Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El terme burnout o “síndrome d’estar cremat per la feina” es pot definir com una resposta d’estrès crònic davant determinades circumstàncies laborals que es tradueix en actituds i sentiments negatius vers les persones amb les quals es treballa i vers el propi rol professional, a banda de desembocar en una sensació d’esgotament emocional i físic.
Tot i que es pot produir en diversos àmbits vitals i, més concretament, laborals, és més freqüent en oficis amb un alt component vocacional, com és el cas dels dedicats a la cura. Al nostre entorn, la seva prevalença abasta ja gairebé la meitat dels professionals de la salut en actiu, especialment –però no només– els de l’àmbit públic.
Conseqüències del burnout
Els efectes del burnout no es limiten a l’àrea personal sinó que afecten també, i de manera molt rellevant, al sistema sanitari. De fet, la seva presència i la seva persistència comprometen la viabilitat i la qualitat assistencial, perquè s’associen a una menor productivitat, més absentisme i “presentisme”, apart d’augmentar la taxa de rotació de llocs de treball i fins i tot l’abandonament definitiu de la professió.
El burnout no és un mer esgotament per excés de tasques, sinó que comporta un ensorrament vital que acaba erosionant el compromís professional i el sentit de la feina. És, per tant, una de les formes ultramodernes d’alienació, que qüestiona el “per què” i “per a què” o “qui” de la pròpia feina, com a conseqüència de les condicions en què s’exerceix.
A vegades no respon tant a la sobrecàrrega de la feina sinó a la manera com interaccionen els equips, a la falta de meritocràcia, a models de gestió anquilosats, al clientelisme o a determinats lideratges on es produeixen dinàmiques d’abús de poder. En aquests entorns es fomenta la indefensió apresa, l’oportunisme o el nihilisme. Si conflueixen tots els factors, sortir indemne de la tempesta és una quimera.
El burnout és especialment preocupant en professions vinculades a la cura, doncs més enllà dels avenços tecnològics que suggereixen un perfeccionament i superació sense treva dels nostres límits, continuem essent mamífers socials amb capacitat simbòlica i, per tant, des del naixement necessitem els altres.
A més, volens nolens, encara estem exposats a la malaltia i a la mort. Que aquells que ens cuiden s’esgotin, es desmotivin i desisteixin de cuidar-nos, i que les institucions i els equips s’erosionin a passes de gegant, hauria d’ocupar el primer lloc de la preocupació i de les discussions públiques. Però, de moment, sembla ser que les prioritats són unes altres.
Raons contextuals
El model clàssic per a explicar el burnout apel·la al desequilibri entre les demandes (externes i internes) i la capacitat de fer-los front. No obstant, l’èmfasi no s’ha de posar tant en els individus com en els factors contextuals.
La nostra atmosfera cultural ha estat definida –per alguns filòsofs contemporanis– com una societat abocada a l’esgotament, ja que els subjectes acaben exhaustos, esclavitzats per un imperatiu intern voraç d’híper exigència com a patró d’afrontament vital, especialment pel que fa a l’acompliment professional i a la presentació social de la imatge personal.
No només els professionals de la salut hem interioritzat aquesta llei, sinó també els usuaris. A més, la salut ha passat a viure’s com un bé de consum que no admet la seva altra cara, la malaltia, i menys encara tot allò que comporta la nostra fràgil i imperfecta condició comuna.
L’efecte boomerang de la lògica del rendiment
D’altra banda, la lògica de la societat del rendiment es troba a les antípodes de la de la cura. Mentre la primera només concep la creixent productivitat, la quantificació de resultats, l’absència d’errors i la immediatesa, la segona porta en si mateixa el temps, el detall, la qualitat del tracte i els resultats més modestos que falaguers.
Aquesta hegemonia del rendiment com a “gold standard” preval a l’hora d’avaluar la gestió dels serveis sanitaris, abocats a aconseguir, any rere any, indicadors de “producció” en la prestació de serveis, mentre es menyspreen els aspectes relacionats amb les condicions materials i formals en què els professionals fan la seva feina, així com la percepció que aquests tenen del seu treball.
El curiós és que, en premiar aquest enfocament basat exclusivament en el rendiment, s’ha acabat produint un efecte boomerang, ja que el burnout compromet seriosament aquest pla de ruta merament orientat als resultats provocant l’efecte contrari, a més de les nombroses víctimes col·laterals que s’enduu al seu pas.
Sostenibilitat i gestió de qualitat
L’anàlisi anterior no qüestiona la necessitat que els serveis sanitaris siguin sostenibles. No es pot negar que els recursos són limitats i les necessitats poblacionals, creixents. En aquest escenari, la gestió creativa, transparent i honesta, on es promociona la corresponsabilitat de tots els implicats amb la gestió, sense perdre autonomia en l’organització dels processos i de la pròpia comesa, es fa més necessària que mai.
L’evidència científica disponible avui dia demostra que els equips on impera el respecte mutu, la col·laboració interdisciplinària, l’equitat i on es facilita tenir cura dels treballadors, són més capaços de fer front als reptes que se’ls presenten. Els nous models de lideratge en les institucions apel·len, precisament, a aquesta disposició a l’escolta, a la flexibilitat i també a la gestió dels conflictes i de la discrepància com a oportunitats per a renovar les maneres de fer i d’estar.
Per la seva banda, les institucions han de vigilar i posar fre als hàbits de govern –des dels alts càrrecs de responsabilitat fins als comandaments intermedis o a qui tingui qualsevol responsabilitat sobre els altres– on prevalguin els interessos particulars, el clientelisme, l’arbitrarietat en la gestió de recursos humans, la divisió interna, la por a represàlies o la cultura encoberta del silenci davant els abusos de poder.
De risc d’esfondrament a la necessitat de transformació
Per desfer aquest estat de coses, és improrrogable dur a terme una transformació profunda dels models de gestió i de la metodologia d’avaluació de l’assistència, així com propiciar un canvi en les organitzacions i els equips que permeti fer dels llocs de treball espais dignes on imperin la meritocràcia, la transparència i el bon tracte, liderats per persones compromeses i honestes, a més de dotar-los de mitjans suficients per a poder fer dignament la seva feina, de manera que els treballadors se sentin reconeguts i puguin recuperar el sentit de la seva vocació. D’aquesta manera, serà possible un equilibri entre sostenibilitat i qualitat assistencial. No es tracta d’aspirar a la perfecció, doncs no ho som els humans, sinó d’una renovació orientada a l’humanització del sistema. De vegades es fa servir el lema “El pacient al centre”. Doncs hem d’ampliar, de veritat, aquest imperatiu perquè inclogui també els pilars de la sanitat: els professionals de la salut. Sense oferir-los condicions dignes no és possible. Sense un canvi profund en la cultura d’equips i de les institucions i en els estils de lideratge i de gestió, tampoc. I sense un compromís veraç i sostingut de la societat, l’amenaça d’ensorrament a la qual estem assistint passarà de ser un risc a una realitat.
Versió original en castellà de l’article:
