Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El diumenge 30 de maig del 2021 es publicava una declaració oficial signada pels quatre presidents de les federacions responsables d’organitzar els quatre tornejos de Grand Slam, els més importants del circuit internacional organitzats per la Federació Internacional de Tennis. Jayne Hrdlicka, Gilles Moretton, Ian Hewitt i Mike McNulty, representant l’Open d’Austràlia, Roland Garros a França, Wimbledon a Gran Bretanya i l’Open dels Estats Units, respectivament, indicaven que «havien escrit conjuntament a Naomi Osaka per comprovar el seu benestar i oferir-li suport, subratllar el seu compromís amb el benestar de tots els atletes i suggerir un diàleg sobre els problemes», tot i que tot seguit, el to utilitzat canviava radicalment: «També li van recordar les seves obligacions, les conseqüències de no complir-les i que les normes s’han d’aplicar igual a tots els jugadors».
Quatre dies abans, la tennista japonesa Naomi Osaka, de 23 anys en aquell instant, havia anunciat en una nota publicada a les seves xarxes socials que no participaria en les entrevistes obligatòries amb els mitjans de comunicació al torneig de Roland Garros del 2021 que començava a finals d’aquella setmana. Al text indicava que no tenia cap motiu personal contra el torneig que es disputava a França, i al·legava que pensava que les rodes de premsa estaven influint en el seu rendiment a pista. «He pensat amb freqüència que la gent no té consideració amb la salut mental dels esportistes“, assenyalava Osaka, que va afegir que «he vist molts vídeos d’esportistes enfonsant-se en una sala de premsa després de perdre un partit», cosa que va reconèixer també li havia passat a ella. Unes setmanes abans, Osaka acabava de guanyar el primer Grand Slam de l’any (el quart de la seva fulgurant carrera), l’Open d’Austràlia, encara que intuïa que el seu resultat en terra batuda no seria el mateix que en herba, per la qual cosa s’esperava una allau de preguntes sobre el seu baix rendiment en aquest tipus de superfície, característic de les pistes parisenques on es disputa Roland Garros, torneig al qual arribava sent la número dos del rànquing mundial en aquesta data.
Naomi Osaka va guanyar el primer partit, però va decidir retirar-se a la segona ronda, que no va arribar a celebrar-se, denunciant a les seves xarxes socials la falta de comprensió davant la seva situació. Després d’aquesta primera victòria, no va fer la roda de premsa com havia anunciat ella mateixa i, tot seguit, just a l’inici del torneig, va ser multada amb 15.000 dòlars, d’acord amb el codi de conducta, al·legant els quatre presidents que «un element fonamental del reglament del Grand Slam és la responsabilitat dels jugadors d’interactuar amb els mitjans de comunicació, independentment del resultat. Aquesta responsabilitat l’assumeixen pel bé de l’esport, dels aficionats i de si mateixos».
El comunicat incloïa una amenaça pública: «Hem informat Naomi Osaka que, si continua ignorant les seves obligacions amb els mitjans durant el torneig, s’exposarà a possibles conseqüències addicionals per infringir el Codi de Conducta. Com calia esperar, les infraccions reiterades comporten sancions més severes, incloent-hi l’expulsió del torneig (article III T. del Codi de Conducta) i l’inici d’una investigació per infracció greu que podria comportar multes més quantioses i futures suspensions de Grand Slam».
Ja existien precedents de tennistes que s’havia negat a anar a alguna roda de premsa, però Osaka va ser la primera que renunciava a parlar amb els mitjans durant tot un torneig, desafiant els organitzadors i les seves condicions estrictes… i la seva falta de sensibilitat davant la denúncia d’una situació que clarament afectava la salut mental de l’esportista. Els mitjans de comunicació tampoc no van ser gaire comprensibles amb la situació, i alguns es van aferrissar, l’excusa més emprada en el sector per criticar-la es va relacionar sobre el fet que tots devien tenir les mateixes condicions, en tots els sentits, i que no valien excepcions de cap mena. Osaka va decidir apartar-se i descansar durant diverses setmanes (no va acudir aquell any a Wimbledon), i va reconèixer en una nova nota que havia patit una depressió després de guanyar el seu primer Grand Slam el 2018 i que havia patit diversos episodis d’ansietat des d’aleshores. Poc després, el 23 de juliol del 2021, Naomi Osaka va tenir l’honor de ser l’escollida per encendre el peveter dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. La flama es va encendre al cim d’una estructura que representava la Muntanya Fuji i s’obria com una flor, simbolitzant esperança i vitalitat.
Naomi Osaka és la productora executiva de la pel·lícula belga El silencio de Julie (Julie Zwijgt, 2024), òpera prima del director Leonardo Van Dijl, que coescriu el guió amb Ruth Becquart. La pel·lícula està protagonitzada per la tennista Tessa Van den Broeck, una noia de quinze anys que debuta amb solvència com a actriu, interpretant una esportista que despunta en el seu club i en els campionats en què participa i que es veu esquitxada per la suspensió del seu entrenador, en què havia confiat per ajudar-la en la preparació i desenvolupament de la seva carrera. La pel·lícula ha guanyat el Premi a la Millor Pel·lícula Internacional a la 15a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF), que s’ha pogut seguir a través de la plataforma Filmin durant el mes d’agost del 2025, on s’estrenarà a finals de novembre. El guardó va ser lliurat per l’actriu Rossy de Palma, que actuava de presidenta del jurat oficial.
