Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La paràfrasi del monòleg d’Hamlet potser ens pot servir per afrontar els problemes de la nostra sanitat. El perill de col·lapse de l’assistència pública a Catalunya no és cap exageració. Les llistes d’espera són un testimoni ben simptomàtic. Que per evitar-ho calen més recursos i més professionals és una de les reclamacions més sentides, tan des de l’àmbit ciutadà com professional. Una reivindicació simple i lògica perquè, si la demanda reflecteix la necessitat d’atenció i l’oferta no pot satisfer-la, sembla que convé incrementar la primera.
Però, fins a quin punt aquesta demanda és conseqüència d’una necessitat genuïna? és a dir, que siguin problemes susceptibles de solució o com a mínim de millora per part de la sanitat. I, altrament, fins a quin punt l’organització del sistema sanitari és capaç d’afrontar-la funcionalment?
Perquè la idea que l’atenció primària –que ens omple d’orgull quan la comparem amb d’altres del nostre entorn— actuï com a primera línia d’assistència capaç de resoldre bona part de les necessitats i de coordinar àgilment l’atenció especialitzada en benefici dels pacients, no acaba de funcionar bé. Les aglomeracions als serveis d’urgències hospitalàries en són una mostra. Hores i hores d’espera per atendre problemes que l’atenció primària hauria de resoldre immediatament, incloent-hi en alguns casos una negativa educada i raonada quan allò que els ha dut al CAP no és un problema que la medicina o la sanitat pugui solucionar, demandes que poden congestionar sensiblement el funcionament dels serveis.
Una actitud aquesta que no sembla que atregui particularment els professionals i treballadors de la primària, potser perquè pugui ser interpretada per als pacients com un rebuig –i generar fins i tot alguna agressió, la qual cosa lamentablement cada vegada és més freqüent–, o potser perquè la medicalització els sembla una sortida acceptable, no solament a la gent sinó també als sanitaris.
El cas és que bona part de la demanda que requereix l’atenció sanitària és induïda des de l’oferta. Particularment, la que té a veure amb algunes intervencions de promoció de la salut i de prevenció de les malalties que, com ens han explicat [1], esmercen molt temps dels professionals sense que millori l’eficiència –efectivitat inclosa— ni l’equitat. És a dir, sense que es redueixin suficientment els problemes que pretenen evitar ni –el que és més neguitós– millorin la salut dels que més ho necessiten.
Però no són només les intervencions preventives improcedents les que poden col·lapsar el sistema sanitari. Els professionals sanitaris i particularment els metges ens sentim més “realitzats” davant d’una demanda si fem alguna cosa pròpia de l’ofici que si optem per vigilar atentament com evoluciona el problema que ha generat la demanda quan l’espera no implica un patiment desproporcionat, està clar. Per això resulten recomanables dos articles de Rosa María Añel Rodríguez a la revista Educación Médica[2] [3].
Llegits gairebé al mateix temps que ens hem assabentat de la mort del Michael C. Klein, qui va ser cap del Departament de Medicina Familiar a l’Hospital General Jueu de Mont-real durant disset anys i cap del Departament de Medicina Familiar als hospitals Infantils i de Dones de Columbia Britànica a Vancouver durant deu anys. Mentre encara estudiava medicina, va viure i va exercir la medicina durant molts mesos tant a Chiapas (Mèxic) com a Etiòpia. La seva experiència inicial treballant amb llevadores a Etiòpia –i atenent parts utilitzant tècniques d’alleujament natural del dolor i sense episiotomia rutinària– va fer que es qüestionés molts procediments –estàndards però injustificats– de l’atenció materna occidental. Profundament preocupat per la sobre-medicalització del part, es va dedicar a transformar l’enfocament de la professió mèdica per portar noves persones al món i reflectir l’alegria, la fortalesa i la salut que estan al cor de l’embaràs.
Al llarg de la seva carrera, va promoure investigacions pioneres, principalment sobre l’ús excessiu d’intervencions mèdiques durant el part. I li hem d’agrair la recomanació, àmpliament acceptada per la medicina científicament solvent, de rebutjar l’episiotomia rutinària, i limitar-la a aquells casos que el judici clínic competent la indica.
Un exemple il·lustratiu que allò que convé en sanitat no és fer tot el que es pot, i que en ocasions és més adient no fer, una actitud que requereix d’una formació i un ensinistrament adequats, però que també ha de merèixer una valoració cultural en aquesta societat del consumisme i de la impaciència que, si no ens espavilem, potser acabarà amb els beneficis que tants esforços han costat.
La importància de la lluita contra la medicalització dels problemes que afecten el benestar i la qualitat de vida dels humans és menystinguda habitualment, tan en l’àmbit polític com en el professional. Centrar les propostes de solució en la reivindicació de més recursos no contribuirà a millorar les coses, sinó tot el contrari, pot empitjorar-les.
[1] Martin SA, Johansson M, Heath I, Lehman R, Korownyk C. Sacrificing patient care for
prevention: distortion of the role of general practice. BMJ 2025;388: e080811. Accesible a
https://www.bmj.com/content/388/bmj-2024-080811
[2] Añel Rodríguez, RM. El arte de «no hacer»: lo que la formación médica no enseña (primera parte). Educación Médica, 2026 (Assequible a:
https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1575181326000537?via%3Dihub)
[3] Añel Rodríguez, RM. El arte de «no hacer»: lo que la formación médica no enseña (segunda parte).
Educación Médica, 2026. ( Assequible a: https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1575181326000586?via%3Dihub)
