Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Enguany sí, tenim pressupostos de la Generalitat després de dues pròrrogues dels aprovats l’any 2023. Com és lògic, la seva elaboració i presentació generen debat, notícies i reivindicacions. També és un moment que es presta a fer anàlisis, crítiques i reflexions sobre l’adequació –o no– de la distribució d’un pressupost total que puja a 49.162 M€, (22,8% més que el 2023). El Departament de Salut rebrà 13.840 M€ (34,8%), uns 2.400 M€ més que fa tres anys, que es destinaran principalment a la creació de gairebé 6.000 places de personal sanitari i administratiu, a l’atenció primària (616 M€) i a inversions (463 M€), segons es va referir en la presentació.
Es pot opinar si el pressupost és suficient per cobrir les necessitats de salut dels 8 milions llargs de catalans, o si el seu repartiment és el més adient o no. El que està clar és que, a diferència del que a vegades es diu, les «retallades» de l’època d’austeritat han quedat enrere. L’actual pressupost supera en un 67% el de l’any 2014, el més baix amb el govern d’Artur Mas i el conseller Boi Ruiz. Aquest creixement és superior al que ha experimentat l’IPC des del mateix any, al voltant del 29%, i al de la població, que ho ha fet un 10%.
No obstant, parlar de pressupostos públics sanitaris és un exercici un pèl fal·laç, perquè les seves xifres estan molt lluny del cost real dels serveis i inversions, que enguany està previst que sobrepassin els 17.000 M€. Es tracta d’un dèficit de gairebé 4.000 M€ que s’arrossega de fa temps i que creix any rere any, tot i que ara es vol reduïr en una petita part. Per tant, l’interès recau més en la despesa que en els pressupostos, tot i que aquests indiquin prioritats i tendències en bona part comunes amb la resta de comunitats autònomes.
Per contribuir al coneixement i anàlisi de la despesa sanitària a l’estat espanyol ens fem ressò del document presentat pels economistes Beatriz González López-Valcárcel i Santiago Lago Peñas, El gasto en salud en España. Análisis y recomendaciones. En xifres globals, els últims 24 anys la despesa sanitària pública s’ha incrementat un 84% i la privada un 68%, superant amb escreix la dinàmica restrictiva del període 2010-2013. Els autors exposen dues grans característiques de la despesa sanitària pública: la descentralització per comunitats autònomes i la deriva cap als hospitals.
Amb dades del 2024 i en relació al PIB, l’estat espanyol va dedicar a sanitat el 9,2% (6,7% de caràcter públic i 2,5% de caràcter privat), si bé es presenten diferències per comunitats. Segons dades facilitades pel Ministeri de Sanitat, la despesa pública per càpita mostra un rang de variació que va des de 1.658 € a 2.332 €, essent la de Catalunya de 2.061 €, una mica per sobre de la mitjana. En canvi, si es compara el percentatge en relació al PIB, la nostra comunitat se situa mig punt per sota del conjunt. Els autors atribueixen les desigualtats a vàries causes: les diferents necessitats per habitant (estructura etària, condicions de prestació de serveis, dimensions de la població i possibilitats d’economia d’escala), els recursos aportats pel sistema de finançament autonòmic, les preferències polítiques i socials de la població i les diferents formes d’organització dels serveis públics.
La segona característica és la progressiva deriva cap a l’àmbit hospitalari, que el 2024 va absorbir el 62% dels recursos públics, incloent la Medicació Hospitalària de Dispensació Ambulatòria (MHDA). Per la seva part, l’atenció primària va rebre el 28,8%, incloent els medicaments de recepta, que representen aproximadament la meitat dels costos atribuïts al primer nivell assistencial. Aquestes quantitats són molt semblants a les observades a Catalunya. Des de fa temps, l’orientació hospitalària del nostre sistema s’accentua de manera progressiva, fent que la bretxa entre els dos àmbits assistencials sigui cada vegada més gran.
