Montserrat Padilla és infermera a l’Hospital de Martorell, un hospital comarcal que tot i el seu volum s’ha vist afectat plenament per la COVID-19. El virus ha modificat el dia a dia del centre i ha provocat la reestructuració de molts dels seus serveis.
Parlem amb Padilla de com el més dolorós és acomiadar des de la distància les persones més greus i com això està impactant en la feina del personal sanitari. També, i una vegada més, la denuncia principal és la manca de material.
Quin és el vostre dia a dia a l’Hospital de Martorell?
Tenim una mica de tot. Des de pacients que hem de corre i els hem de derivar, pacients que arriben molt justets i veus que no es podrà fer massa i acaben morint… Els hi donem confort fins a l’últim dia però és molt trist. No hi ha família ni ningú proper amb ells. Estem nosaltres però és molt dur.
Després també hi ha casos de gent que quan està més estable podem derivar cap a l’hotel que tenim habilitat i això es porta millor.
En general el dia a dia és molt estressant. La part que marxin sols és molt dura.
Quins recursos utilitzeu per arribar a les famílies? S’han sentit moltes iniciatives aquests dies.
La setmana passada em vaig trobar amb un cas d’un avi, molt agradable pobret, que no duia res. No tenia mòbil ni tan sols les seves ulleres perquè havia ingressat d’urgències. De les donacions que anem rebent a l’hospital, que estan super bé, hi ha una que ha consistit en uns telèfons petitons que es poden rentar, que es poden posar sota l’aixeta. Parlem amb els familiars perquè es baixin una aplicació i es connectin i així poden fer videotrucades.
Vaig portar el mòbil a l’habitació i el pobre home va poder veure a la seva filla, als néts, a la seva dona i va parlar amb ells una estoneta. La veritat és que poder fer això està molt bé.
A banda, encara que no els puguin veure, si els hi volen portar algun efecte personal com un mòbil o les ulleres en aquest cas o un llibre doncs també ho acceptem. Ho deixen a la recepció, ja que no poden accedir a les instal·lacions de l’hospital, i nosaltres els hi facilitem.
Heu de mantenir també aquesta distància de seguretat i encara que pugueu fer de missatgeres però tota la part més humana que de sempre s’ha tingut des d’infermeria s’ha perdut en no poder tenir contacte. Entenc que poder presenciar i facilitar aquests gests us reconforta.
Sí, la veritat és que sí que serveix. Tenim una mica de tot. Hi ha moments que estem contents però hi ha moments que plorem bastant.
La saturació també us ha marcat diferències a les rutines entre treballadors. Us impedeix compartir aquests moments de dificultat?
Ha canviat la situació però també és cert que aquí a l’Hospital de Martorell som com una petita família. Tot i que hem tingut prou baixes de companys, alguns que han estat molt malament, altres que han estat malament però ja s’estan recuperant i estan tornant una altra vegada, la veritat és que entre nosaltres ho portem bastant bé. Fem un bon equip i ens donem suport. Parlo a nivell d’infermeria, supervisors d’infermeria i auxiliars. Hi ha dies que si tenim algun problema, en algun moment és fàcil que facis una mica de davallada però sempre hi ha algú que et dóna suport.
Des de l’Hospital també us han facilitat ajudes?
Tenim suport psicològic. Es va crear un grup de whatsapp des de l’hospital que funciona com a canal i on hi som tots els treballadors. No podem escriure però si rebre informació. Per allà ens van explicar que hi havia un equip de psicologia al qual ens podríem dirigir.
A nivell de salut mental ens han ofert suport de tota mena però el què ens passa és que tenim manca de material… Anem justets però de moment anem fent.
S’han marcat protocols des de l’Hospital pel que fa a la comunicació amb les famílies? Com ho feu?
S’han repartit els metges de tal manera que hi ha uns quants que es dediquen a passar visites i altres que es dediquen a trucar als familiars i explicar o bé l’evolució o bé que hi ha hagut una defunció. Si es donen d’alta, si s’ha de traslladar, si ha empitjorat i s’ha de traslladar a un altre hospital… o per dir simplement que segueix estable.
