Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Quan acabi això els investigadors sense fills tindran escrits dos articles o un capítol de llibre. Els pares, el nostre nom amb macarrons de colors”, es lamentava a Twitter el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Pau Alsina, director de la revista sobre art, ciència i tecnologia Artnodes.
La crisi del coronavirus està impactant en la vida diària de milions de persones que cada dia han de conjugar teletreball, productivitat i eficiència amb cura de persones dependents, de nens i escola a casa; a més, a això cal sumar tasques domèstiques i un extra de cuina, la qual cosa repercuteix en nivells elevats de cansament, ansietat i estrès.
Aquesta situació, a més de posar sobre la taula el (poc) valor que s’atorga a les cures en la societat, està exacerbant la desigualtat de gènere a tot Europa, alerten alguns estudis preliminars. Perquè, encara que les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia són pitjors per a aquells que tenen cura, tant homes com dones, són elles les que s’emporten la pitjor part. I això està reforçant la bretxa de gènere en tots els àmbits, també en el de la ciència i la investigació.
“El meu marit té una feina totalment inflexible i es tanca al despatx de 9 a 6, gairebé tot el temps amb teleconferències. Jo tinc l’ordinador a la cuina i tres fills petits que m’interrompen cada cinc minuts perquè no entenen alguna cosa dels deures, tenen fam o volen que jugui amb ells. És impossible concentrar-se així per escriure un article”, explica a SINC Roni Wright, investigadora postdoc al laboratori que dirigeix Miguel Beato al Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona. “Estic exhausta i em sento desesperada perquè estic fallant com a científica i com a mare”.
No són casos anecdòtics
El cas d’aquesta investigadora no és aïllat. A les xarxes socials nombroses acadèmiques, amb més o menys humor, estan denunciant que aquesta situació de crisi, amb fills petits a casa, està impactant en la seva investigació, cosa que també s’han observat editors d’algunes revistes científiques, que adverteixen que els enviaments d’estudis per part de dones s’han desplomat, mentre que els d’homes augmenten.
Tot i que la majoria de les revistes no demanen als autors dels treballs ni als revisors que identifiquin el seu gènere -segons han al·legat Nature, Science, PlosOne i The Lancet a SINC-, recentment una metanàlisi sobre articles relacionats amb COVID a PubMed mostrava que hi ha un desequilibri entre la quantitat d’estudis publicats per ambdós sexes.
En aquest sentit, l’editorial holandesa Elsevier ha anunciat que emprèn una ambiciosa anàlisi per saber l’impacte real que el confinament està tenint sobre la taxa d’enviaments de manuscrits i l’activitat de revisió per part d’acadèmiques en totes les seves publicacions.
“Hi ha senyals inicials que les dones, en estar dedicant més temps a tenir cura i a l’educació dels fills a casa, estan publicant menys, el que a llarg termini impactarà en el desenvolupament de la seva carrera, ja que la publicació d’articles és la clau per obtenir finançament i promoció en la majoria d’àmbits”, assenyala la investigadora Bahar Mehmani, que al costat d’altres tres membres de PEERE, entre ells Francisco Grimaldo, de la Universitat de València, portarà a terme aquesta empresa.
“Les revistes científiques haurien de donar suport a ciència que progressa i això no passarà a plena capacitat sense introduir diversitat i inclusió”, subratlla Mehmani, que explica que el projecte d’Elsevier persegueix, d’una banda, ajudar a conscienciar la comunitat acadèmica i als editors sobre aquesta qüestió; i de l’altra, empènyer a les institucions acadèmiques, entitats finançadores i legisladors a considerar aquest període excepcional en les seves decisions.
A falta de conèixer els resultats d’aquest projecte holandès, les primeres anàlisis realitzades mostren que elles estan publicant menys preprints i arrencant menys nous projectes d’investigació que ells.
Menys articles, menys diners i oportunitats
L’ecòloga de la Universitat de Toronto Megan Frederickson va ser una de les primeres a donar la veu d’alarma. Va revisar els repositoris arXiv i bioRxiv i va comparar els noms dels autors de 36.529 estudis amb la base de dades de la seguretat social dels EUA, que registra nom i gènere. Va analitzar el període comprès entre el 15 de març i el 15 d’abril de 2019 i 2020, i va veure que el nombre de dones autores havia crescut un 2,7%, en comparació del 6,4% d’homes.
Un altre estudi posterior va trobar una tendència similar: hi havia un decreixement en la proporció d’enviaments d’investigadores autores i la diferència era més acusada quan es tractava de primeres autores, que solen ser joves que estan començant la seva carrera.
“La bretxa de gènere és molt important en tota la carrera investigadora, però sobretot en les primeres fases en què has de prendre el vol, que coincideix amb quan tens nens petits”, apunta SINC Elisa López Álvarez, amb dos nens d’un i tres anys, investigadora d’ISGlobal que acaba de tornar de Sud-àfrica de realitzar un postdoc al Centre Desmond Tutu. “Treballar amb ells a casa és molt difícil i és possible que en sis o set mesos no aconsegueixi publicar el que s’espera, el que farà que no obtingui finançament i no aconsegueixi mantenir el track científic”, es lamenta.