Cal recordar que una atenció primària ben desenvolupada pot reduir de manera significativa les taxes de mortalitat en uns nivells que cap fàrmac ha estat capaç d’assolir
Com en els altres països del nostre entorn, es preveu que l’actual tendència de creixement seguirà en els propers anys propulsat, segons els autors del citat document, per l’envelliment de la població, les noves tecnologies –sobretot els medicaments hospitalaris– i les formes d’organitzar i gestionar la sanitat. Cal tenir en compte que si bé viure més anys és una bona notícia, comporta majors costos sanitaris. Les malalties cròniques, principalment les cardiovasculars, el càncer, la diabetis i la malaltia pulmonar obstructiva crònica conformen un dels principals vectors de pressió estructural sobre el sistema sanitari pel seu gran impacte sobre la demanda assistencial, la polimedicació, els ingressos hospitalaris, els seguiments i les necessitats de coordinació entre nivells assistencials. Per tant, qualsevol estratègia de sostenibilitat de la despesa sanitària ha de considerar el potencial econòmic de les polítiques preventives sobre les primeres causes de malaltia.
La innovació tecnològica, principalment la medicació d’us hospitalari, permet abordar patologies greus o rares que no tenien tractament fins ara, però és molt cara i la perspectiva és que hi hagi una explosió els propers anys de teràpies avançades. Només en l’última dècada, els costos de la farmàcia hospitalària s’han més que doblat i el seu impacte econòmic és tan gran que pot posar en perill la sostenibilitat dels sistemes públics i desviar recursos d’altres actuacions que tenen un valor demostrat. Per això es recomana incorporar el concepte de cost-oportunitat en la valoració econòmica de les noves tecnologies i fàrmacs. Dit en altres paraules, què es deixa de fer per poder pagar els súper medicaments? I quin impacte en el sistema sanitari i en la salut poblacional pot tenir?
En l’última dècada, els costos de la farmàcia hospitalària s’han més que doblat i el seu impacte econòmic pot posar en perill la sostenibilitat dels sistemes públics
Un altre gran propulsor de la despesa es troba en el camp de l’organització i la gestió sanitàries: en les ineficiències organitzatives, en la falta d’integració entre nivells, en la pràctica d’activitats de baix valor, en la medicina defensiva, etc… En aquest apartat hi ha un marge de millora si tenim en compte que l’OCDE observa que una cinquena part de la despesa sanitària en els països membres no té valor, és a dir, no aporta beneficis en la salut i fins i tot és iatrogènica.
Tornant als pressupostos catalans, es constaten les línies argumentatives dels dos economistes. Efectivament, es preveu un creixement del 53% del pressupost per a la MHDA i del 23% en farmàcia-vacunes. No sembla que es tingui en compte el criteri de cost-oportunitat si comparem aquests percentatges amb el previst per a l’atenció primària, que és un creixement del 18,8%, inclosa la farmàcia de recepta. Cal recordar el que s’ha dit a bastament, que una atenció primària ben desenvolupada pot reduir de manera significativa les taxes de mortalitat en uns nivells que cap fàrmac ha estat capaç d’assolir.
Més enllà dels números, com dèiem, els pressupostos marquen prioritats, algunes de les quals es dirigeixen a l’organització i gestió del sistema, com ara la coordinació entre nivells, l’atenció integrada social i sanitària, la simplificació organitzativa o la millora de les infraestructures. En aquest apartat no es qüestiona l’actual model de concertació amb entitats públiques, semi-públiques i privades propi del sistema català i que ha estat objecte de diversos informes de la Sindicatura de Comptes en què es constaten deficiències estructurals, sobrecostos i irregularitats econòmiques.
Veurem com es duen a terme tots els objectius i fins a quin punt es milloren els problemes que s’arrosseguen fa temps, com són les llargues llistes d’espera, la insatisfacció professional o la debilitat de l’atenció primària. Són problemàtiques que els 5.000 M€ injectats els últims cinc anys no han estat capaços de solucionar, perquè els recursos econòmics per si sols no resolen les dificultats, són les polítiques que s’apliquen les que ho poden fer.
