant i no pot solucionar-se de la nit al dia. Un especialista triga a formar-se, de mitjana, 11 anys des que ingressa en la facultat fins que surt preparat.
Davant la previsió de les futures necessitats, l’aposta oficial es va centrar a autoritzar centres universitaris per a acomodar la demanda d’estudiants. Quan va arribar l’època de retallades pressupostàries, el sistema MIR d’especialització es va ressentir i va perdre oferta. La ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo, va admetre fa uns dies a RNE que “no hi ha màgia”. “No podem dir tirem pols i apareixen places de formació d’especialistes”, va assegurar. I va recordar que, segons el seu criteri, s’ha arribat a aquesta situació per certa “falta de previsió” de les administracions. Molts graduats, menys especialistes.
Aquest curs creixen les places un 6%. “Però no hi ha hagut un estudi de necessitats sobre quines disciplines són les que cal potenciar. L’última vegada que es va fer va ser el 2011. Sense aquest estudi, no pot haver-hi bona planificació”, explica el secretari d’estudis de la Federació de Sanitat de CCOO, Pablo Caballero. Aquest sindicat analitza de manera detallada cada any l’oferta MIR. I repeteix el diagnòstic: “No s’està quantificant la necessitat de places de formació tractant de garantir l’assistència sanitària en el futur”.
La llei de professions sanitàries indica qui és el responsable de dur a terme aquesta tasca: “El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat determinarà les necessitats d’especialistes del sistema sanitari sobre la base d’indicadors objectius i criteris de planificació que garanteixin l’equitat i eficiència del sistema de formació sanitària especialitzada”. L’oferta s’ha de coordinar amb les comunitats autònomes, que són les que gestionen els hospitals on s’incrusten els residents.
Ara Sanitat ha explicat que les mancances se centren en medicina familiar i comunitària i pediatria per a Atenció Primària, seguits per anestèsia i reanimació, radiodiagnòstic i urologia. També repara que no tot és qüestió de números a l’hora d’explicar per què no troben professionals per a les plantilles: la precarietat a base de places poc atractives i contractes temporals també influeix. Unes causes que van repetint els sanitaris des de fa temps.
La situació és que les places que s’ofereixen aquest 2019 –de les quals salin els futurs especialistes dels hospitals– són menys que les que van aparèixer el 2011. Fa vuit anys la llista era de 6.881 llocs. El 2014, havien caigut a 6.149, un 10,6% menys. Les retallades en els pressupostos sanitaris de les comunitats autònomes presenten una correlació amb la caiguda en l’oferta. Tant per la reducció en les partides en formació com per les despeses que un MIR comporta en remuneracions i especialistes que els supervisin.
No és una sorpresa
El declivi en el nombre de professionals sanitaris no ha arribat de sobte. Ja el 2008, la Comunitat de Madrid anunciava que necessitaria uns 2.500 facultatius en 10 anys. I que el 53% de les jubilacions es donarien en medicina de família. No obstant això, va optar per multiplicar el nombre de facultats de medicina. Va animar a quatre universitats al fet que muntessin els seus centres: una pública (la Rei Joan Carlos) i tres privades. El Govern central en principi sol volia autoritzar la de la Rei Joan Carlos. Va acabar per cedir.
Aquesta tendència es va expandir per Espanya. La demanda dels estudiants va fer que altres tres comunitats autònomes (Catalunya, Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia) promoguessin facultats per a metges. Dels nou nous centres, sis van ser iniciatives privades (fins llavors només hi havia dues facultats privades de medicina: la de Navarra i el Ceu de Madrid). L’Organització Mèdica Col·legial va advertir llavors que, abans d’ampliar les places de manera accelerada, havien d’analitzar-se les necessitats.
Per a 2014 Espanya era ja el segon país del món en nombre de facultats de medicina per habitants. Havia passat de 28 a 41 (actualment són 42). Just aquest 2014, les places de MIR ofertes tocaven fons. La proporció està en 0,95 facultats per milió de ciutadans. L’Organització Mundial de la Salut considera òptim 0,5 per milió. A la llum de les dades actuals, aquesta estratègia per a garantir les plantilles sanitàries s’ha rebel·lat fallida. Precisament l’especialitat de medicina de família ha patit una pèrdua acumulada de mil places de MIR en l’última dècada.
La saturació de facultats ha acabat per derivar que 4.000 graduats no obtinguessin plaça en la convocatòria de 2018. “El MIR no és una sortida més. És pràcticament l’única sortida”, expliquen en el Consell Estatal d’Estudiants de Medicina. Aquesta fase educativa és obligatòria per a exercir de manera general a Espanya. Els estudiants consideren que aquesta proliferació de centres, a més, posa en risc la qualitat de l’ensenyament: “Compartir infraestructures entre diverses facultats com són els hospitals universitaris i els centres de salut, necessaris per a la realització de pràctiques clíniques comporta més estudiants per tutor de pràctiques, saturació de consultes i més treball per al professional, en detriment tant de la formació dels estudiants com de la qualitat assistencial”.
Pablo Caballero entén que ha estat incorrecte crear tota aquesta bateria de facultats “més aviat amb un criteri econòmic, sobretot en les universitats privades”. Hi havia alta demanda per a estudiar medicina. Els estudiants del CEEM coincideixen que s’ha respost més “a interessos econòmics o polítics, no justificats per una demanda real de professionals ni a criteris acadèmics ni sanitaris”.
