L’estudi d’Ipsos LGBT+ Pride 2023 va fixar un 9% de població total del col·lectiu entre els 30 països enquestats. Espanya és on és més probable que els enquestats diguin que són gai o lesbianes (6 %), essent el segon país amb més població LGBT –un 14%–, dada que es dispara entre els joves, amb un 18% del total: es podria dir que la Gen Z és la menys heterosexual de la història.
De l’informe d’Ipsos, un punt conclusiu rellevant és que “els homes són més propensos que les dones a identificar-se com a gai/lesbiana/homosexual (4% davant de l’1% de mitjana a nivell mundial)”. Si bé els avenços socials i polítics incentiven que cada cop hi hagi menys armaris i la gent s’identifiqui com a part del col·lectiu amb menys embuts, les dinàmiques de gènere produeixen que per a les lesbianes sigui més complex posicionar-se. “L’abreviatura que els homes homosexuals i les lesbianes van començar a fer servir per a la seva comunitat era ‘GLBT’, que començava amb G, cosa que només va emfatitzar el descontentament que les dones lesbianes sentien sobre el seu lloc a la comunitat”, desenvolupa la Dra. Jill Gover, ex-professora d’Història LGBTIQA+ de la Califòrnia State University.
En el context de la segona meitat del segle XX, les dissidències sexuals i de gènere anaven prenent cos polític en una societat que els marginava sistèmicament, i com més solidesa prenia el moviment pels drets del col·lectiu, les lesbianes van anar necessitant nous espais per a crear les identitats. Gover esmenta un factor important, i és que “les dones sentien que els homes homosexuals eren sexistes i es comportaven com ho feien els altres homes en aquell moment, cosa que era una forma de marginar-les. Fins i tot hi havia grups de lesbianes que volien separar-se i no tenir res a veure amb els homes homosexuals”.
Les germanes de sang
Als anys 80, amb l’arribada de l’epidèmia de la SIDA als Estats Units, es comença a reformular la relació entre les diferents lletres del col·lectiu. Durant aquest període, certs grups dins de la comunitat lèsbica van adoptar una postura activa davant de l’epidèmia, reinterpretant la crisi com un assumpte de caire polític i social en oposició a la normativitat heterosexual, apropant així posicions. Un conjunt d’infermeres, conegudes com les Blood Sisters(germanes de sang), es van dedicar a la cura de pacients amb VIH en entorns hospitalaris. També lideraven campanyes per promoure la donació de sang, assegurant així un subministrament adequat per satisfer la creixent demanda de transfusions. Aquestes iniciatives van aconseguir atraure més de 200 dones que es van unir a la causa de la donació, motivades no només per raons mèdiques, sinó també per la força del gest simbòlic de solidaritat: elles van intervenir quan les restriccions imposades per les autoritats van excloure els homes de la comunitat de participar a les campanyes de donació.
Van ser les Blood Sisters les que van encapçalar les vigílies de cura, deixant les dones lesbianes al capdavant en els pavellons d’hospitals. Això no només va enfortir la comunitat, sinó que també va contribuir a contrarestar l’estigma que pesava sobre els homes gai fins avançada la dècada dels 90, quan els primers tractaments per al VIH van començar a ser accessibles.
“Entre nosaltres som visibles”
Després de la intervenció de les lesbianes en la cura dels gais quan més discriminació pesava sobre ells, les tornes en l’acrònim van anar canviant de sentit. Així va ser com, a partir de mitjans dels 90 del segle passat, la denominació “lèsbic-gai” va començar a ser més comú en llocs de la comunitat, ja fossin socials o punts de salut. Amb la integració de totes les sigles de l’arc de Sant Martí i la seva entitat política cada cop més forta, veure la L al davant va passar de ser l’excepció a ser la norma.
Que les lesbianes no obtinguessin reconeixement fins que no van exercir un paper crucial en l’atenció als gais és un gest simptomàtic. En un context patriarcal, continua prevalent allò que diu que les dones han de fer el doble per aconseguir la meitat. Els homes copen els espais. Dins els ambients LGBT, es reprodueix aquesta dinàmica.
S’intenta condemnar sistèmicament les lesbianes a viure ofegades a la trinxera de la mica de lloc que els queda, i per això, els homes se senten més còmodes reconeixent-se com a homosexuals que les dones. Però la visibilitat és molt més que aquesta trinxera, perquè si no estaríem deixant que els homes decidissin el que és o no visible, deixant a les seves mans el poder de la categorització, de l’existència d’altres, de la identitat de les lesbianes. Com va escriure Brigitte Vasallo a “les que sempre vam ser visibles”: “em sembla transcendent preguntar-nos davant de qui estem reclamant la visibilitat. Perquè, estimades, entre nosaltres som visibles, com bé sabem totes quan anem pel carrer i ens creuem la mirada”.