Nosaltres en el full d’infermeria ho veiem si han parlat amb el fill i què li han comunicat i també podem explicar això als pacients ingressats.
De la mateixa manera què ha canviat el contacte amb el pacient també amb els familiars… Per molt que pugueu recorre a oferir videotrucades.
Avui en dia també la majoria de malalts tenen mòbil però sí que és veritat que quan empitjoren clar aquest recurs ja no el tenen i una videotrucada no farem si no estan bé. Aleshores ja és el metge el qui truca i el qui va explicant l’evolució fins que els hi diu que ha mort…
Fer entendre això als pacients sí que es deu veure diferent segons la seva edat.
Sí perquè els més grans es posen molt neguitosos, molt. I, clar, si estan molt justets, es troben sols, potser es tracta d’un avi que era molt autònom i de sobte quan ingressa veu que no es pot aixecar… Res ajuda. Nosaltres estem amb ells i els intentem facilitar tot però és molt difícil dur-ho bé.
Els que comparteixen habitació encara poden tenir una mica de conversa i es relacionen però els que estan sols, no. A l’Hospital també els hi han facilitat targetes de televisió gratuïtes perquè puguin veure-la i distreure’s. Això no pal·lia el malament que estan però facilita les coses i suma per ajudar tot el que es pot.
Aquesta dedicació requereix temps. Amb les baixes que comentaves, heu vist que us costa més arribar?
Nosaltres som de portar entre 10 i 12 pacients per infermera i ara ens han baixat les ràtios a 8 però perquè no executem una dinàmica normal. Trigues més de l’habitual entre que et vesteixes, entres, et vas traient capes… Però ni que costi sempre trobes un moment perquè saps que estan passant-ho malament. Intentem així estar una estona amb ells, amb alguns aprofitant el temps de la higiene. Amb els que són autònoms igualment els hi preguntes sovint com estan perquè xerrin una mica i els hi deixes clar que estàs allà amb ells, encara que estiguin sols familiarment parlant.
Us està costant adaptar-vos? Com porteu els torns?
Jo vaig estar molts anys a planta però vaig passar a laboratori per reducció d’horari en tenir dos fills petits. Ara he passat de nou a planta… Des que ha començat tot sí que he tingut dies de descans però sí que he passat de fer mitges jornades a guàrdies senceres. S’ha hagut de fer així perquè amb tantes baixes i tanta feina anem «a lo que puedas y donde puedas».
Els caps de setmana o fem mig dia els dos dies o 13 hores un dels dos. Ens ho pregunten i respecten bastant el què cadascú demana però anem fent dia a dia. No sé si el cap de setmana vinent em necessitaran.
Per les persones que no estaven tant en primera línia trobar-se amb pacients més greus estan afectant?
L’Hospital de Martorell en ser un comarcal molt petit totes hem passat per planta. Més o menys sabem com va tot l’hospital. És diferent un gran que agafaria molta més cosa. Ser petit fa que sigui més fàcil.
No es fan consultes, no es fan extraccions… moltes coses no estan operatives i ara estem tots ubicats a planta. Però insisteixo, sempre pregunten per quins torns pots fer i fins i tot ens deixen que ens canviem entre nosaltres els serveis per poder estar una setmana seguida a un mateix lloc i treballar més tranquil·la sense anar-te canviant de pacients cada dia.
Entenc que ser petits i que us conegueu tots més ajuda i fa família
Sí. Ens veiem i anem cansats i a alguns sí que ens està tocant una miqueta però ens fa il·lusió veure’ns…
Heu xerrat d’expectatives de futur?
Diumenge de guàrdia ho comentàvem a l’hora de dinar i estem desanimats. No veiem el final, ni com acabarà això, ni què passarà. No vam saber arriscar-nos a pensar en dates.
De dissabte a diumenge ens van dir que hi havia menys ingressos i semblava que la cosa baixés però de diumenge a dilluns un altre cop estava ple. No ens plantegem quan acabarà. Anem treballant el dia a dia.