“La manera d’avaluar a un científic és què pública i on el publica. Això té un impacte enorme alhora que li concedeixin una beca o li donin una promoció, o es col·loqui en el rànquing d’investigadors punters”, remarca a SINC Isabelle Vernos, investigadora Icrea al CRG, qui fins fa poc presidia el grup de treball de gènere en el Consell Europeu de Recerca.
Un estudi més exhaustiu realitzat per investigadors canadencs i nord-americans va analitzar 307.459 preprints i projectes enviats per més d’1,3 milions d’autors, van aconseguir assignar gènere al 92% i van comprovar que durant els mesos de març i abril menys dones havien enviat treballs a aquests servidors en comparació amb els dos mesos precedents i aquest mateix període el 2019.
En fase de supervivència
Aquests resultats es fan ressò de les conclusions d’altres informes que alerten que no només les dones estan publicant fins a un 20% menys sinó que, a més, estan participant menys que els homes en projectes relacionats amb la COVID.
“Els meus companys estan començant investigacions noves relacionades amb coronavirus. Jo no puc, estic en fase de supervivència, i temo que això afecti la meva carrera perquè estic deixant passar oportunitats”, comenta, preocupada, Cristina Villanueva, investigadora associada de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que compagina la cura de les seves filles, de tres i set anys, amb el seu marit.
Que cuidar i criar passa factura als investigadors i sobretot a les acadèmiques no és nou. Fernanda Staniscuaski , investigadora de la Universitat Federal de Rio Gran del Sud (Brasil), va impulsar el 2017 un moviment mundial, Parent in Science (paternitat en ciència), precisament per alertar sobre això.
“Un article a PNAS recent mostrava que tots dos pares es veuen impactats, per descomptat, per l’arribada d’un fill, però a l’acadèmia gairebé el 50% de les dones abandonen les seves posicions STEM després de ser mares, un percentatge que en el cas dels homes és del 23%. Els homes pateixen un impacte, sí, però no és comparable al de les dones”, afirma.
Mesures correctives
Recentment, Staniscuaski al costat d’altres investigadores alertava en una carta a Science de la situació de desavantatge de les investigadores durant aquesta crisi i reclamava que es prenguessin mesures per pal·liar-la. “En els mesos vinents tindrem un munt d’articles signats per homes i no per dones. Quan aquests investigadors competeixin per beques, per finançament, per una promoció, hi haurà diferència. Les investigadores estan perdent competitivitat”, assenyala a SINC.
“La comunitat científica, les agències finançadores, han de pensar amb caràcter urgent formes de mitigar aquest impacte”, reclama Christian Rutz, catedràtic de la Universitat de Saint Andrews (Escòcia) i editor sènior de la revista eLife.
“S’haurien de permetre permisos per aquesta manca d’oportunitats durant la pandèmia en sol·licituds de finançament, promoció, premis. Encara que sóc conscient que implementar aquestes mesures correctives pot ser increïblement difícil perquè la productivitat dels investigadors en condicions ideals varia de forma natural. Com estimar quants articles científics no ha escrit un pare o una mare durant el confinament? És igual tenir un o dos fills?”, qüestiona Rutz.
Per Tània Verge, directora de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la Universitat Pompeu Fabra, “tot i que encara és d’hora i cal tenir més dades per avaluar la situació i poder aplicar ponderacions, una opció és fer constar en els currículums la situació familiar, perquè sigui un indicatiu de la productivitat i que es tingui en compte en les avaluacions. Els col·legis no obriran com a mínim fins al setembre, el que suposarà més de sis mesos d’aturada, un temps prou llarg perquè tingui efectes importants”.
Els centres de recerca i les agències finançadores també, reclamen els experts, haurien de ser molt flexibles a l’hora de concedir extensions per als projectes. Caldria negociar els resultats que s’esperen de les beques. I revistes i congressos d’implementar polítiques actives correctives, perquè no hi hagi col·lectius infrarepresentats.
Perquè a la fi, que les dones tinguin menys presència en ciència no és un problema que els afecti només a elles. “Tots els actors de l’àmbit de la investigació i la ciència s’haurien de plantejar aquesta qüestió, perquè si només tenim un tipus de científics i un tipus d’investigació, correm el perill de deixar de banda dimensions essencials de la societat, possiblement les més vulnerables”, reflexiona Sabine Oertelt-Prigione, catedràtica de gènere en medicina de la Universitat holandesa de Radboud.
Per a aquesta investigadora, una manera eficient de trencar una llança a favor de la igualtat i de posar en valor les cures seria que també científics top fessin públic que només treballen cinc hores al dia perquè “la resta del temps estan cuidant als seus fills, perquè les seves parelles treballen i la seva carrera és tan important com la seva, en lloc de limitar-se a fer declaracions reconeixent que les dones estan en desavantatge”, assenyala.
“Això ens redueix a ‘pobres dones científiques’. I jo no sóc una pobra dona científica. El sistema ens empeny a certs rols”, conclou.
