Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El passat mes d’abril el Consell de Ministres va aprovar un Reial Decret pel qual s’obre un procés de regularització administrativa extraordinària de persones migrants que ja resideixen a Espanya. La nova legalitat dona peu a poder treballar en qualsevol sector i lloc del país durant un any prorrogable i es reconeix el dret a rebre assistència sanitària.
Amb aquesta mesura es fa un pas endavant per garantir el caràcter universal de la sanitat que està recollit a la Constitució i a la Llei General de Sanitat. Malgrat la legislació marc, l’any 2012 es va aprovar un reial decret que retirava el dret a l’atenció sanitària als migrants en situació irregular, amb excepció dels menors de 18 anys i de les situacions d’urgència, embaràs, part i postpart. El decret va deixar centenars de milers de persones sense atenció sanitària amb els problemes personals i socials que això comporta. Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra es van produir unes 200 morts a tot l’estat com a conseqüència directa de l’exclusió sanitària durant els tres primers anys d’aplicació del decret.
A Catalunya hi va haver una forta pressió social en contra de l’exclusió sanitària que va portar a l’aprovació, el 2017, de la Llei sobre la Universalització de l’Atenció Sanitària que reconeix el dret a l’atenció de totes les persones empadronades, fet que va permetre ampliar la cobertura poblacional, a diferència d’altres comunitats autònomes, on es mantenen nombroses exclusions.
Algunes societats científiques han manifestat la seva opinió sobre l’impacte sanitari de la regularització, com la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (semFYC), que ha fet públic un Document de reflexió del Grup de Treball d’Inequitats en Salut i el Grup de Treball de Bioètica a favor de la regularització de persones migrants fonamentat en l’evidència científica sobre els efectes del reconeixement administratiu en la salut, així com en sòlids arguments ètics.
Com s’explica en el document, l’estatus legal condiciona l’estat de salut i l’accés a drets bàsics. La situació d’irregularitat estableix barreres en l’ús dels serveis sanitaris, en l’accés a un treball formal, a un habitatge digne i als serveis de protecció social que tots ells, com es coneix, formen part dels determinants socials de la salut. Aquestes barreres fan que la utilització dels serveis d’atenció o de prevenció sigui molt més baixa que la que s’observa en la població nativa o en els migrants regularitzats, fet que agreuja les malalties físiques o mentals existents i provoca pitjor salut auto referida i major presència de símptomes depressius. L’impacte és més acusat en les dones i en les persones racialitzades en les quals se suma la discriminació, la precarietat laboral i la pobresa.
En diversos estudis d’àmbit internacional la regularització administrativa ha demostrat efectes beneficiosos en la salut com poden ser: la reducció de l’estrès i la por a la deportació, una major participació en activitats preventives, un millor maneig de les malalties cròniques i una millor atenció reproductiva. També s’ha observat una reducció significativa de l’ansietat i la depressió, de manera particular quan es produeixen millores en les condicions laborals i en el suport social. L’evidència estableix que la regularització no és només una mesura administrativa, sinó que és una intervenció estructural en salut pública. Més enllà dels efectes individuals, té impactes positius en la població: afavoreix la integració laboral, proporciona ingressos a la Seguretat Social, redueix l’economia submergida i l’explotació laboral (associada a una major precarietat i sinistralitat) i disminueix les desigualtats estructurals, que per elles mateixes són causa de mala salut.
La semFYC adverteix que la literatura no dona suport a mites freqüents com que els migrants suposen una càrrega sanitària desproporcionada, creença que desmenteixen les dades oficials i epidemiològiques que disposem. En una revisió de la literatura publicada a The Lancet es refereix que la mortalitat dels migrants és un 30% inferior a nivell mundial respecte a la població autòctona. Hem de tenir en compte que emigren majoritàriament joves que estan poc malalts, que han pogut sobreviure a processos de migració llargs i molt complicats. Tanmateix, el seu estat de salut empitjora a causa de les dificultats del mateix procés i de les condicions de vida i de treball que pateixen en el país d’arribada.
En tots els països en què s’ha analitzat, les persones migrants en situació irregular utilitzen menys els serveis d’atenció primaria, tenen un menor seguiment de les malalties cròniques i accedeixen menys a serveis preventius, comparat amb migrants regulars o els natius. Fins i tot en entorns de cobertura teòrica universal, com és el cas de Catalunya, també es produeix aquest patró d’us de serveis. Quan només es té accés a l’atenció urgent es deixen de controlar les malalties cròniques, com pot ser una diabetis o una epilèpsia, amb les conseqüències que això pot tenir en una major presentació de descompensacions I complicacions. Tampoc es pot accedir al diagnòstic, tractament i seguiment de les malalties infeccioses, essencial en termes de salut pública (pensem en la recent pandèmia de COVID). I des d’una perspectiva econòmica, l’exclusió sanitària al final costa més diners a la sanitat. Hi ha estudis europeus que calculen un sobrecost de 400 € per persona quan només s’ofereix atenció d’urgències en comptes de l’atenció global.
Al nostre país, s’han publicat estudis que demostren que els migrants –especialment els que no tenen un reconeixement administratiu– utilitzen molt menys les consultes d’atenció primària i hospitalària que els autòctons. En una anàlisi retrospectiva de tota la població aragonesa, que comparava l’ús de serveis de la població migrada irregular, la migrada regularitzada i els nacionals espanyols, es van observar grans diferències entre els tres grups en tots els nivells analitzats. Per exemple, els migrants irregulars havien fet 0,5 consultes per persona i any a l’atenció primària, en front de 4 dels migrants regulars i 6,7 de la població autòctona. Diferències semblants s’observaven en l’ús de l’atenció especialitzada o dels serveis hospitalaris. Més espectaculars són encara les dades del cost dels medicaments receptats: 9€, 77€ i 367€ per grup, respectivament. Sembla, doncs, que la idea del «turisme sanitari» o de la sobrecàrrega sanitària queda en el terreny de les elucubracions. Més aviat s’ha de pensar que ens trobem davant de necessitats sanitàries no cobertes.
I això porta a fer una reflexió des de l’ètica i la justícia perquè privar una persona de l’accés efectiu a l’atenció sanitària és una denegació de la seva dignitat i de les possibilitats de viure i desenvolupar-se plenament. En aquesta idea s’expressa la catedràtica d’ètica Adela Cortina quan diu que és necessari avançar des del concepte d’Estat del benestar, centrat en la gestió de recursos i en criteris econòmics, cap a un autèntic Estat de justícia, guiat per principis ètics que reconeguin tots els individus com a subjectes de dignitat. Així, l’atenció als migrants s’ha d’entendre com un reconeixement efectiu d’un dret bàsic i com un pilar d’una societat inclusiva i més justa. Es calcula que al voltant de 500.000 persones seran considerades uns ciutadans més, que podran treballar legalment, que faran la seva contribució als fons públics i tindran els mateixos drets i deures que els gairebé 50 milions de vivim amb reconeixement a l’estat espanyol.
Tal com es conclou en el document dels grups de semFYC, “La regularització administrativa de persones migrants és una política de salut pública avalada per l’evidència científica i profundament arrelada en principis bioètics. No es tracta només d’un ajust burocràtic, sinó d’una acció estructural que millora la salut individual i col·lectiva, redueix iniquitats, enforteix la cohesió social i respecta la dignitat humana».
