Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Enguany commemorem el 40è aniversari de la Llei General de Sanitat (LGS), efemèride que està generant celebracions, reflexions, comentaris i, fins i tot, algunes recomanacions pel que fa a eventuals millores. No és en va que ha estat una de les iniciatives polítiques més transcendents socialment, perquè el sistema nacional de salut que la llei va bastir ha esdevingut un dels pilars de l’estat del benestar que, amb les seves limitacions, seguim gaudint actualment.
Eventualitats que aprofitem per posar damunt la taula dos conceptes, salut i sanitat que, malgrat la seva afinitat no són sinònims. Mentre que la sanitat es refereix al sistema que engloba els serveis, equipaments, instal·lacions i altres recursos dedicats a l’atenció dels problemes de salut de la ciutadania, la salut és, segons la OMS, més enllà que l’absència de malaltia, el benestar complet tant físic com mental i social o, per recordar la definició de Jordi Gol assumida pel Xè Congrés de Metges i Biòlegs de llengua catalana, la manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa – que paga la pena—i que per això mateix esdevé un element essencial perquè la vida sigui de prou qualitat. La sanitat és doncs un dels mitjans per conservar o millorar la salut, però sobretot per a restaurar-la en el seu cas.
En qualsevol cas, la salut –tant la personal com la col·lectiva—depèn de molts factors, la majoria d’ells aliens a la sanitat, com ara l’educació, la capacitat adquisitiva, les característiques de l’entorn domèstic, laboral, ambiental, la cohesió social, etc..
Consideracions que poden explicar, almenys en part, algunes de les mancances de la LGS, particularment les referides a l’àmbit de la salut pública que, per cert, no és la sanitat finançada públicament, sinó tot allò que des de la societat es fa per mantenir i millorar la salut de la població (definició de l’Institut de Medicina dels USA, l’any 1988).
La LGS, com indica el seu nom, es va centrar en la sanitat, sense prestar gaire atenció a la salut pública, tal vegada perquè les competències corresponents –d’higiene i sanitat oficial com es deia abans—havien estat descentralitzades ja des de l’estiu del 1979 i són responsabilitat de les comunitats autònomes.
D’altra banda, el rovell de l’ou del sistema sanitari, des del punt de vista dels interessos en joc –econòmics, electorals i de poder— és l’atenció, sobretot l’especialitzada. La salut pública, el paper principal de la qual és la promoció i la protecció col·lectives de la salut comunitària, mitjançant la vigilància epidemiològica entre d’altres funcions, no desvetlla tants al·licients –econòmics, electorals o de poder– llevat d’esdeveniments com les epidèmies o les pandèmies. Que en dissipar-se aquests perills s’esvaeixen aquells propòsits.
D’aquí que van haver de passar 25 anys per a que es promulgués la Llei General de Salut Pública d’aplicació estatal –tot i que el Parlament de Catalunya havia aprovat la nostra el 2009— malgrat que pràcticament no s’ha desplegat i 15 anys més tard encara estem pendents que comenci a funcionar l’Agència Estatal de Salut Pública.
Altrament, per assolir un grau òptim de desenvolupament conceptual i operatiu de la salut pública i respondre de forma eficaç a la intersectorialitat que la caracteritza caldria implantar iniciatives com la denominada salut a totes les polítiques impulsada per la Unió Europea durant el mandat finlandès l’any 2006 i que la OMS va ratificar posteriorment. Plantejament que va inspirar la creació del PINSAP (pla interdepartamental de salut pública) pel govern català, aprovat el febrer del 2014.
Salut a totes les polítiques no és, però, sanitat a totes les polítiques, perquè llavors fora inevitable una medicalització –o sanitarització– exagerada i inadequada de la vida quotidiana. La qual cosa comporta potencials efectes indesitjables, tant per a la sanitat mateixa com per al conjunt de la societat.
Per a la sanitat perquè –sobretot pel que fa a l’atenció primària i comunitària– fomenta l’adopció de mesures que consumeixen molt de temps i altres recursos, la qual cosa comporta sobrecàrregues notòries de treball que inevitablement es tradueixen en dèficits d’accessibilitat. Tanmateix, són intervencions que pretenen evitar malalties i millorar la salut, adequar l’alimentació, promoure l’activitat física, etc. També alleujar neguits –amb ansiolítics, hipnòtics i antidepressius– que sovint són conseqüència de problemes laborals, mancances d’habitatge, aïllament social, etc.
Reivindicar una orientació més preventiva de l’atenció sanitària és plausible –en el sentit literal del mot–, però cal que aquestes activitats siguin realment prou efectives, eficients, equitatives i segures. No n’hi ha prou amb les bones intencions, com hem tingut ocasió d’explicar anteriorment [i]. Perquè moltes de les demandes dels pacients són induïdes des de l’oferta i aborden problemes que no són de naturalesa patològica davant dels quals les possibilitats de la clínica son molt limitades.
Com remarca una recent editorial de la revista Atención Primària : “…la prevención sigue siendo un pilar irrenunciable de la AP, pero un modelo basado en la acumulación acrítica de actividades no es ni equitativo ni sostenible. En el contexto actual, lo que debería preocuparnos no es hacer más prevención en abstracto, sino hacer actividades preventivas de alto valor, aplicarlas a quienes más las necesitan y reducir la prevención de bajo valor..”[ii]
Per a la societat en el seu conjunt aquesta medicalització generalitzada indueix una dependència exagerada que limita l’autonomia de les persones a la vegada que desvia l’atenció sobre la naturalesa i les causes d’uns problemes que no tenen solució altra que unes polítiques públiques adients i que tinguin com a nord prioritari la millora del benestar i de la qualitat de vida individual i col·lectiva.
Com hem apuntat abans, potser per això la LGS de la que parlem se’n diu general de sanitat i no de salut, tot i que la confusió persisteix amb la denominació del sistema nacional de salud que acull el nostre servei català de la salut –encara que fora més precís denominar-lo de sanitat–, el mateix que la conselleria corresponent.
No dubtem de les bones intencions dels qui, amb el propòsit de reconèixer que la salut és més que la sanitat, s’apropien de la denominació, però és obvi que les bones intencions no són garantia de bons resultats.
[i] Segura A. Martin Zurro A. Por una prevención prudente, es decir sensata. Redacción Médica. 11 de juny del 2025. https://www.redaccionmedica.com/opinion/andreu-segura-y-amando-martin-zurro-3586/por-una-prevencion-prudente-es-decir-sensata-2721
[ii] Añel RM, Asensio S, Casado. V. ¿Es viable el modelo de realización de actividades preventivas en atención primaria en el contexto actual? Editorial. At Primaria 2026; 58 https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0212656726000193?via%3Dihub