La pel·lícula comença amb la suspensió de l’entrenador després de la terrible notícia del suïcidi d’una jove tennista, d’uns vint anys, que havia estat entrenada per ell els anys de preparació i inici de la seva carrera esportiva. La directiva del club on entrena Julie decideix aquesta dràstica decisió en previsió que hi pogués haver alguna relació del suïcidi amb l’actuació de l’entrenador, i decideixen entrevistar totes les jugadores, especialment Julie, l’esportista més destacada del grup i amb una relació més estreta, amb la intenció de descobrir si hi ha hagut quelcom inadequat en el comportament de l’entrenador, almenys amb elles. Però Julie decideix romandre en absolut silenci, sense intenció de col·laborar en la investigació del club (prèvia a la policial, si el cas avança amb més indicis en el futur), i concentrar-se en els entrenaments, molesta amb l’imposat canvi d’entrenador en un moment crític de la seva preparació, tant física com mental, davant els reptes esportius immediats que ha d’afrontar. I no només esportius, ja que està estudiant a l’institut i no pot abaixar les seves qualificacions, que es veuen alterades de manera negativa amb la situació indesitjada que està vivint.
La pel·lícula es va presentar a la Setmana de la Crítica del Festival de Cinema de Cannes de 2024, un fòrum per descobrir primeres i segones pel·lícules, com és el cas. Destaca especialment la fotografia de Nicolas Karakatsanis, utilitzant plànols mitjans i llargs estàtics que contribueixen a fer que l’espectador es converteixi en un observador de l’entorn que envolta la protagonista, omnipresent en totes les seqüències de la pel·lícula. La tonalitat també és important, en passar de tons crepusculars propi de les pistes d’entrenament en un poliesportiu cobert, la foscor dels instants més íntims i solitaris de Julie, amb molts capvespres que contrasten amb la il·luminació brillant quan decideix que ja va arribar el moment de parlar. Físicament, i també simbòlicament, la protagonista passa del fred hivern al càlid estiu.
La pel·lícula tracta de la dominació que sorgeix a l’esport d’alt nivell que pot desembocar en abusos de tota mena, també sexuals, especialment dolorós en els joves esportistes, que confien cegament en els entrenadors. Julie utilitza el dolor físic, el compromís i l’esforç de l’entrenament com a teràpia personal, com a sortida reconfortant, en no voler compartir les seves inquietuds amb ningú, resultant extraordinàriament esquinçador el seu silenci, un silenci que ensordeix també les persones que estan preocupades per ella, com la família, els professors de l’institut i els companys i directius del seu club de tennis. En el fons, la pel·lícula encerta en parlar de «silenci» i no de «secret», ja que tot presagia que sí que hi ha alguna cosa per explicar que seria denunciable, per la qual cosa toca esperar que la jove es decideixi a parlar.
Algú podria pensar que Julie no sembla que segueixi l’arquetip d’un jugador de tennis convencional… si és que existeix alguna cosa així. A la seva òpera prima, la directora francesa Charlène Favier debutava amb una pel·lícula de denúncia de l’abús sexual a l’esport d’elit en adolescents, en aquest cas a l’àmbit de l’esquí. La pel·lícula Slalom (2020) plantejava com des del maltractament denigrant i angoixant que pretén treure el màxim dels fràgils esportistes en formació pot acabar desembocant en abusos sexuals, en una pel·lícula el guió del qual estava escrit molt abans que explotés el #metoo a finals del 2017.
La pel·lícula no és autobiogràfica, però la directora i responsable del guió (escrit una primera versió el 2014) tenia molt clar que volia que la protagonista fos una noia de quinze anys i que patís abusos sexuals per part del seu entrenador. En certa manera, es va avançar diversos anys a les notícies reals d’abusos, com el cas de les gimnastes nord-americanes que es van donar a conèixer a finals del 2016, un dels escàndols més grans en la història de l’esport. A Slalom, Favier va apostar per un relat descriptiu, involucrant l’espectador com a observador del que està passant. Al capdavall, la protagonista representa que només té quinze anys i no es comporta gaire diferent de la gent de la seva edat, en el seu interès per temes relacionats amb el sexe o el tracte amb els companys de la seva edat, per exemple. Aquesta intenció s’aconsegueix amb un relat íntim, emocional, proper a l’enquadrament per tenir sempre l’expressivitat de la cara amb preses més llargues i moviments de càmera continguts.
La parella protagonista, l’actriu emergent Noée Mora i el veterà Jérémie Renier, fan versemblant el relat, amb una gran interpretació molt potenciada en el físic i l’expressió corporal que, sens dubte, ens ajuda a comprendre les aspiracions de triomfar d’una i la frustració de l’altre en reconèixer com les lesions als genolls li havien marcat. A l’espectador li sorprendrà l’actitud submisa de l’adolescent. A la pel·lícula contemplem una escena nocturna que funciona molt bé com a metàfora del que està succeint a la realitat, quan l’entrenador li diu que està veient al bosc, a la llunyania, un llop i, en canvi, ella li diu que no ho veu (metafòricament, en realitat ho tenia assegut just al costat). Passaran molts minuts i diverses escenes fins que pugui veure el llop, el de veritat, al bosc… i poder mirar-lo directament sense por.
L’agressió sexual d’una menor i la seva manipulació continuada ja és motiu de denúncia, és evident. Però a la pel·lícula (a les dues pel·lícules, realment) es poden veure centelleigs d’altres temes subjacents a l’esport d’elit com són l’enorme sacrifici personal que ha de fer una jove pel que fa al seu temps, al seu cos i a la seva família, la gran exigència que suposa l’alimentació, i, conseqüentment, el control del pes, la contundència dels petits entrenaments i el dolor, la fatiga i les petites ferides (Julie s’està embenant els dits en diverses escenes, per exemple), i, també, la càrrega mental que suposa la pressió de guanyar com sigui per poder mantenir el nivell de vida, un nivell associat a aspectes econòmics que involucra els patrocinadors de materials i de viatges. Tot plegat per arribar a adult i poder convertir-te en un esportista professional, en definitiva.
