A la Silvia a la residència li donaven una mascareta quirúrgica cada setmana (se suposa que duren 4 hores) i una FFP cada deu dies (no solen tenir més de 10 hores d’eficàcia). Va arribar a estar 20 dies treballant sense parar. Quan van arribar els vestits de protecció EPI s’emmagatzemaven junts els dels tres torns de treball, de manera que alguns companys se’ls emportaven a casa, encara que estava prohibit. “El temps que jo vaig estar van morir 110 persones grans amb COVID”, relata. La manca de protecció dels treballadors que més contacte tenen amb el virus va ser una de les claus en el fracàs de la gestió de l’epidèmia a la primera onada. Però pot ser que no sigui la lliçó millor apresa.
La meitat de les morts de la segona onada estan tornant a donar-se en aquests centres geriàtrics. I segons un recent informe d’ActuarCOVID, un grup de més de mil sanitaris que avala anàlisis independents sobre l’evolució de la malaltia, el grup de treballadors de residències de gent gran més afectats per la COVID són les auxiliars, les que estan més a prop dels residents, ja que els donen menjar i els netegen, i les que pateixen una situació laboral més precària.
Els empleats -també hi ha casos entre personal mèdic, d’infermeria o de neteja- són el vector principal de transmissió, alerta l’informe. Molt més que els familiars, on ara es posa principalment el focus, prohibint les visites o restringint durament. La manca de contacte amb els seus afins està suposant greus problemes psicològics per als residents.
El que ha quedat demostrat durant l’epidèmia de COVID-19 és que la precarietat de les condicions laborals i de vida d’alguns col·lectius acaba tenint una repercussió epidemiològica i sanitària a la resta dels sectors de la població. Ja es va posar de manifest amb els brots entre temporers al Nord-est de la Península, origen d’una nova soca que es va estendre per tot Europa segons una recent investigació i així s’està repetint en les residències.
Salaris dignes per no treballar en més d’un centre
Les treballadores (en un 90% són dones) “estan en risc de contagi en les comunitats on resideixen i poden introduir la infecció en les residències. També poden infectar a les residències i transmetre la infecció als seus familiars i cercles pròxims. Finalment, es corre el risc que transmetin la infecció a altres residències quan alternen el seu treball en diverses”, alerta l’informe, centrat en la Comunitat de Madrid. L’epidemiòloga Maria Victòria Zunzunegui, que és la seva redactora principal, té clar que “hi ha una relació molt estreta entre infecció en residents i personal”. Consultats altres epidemiòlegs, els seus criteris al respecte són coincidents. Fernando Rodríguez considera els treballadors “els principals vectors de la infecció dins de les residències”, mentre Jonay Ojeda assenyala que “si es compleixen les mesures de seguretat i les visites estan controlades, és la hipòtesi més probable”. “Si hi ha transmissió comunitària de virus en l’àmbit que envolta la residència, augmenta la probabilitat que el treballador” porti “el virus dins, especialment en aquells territoris amb menys impacte en la primera onada i on la immunitat natural sigui menor”, afegeix.
Un recent estudi del CSIC també es refereix a la necessitat d’establir “grups bombolla” similars als dels centres educatius a les residències. Però com demanar a una treballadora el salari a temps complet amb prou feines arriba a 900 euros o 500 si és de mitja jornada que no busqui una altra feina a temps parcial en un altre centre? El que proposa ActuarCOVID, prenent l’exemple del que s’ha fet en països com el Canadà, és completar el salari fins que sigui prou digne perquè no hagin de treballar en més d’un centre.
La crisi sanitària va esclatar amb molts assumptes pendents de tancar en el sistema de dependència. Els sindicats havien demanat a la Vicepresidència de Drets Socials una injecció de pressupost de 4.000 milions en total durant tota la legislatura, i pressionaven a la patronal perquè signés el VIII Conveni de les treballadores, paralitzat des de novembre. Afecta gairebé 200.000 de tot el país. L’última oferta de CCOO i UGT va ser una pujada salarial total del 10% de manera que els salaris base més baixos arribessin arribar als 1.000 euros en 14 pagues. Anunciaven per tot això un març de mobilitzacions que la pandèmia va cancel·lar.
