Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’altre dia una alumna meva compartia a les xarxes socials una imatge en què es veia una captura de pantalla d’una conversa de WhatsApp, no sé si real o fictícia, en què un noi li deia a la seva parella coses com “on cony t’has ficat?”, “per què has parlat amb un tio?” “Ets una puta” o “envia’m la teva ubicació en temps real ara mateix”. El pitjor és que ella titulava la foto amb la frase: “Aquests són els nois que m’agraden”. Estremidor. Aquesta noia, amb només 15 anys, ja ha estat colpejada per totes les parelles que ha tingut, li han trencat el mòbil i l’han insultada. Han controlat cadascun dels seus moviments i ha patit aïllament i humiliacions. I t’ho explica com els actes més purs d’amor que han fet per ella a la seva vida, i quan tu li dius que això no és normal i que l’amor no ha de fer mal et mira incrèdula, perquè tu pots dir-li que això no és amor, però ella no ha viscut cap altra realitat des de ben petita i no sap que estimar és una altra cosa. Perquè què li explicaràs a aquesta nena, que ha vist com la seva mare perdia la joventut en relacions que només li deixaven fills a càrrec i molts morats, relacions en què els crits i la gelosia eren la manera de comunicar-se? No només no entén que l’amor no és això, és que sense això no concep l’amor.
Però a més, aquestes víctimes, menors d’edat majoritàriament, no són només víctimes de violència estructural sinó també de violència institucional; aquella que comet l’administració quan fa desistiment de les seves funcions i responsabilitats. Això s’ha vist clarament amb l’escàndol de la DGAIA, però, com sabem, és només la punta de l’iceberg d’un sistema que fa aigües per tot arreu. Les que seguim al peu del canó vam viure amb certa esperança el desmantellament d’aquell departament, però la realitat que ens hem trobat al setembre és que segueixen els mateixos en els mateixos llocs, que el funcionament és igual i que, a sobre, ni tan sols hi ha una partida pressupostària destinada a això. Però el més desolador és que quan parlo amb companyes d’altres comunitats autònomes m’expliquen el mateix, que els sistemes de protecció a la infància no protegeixen, desprotegeixen. I que davant de casos flagrants de violència l’administració mira cap a una altra banda, deixant famílies senceres en condicions d’abandonament i cronificant situacions de desintegració social.
I qui pateix les conseqüències de tot això? Per descomptat aquests i aquestes menors d’edat, encara que com sempre més elles que ells. Viuen envoltades de violència i no tenen cap organisme públic que vetlli per la seva seguretat i benestar. I ara encara més: viuen en un món on les xarxes socials ho governen tot amb els seus discursos misògins i antifeministes que assumeixen tant ells com elles. Encara que sembli una bogeria jo he tingut alumnes de 14 anys contagiades de malalties de transmissió sexual per no fer servir preservatiu, i el que et diuen és que elles no senten el mateix plaer.
Sembla que hem assumit el discurs dominant que es reprodueix entre els homes de totes les edats. Discursos violents i deshumanitzadors cap a dones i nenes i que elles han interioritzat. Elles assimilen de manera brutal la posició del dominador, fins i tot arribant a dir que senten coses que no senten. Les relacions sexuals cada cop són més violentes i el paper de les dones ha de ser de submissió, per la qual cosa assumeixen que per sentir plaer s’han de deixar humiliar. El discurs patriarcal, reproduït i amplificat per les xarxes socials i el porno, aconsegueix dibuixar una realitat terrible per a nosaltres. Jo he sentit noies adolescents dir que tenen por de mantenir relacions sexuals per les coses que els poden arribar a demanar i no es plantegen ni tan sols dir que no. Aconsegueixen anul·lar la voluntat i el desig de les dones i les nenes. És clar, després sorgeixen aquestes xarxes de prostitució de menors tutelades que estan sortint a la llum a gairebé totes les comunitats autònomes i ens estranya que aquestes nenes, abandonades i violentades des de ben petites, hi caiguin amb tanta facilitat. Nenes que porten relacionant-se amb homes més grans des que tenen 13 o 14 anys i que són incapaces de discernir si algú de veritat les vol o se n’està aprofitant.
Què fa el sistema davant d’això? Què fem com a societat? Proliferen missatges carregats d’odi cap a la llibertat i igualtat de les dones, acceptem que ara l’apoderament passa per ensenyar molta carn, ser provocativa i “fàcil”, o bé que les dones desitjables són les que pugnen per tornar a casa, aquelles submises i cuidadores. Missatges i models que són dues cares de la mateixa moneda, la de la dominació. La realitat és que tenim nenes i adolescents que només han conegut la violència i que perpetuen i reprodueixen aquests mateixos patrons perquè no tenen estratègies per vèncer al discurs únic del patriarcat neoliberal que els arriba per tots els mitjans.
Les institucions i la societat les han deixat de banda, però les feministes no ho farem, perquè sabem que no hi haurà futur per a cap altra nena si no n’hi ha per a elles. Elles també són al cor de la nostra lluita i de la nostra denúncia cada 25 de novembre.
