Tribuna

Consellera Pané: entre la perplexitat i la necessitat de canvi

Fa gairebé un any i mig que Olga Pané dirigeix el Departament de Salut. Del seu mandat, pel que fa a iniciatives i polítiques sanitàries, en podem dir ben poca cosa. Més enllà del comitè CAIROS i les seves propostes declaratives, durant aquests mesos de mandat les llistes d’espera no han millorat, les condicions laborals dels professionals tampoc, ni cap dels problemes que arrossega el sistema públic de salut. A aquesta inoperància li hem de sumar una interlocució gairebé inexistent amb els agents socials del sector, especialment amb els representants del personal facultatiu. Prova d’això són les tres jornades de vaga mèdica que s’han convocat des de l’arribada de Pané a la conselleria. 

Però, si alguna cosa ha caracteritzat fins ara la seva gestió, són les declaracions públiques que ha anat deixant en diferents fòrums i entrevistes amb mitjans de comunicació. La ponderació, la mesura i el seny no podem dir que formin part del manual retòric de Pané. Fem un breu repàs dels seus “grans èxits”.

• Al desembre de 2024, al Parlament de Catalunya, va afirmar: “Al ciutadà (la titularitat dels centres sanitaris) li asseguro que li és ben igual. El servei públic és públic perquè és gratuït. En una festa major, els músics que toquen són funcionaris o contracten un conjunt privat?”. Una comparació kafkiana i una visió totalment reduccionista que ignora el debat sobre la titularitat i la qualitat del servei. Seguim.
• Al juliol de 2025, al Fòrum Europa, va declarar: “Els metges catalans no tenen un sou baix. Si marxen, serà per altres motius i no pel salari”. Aquesta afirmació menysté les causes reals de la fuga de talent i demostra una profunda ignorància de la realitat del mercat laboral del col·lectiu mèdic. 
• Al novembre de 2025 va assegurar: “La IA és extraordinàriament efectiva i diagnostica amb una precisió igual o superior a la dels professionals”. Una frase que, lluny de reconèixer el valor insubstituïble dels facultatius, sembla apostar per la substitució tecnològica sense matisos. Posteriorment i davant la polèmica suscitada, ha intentat matisar les seves declaracions, però com a reacció política per apagar el foc i no pas des de l’assumpció de l’error.   
• En una altra intervenció al Parlament de Catalunya, al novembre de 2025, va justificar l’atenció limitada a l’ictus a les províncies de Lleida i Tarragona assegurant que “tenen atenció limitada per l’ictus perquè la mortalitat és inferior a la mitjana de Catalunya”. Una explicació que pot resultar alarmant per a la població d’aquests territoris. De fet, va posar en evidència la seva manca de voluntat a incidir en els desequilibris territorials existents al sistema sanitari català.
• I encara més. En una entrevista a El Periódico de Catalunya al desembre de 2025 va afirmar: “Cada 1% més de població major de 65 anys suposa 147 milions més de despesa en Salut”. Una dada que, tot i ser rellevant, la va utilitzar per justificar la pressió sobre el sistema sense proposar solucions estructurals i va posar de relleu una perspectiva edatista de la consellera, oblidant que ella mateixa pertany a aquest grup d’edat.
• Finalment, al programa «Cafè d’Idees» de La 2 Cat, també aquest passat mes de desembre, va deixar anar: “A Urgències, les persones reben atenció immediatament”, i “molta gent en el tram final de la vida busca (o les famílies busquen) si ja volen saber si hi ha algun allargament més possible i entren per la via més ràpida”. Afirmacions que no reflecteixen la realitat de la saturació de les urgències ni la complexitat de l’atenció al final de la vida. 

Totes aquestes afirmacions, en boca de la responsable del servei de salut que ha d’atendre més de vuit milions de persones, generen perplexitat i preocupació. La seva gestió anterior al Parc de Salut Mar ja va ser objecte de crítiques i des de Metges de Catalunya esperàvem un canvi de rumb, donat que el càrrec de consellera comporta una necessària vocació de servei públic, però aquest canvi no s’ha produït. El seu estil de lideratge, poc dialogant i influït per un únic lobby, el Cercle de Salut, no ha portat cap avenç ni cap millora perceptible per a la ciutadania, que segueix observant amb impotència (i indignació) la degradació del sistema.  

Davant d’aquest panorama, cal preguntar-se si la consellera Pané actua per desconeixement o incapacitat, o per una agenda ideològica en què professionals i pacients som danys colaterals. En qualsevol cas, per ara sembla que compta amb la confiança del president Salvador Illa. Fins quan serà així no ho sabem, però, si no hi ha un viratge en la seva gestió i continuen les protestes dels professionals, les declaracions surrealistes i la manca de decisions, el relleu a la conselleria serà inevitable, sobretot si comença a tenir efectes sobre les enquestes electorals. 

La sanitat pública mereix lideratge, empatia i capacitat de diàleg. És el moment que el Govern i el cap de l’executiu decideixi si el rumb actual respon a les necessitats reals de la societat catalana, o si està disposat a fer el gir necessari per garantir la qualitat i la dignitat de l’atenció sanitària.