Gràcia Álvarez, responsable de Dependència d’UGT, explica que “les empreses intenten ajustar el que poden i contracten a gent pel pic de la jornada”. La pròpia dinàmica dels horaris afavoreix la situació: hi ha treballadors treballant 12 hores seguides o fins a 14 durant una setmana i després amb dos o tres dies lliures, que utilitzen per treballar en una altra residència, en comptes de per descansar.
És l’exemple de la Sílvia, que treballava com a tècnic de cures auxiliars d’infermeria (TCAI) a mitja jornada als matins en una residència privada de Madrid per una mica menys de 500 euros i a jornada completa en un altre centre de 15 a 22 hores per 900. Quan va començar la pandèmia va renunciar al del matí per esgotament i impossibilitat de compaginar els dos treballs per l’allargament dels horaris. En el qual es va quedar, una important residència madrilenya que no vol que aparegui esmentada, van passar de ser deu auxiliars per cada noranta persones grans a la meitat de personal, ja que hi va haver nombroses renúncies a la feina per por de la pandèmia.
La situació és millor a les residències públiques per als seus treballadors en termes salarials, però també arrosseguen problemes com la falta de personal. Juan Carlos García, tècnic auxiliar en la residència d’Arganda del Rey, explica que el seu salari és de 1.289 euros mensuals nets, enfront dels 900 que se solen cobrar com a màxim en la privada. Però igualment considera que “s’està esprement” als treballadors: “Hi ha moltes baixes per COVID que no s’estan cobrint i les borses d’ocupació estan tancades, tot i que hi ha molts auxiliars i sanitaris aturats i a casa”, denuncia.
A Espanya hi ha 380.000 places residencials, segons dades de l’Imserso. Són 4,21 per cada 100 ciutadans majors de 65 anys, menys que fa deu anys i per sota de les cinc places que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Al costat d’això, el model es basa fonamentalment en les concessions: el 75% del total de places està en mans privades, però el 59% es financen amb diners públics.
Com explica Maria Victòria Gómez, responsable de Negociació Col·lectiva de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO (FSS-CCOO), la ràtio mínima de treballadors per resident és molt baixa: 0,35 per usuari, i demanen que el Govern l’elevi. Però a més, recorda que les persones que entren en una residència van empitjorant en les seves condicions i necessitats de cures. “També és un problema de mercantilització. És un servei que s’està prestant de manera indirecta per empreses privades que tenen com a objecte el seu marge de beneficis, el que va en detriment de la qualitat”, recalca.
Aquest divendres ha comparegut a l’Assemblea de Madrid la directora de la residència Amavir a Alcorcón, 44 dels seus residents van morir durant la primera onada de la pandèmia: “He viscut una guerra sense mitjans i em sento jutjada com una assassina”, ha dit. Segons el seu relat, va viure aquells moments a la residència “sense medicalitzar, amb les derivacions bloquejades i sense una coordinació amb la Conselleria de Sanitat ni la de Polítiques Socials”. Es tracta d’una residència amb places concertades, és a dir, finançada amb diners públics però de gestió privada.
Proves PCR o d’antígens amb periodicitat almenys setmanal
Entre març i agost, quan va ser acomiadada per la baixada en el nombre d’interns (cadascun dels quals paga una quota de 3.000 euros mensuals, assegura), a Silvia se li van fer dues proves PCR en total i va haver d’afrontar altres pel seu compte, ja que conviu amb familiars de risc.
La recomanació d’ActuarCOVID, de nou basada en l’experiència d’altres països, és que es facin proves de PCR o antígens a tot el personal de les residències d’avis amb una periodicitat almenys setmanal, com es fa en llocs com Nova York. Aquesta mesura s’ha de completar amb l’aïllament d’infectats i el rastreig de contactes i proves regulars també als residents amb una periodicitat que depengui de la situació d’infecció en la zona i en els treballadors.
“Estem en una situació epidèmica amb transmissió molt alta (la incidència acumulada a Espanya supera els 500 casos per 100.000 habitants en 14 dies amb dades del 12 de novembre) i la meitat són asimptomàtics”, recorda Zunzunegui. Segons la seva opinió, aquestes proves s’han demostrat com “la millor manera de controlar el virus” en residències, ja que ara “quan vam detectar casos l’incendi ja hi és”.
A més, el personal en molts casos, segons denuncien, no ha rebut ni la formació ni els materials adequats per afrontar una situació d’emergència com la que es va viure des de març i la que s’està tornant a produir.
Aquesta situació es dóna en altres parts d’Espanya. A la Regió de Múrcia, els tècnics en cures auxiliars d’infermeria (TCAI) que han estat contractats pel Servei Murcià de Salut davant l’emergència viscuda en els geriàtrics estan començant a manifestar el seu malestar davant la falta de “mesures higienicosanitàries” que estan trobant en alguns d’aquests centres. En moltes ocasions les persones que s’incorporen al servei “vénen de la borsa de treball i no tenen formació. Arriben amb por i de vegades renuncien el primer dia de feina”.
La figura de l’assistent voluntari
A aquest panorama s’uneix el drama d’una solitud per la gent gran multiplicada per la pandèmia. En la majoria dels casos se’ls ha prohibit la sortida de les residències i els familiars tenen molt restringides les visites. El Consell Interterritorial de Sistema Nacional de Salut va adoptar una resolució el 14 d’agost de 2020: “En condicions d’alta incidència (…) es limitaran les visites a una persona per resident, extremant les mesures de prevenció, i amb una durada màxima d’una hora a el dia. (…) a més, es limitaran al màxim les sortides dels residents”. Mesures que en alguns casos les mateixes comunitats i residències endureixen més encara.
“La meva mare té 89 anys. Fa deu anys que va rebre un diagnòstic d’Alzheimer. Fa dos anys va patir una greu caiguda i com a conseqüència va ingressar en una residència. Tot anava prou bé fins que va aparèixer la COVID-19”, relata una familiar a l’informe. “A l’abril la meva mare estava deshidratada i desnodrida (va perdre 20 quilos) i la portem a casa, on la vam tenir fins a finals de juliol. No podíem garantir les seves cures a casa sense ajudes i fins a la fi de la seva vida i ens donaven 45 dies des del final de l’estat d’alarma per reingressar i ocupar la seva plaça. Ara podem anar a veure-la un cop per setmana, un visitant durant 50 minuts i sense entrar en la residència”.
Per ActuarCOVID “el que era un protocol de coordinació sociosanitària de la Comunitat de Madrid s’ha convertit en una política empresarial que sovint redunda en un tracte inhumà i degradant dels residents i dels seus familiars, sense cap evidència que això serveixi per prevenir els brots epidèmics”, arriba a denunciar l’informe, destacant que és una cosa que no només passa en aquesta comunitat. És més econòmic restringir l’entrada dels familiars que contractar més personal o pagar-los proves de COVID més freqüents.
Zunzunegui considera “irracionals” unes restriccions tan dures: “la bibliografia demostra que els virus entren en les residències pels treballadors, molt anecdòticament per familiars”, assegura. I recorda que l’aïllament porta a un deteriorament funcional, físic i cognitiu molt accelerat en les persones grans. “Han ficat a aquestes persones en els seus dormitoris, pràcticament reclosos”, lamenta.
Una proposta d’ActuarCOVID és traslladar a Espanya la figura del cuidador familiar, que funciona per exemple a Holanda, i distingir-la de les visites socials. “Els cuidadors familiars voluntaris poden ajudar en els àpats, la mobilitat, la higiene personal, l’estimulació cognitiva, la comunicació, la connexió significativa, la continuïtat de la relació i l’ajuda en la presa de decisions” sobre el seu familiar o amic internat en una residència, sostenen. A aquests familiars de referència (podrien ser un o diversos) els haurien d’exigir les mateixes responsabilitats i mesures preventives que als treballadors, i tindrien una entrada il·limitada al centre.
“La meva mare va morir de COVID l’1 de maig i encara no era la seva hora, tenia una vitalitat tremenda. No em vaig poder acomiadar d’ella”, lamenta Rosa García, portaveu de Marea de Residències. Aquesta organització ha col·laborat en l’informe d’ActuarCOVID. “Gairebé em sento alleujada per quan va morir, sense visites tinc clar que s’hauria deixat morir. Ja fa vuit mesos aïllats”, assenyala.
