Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El desnonament de la senyora Maricarmen Abascal ha revifat l’interès per l’habitatge, tot i que els desnonaments són habituals des de fa molts anys, malauradament, i que aquesta qüestió no ha esdevingut una prioritat governamental malgrat les propostes i reivindicacions d’alguns partits.
La història de la vivenda –si se’ns permet la llicència– és la història de la humanitat en bona part, o millor la de l’evolució cultural de l’espècie humana, des de la recerca d’un espai on aixoplugar-se de les inclemències –en el temps de les bandes i dels clans de caçadors-recol·lectors– fins a l’urbanisme, iniciat amb la constitució de les ciutats, quan el nomadisme va donar pas a l’estil de vida sedentari actual.
El problema és d’una transcendència social i sanitària. Social, perquè les ciutats són el medi on es desenvolupen les societats humanes més complexes i, en conseqüència, on neix el civisme i la política; no endebades civis i polis són com els romans i els grecs en deien de la ciutat. Però també sanitari perquè la viabilitat de les ciutats requereix del sanejament –la protecció col·lectiva de la salut (de la supervivència en un principi)– i probablement també d’un mínim confort, fins i tot estètic, amb espais per al gaudi i el suport comunal, evocació d’allò que avui entenem per promoció comunitària de la salut.
Protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària són les funcions bàsiques de la salut pública, malgrat que en el temps del neolític, fossin desenvolupades sense cap mena d’institucionalització, i hauria d’esperar uns quants segles per formalitzar-se.
Una organització que –recordem– va començar a estructurar-se a les ciutats per garantir l’abastiment d’aigua i aliments i l’evacuació de residus i que, davant de les epidèmies –particularment a l’edat mitjana– institucionalitzà el paper de metges i apotecaris com a sanitaris locals encarregats de la prevenció i el control dels problemes de salut col·lectius. Dimensió municipal que, amb alguna notòria excepció, va anant cedint protagonisme a d’altres administracions públiques.
Aprofitant que el 3r Congrés de Salut i Món Local celebrat recentment ha reivindicat la participació efectiva del municipalisme –corresponsabilitat inclosa– amb la governança de les noves àrees integrades de salut, i que ha comptat amb la destacada participació de Maria Neira, precisament candidata a la direcció general de l’OMS, que es renovarà properament, qui ha insistit en la conveniència de la implicació dels ajuntaments en la protecció i la promoció de la salut de la ciutadania, atesa la proximitat al veïnat i a l’interès que se suposa que comparteixen per millorar la salut i el benestar de la població.
Fa poc recordàvem en aquestes mateixes pàgines el paper cabdal d’Ildefons Cerdà i el seu pla de l’Eixample per a l’habitabilitat –protecció i promoció de la salut– de Barcelona, constatant algunes limitacions, tot i que bona part d’aquestes no li eren atribuïbles. Malgrat tenir en compte la necessitat d’evacuar els residus mitjançant el corresponent clavegueram –del que mancava la Ciutat Vella, llevat del recinte de Barkino– no aconseguí desenvolupar-lo adequadament, i van haver de passar uns quants anys fins que el barceloní Pere García Faria (1858-1927) enginyer, arquitecte, urbanista i cap del servei de sanejament de l’Ajuntament de Barcelona no formalitzés un projecte –l’àmplia i moderna xarxa de clavegueres– que reeixí en higienitzar el conjunt urbà, la qual cosa va comportar la definitiva consolidació de l’Eixample.
Inspirat en les tesis de l’higienisme i els treballs previs d’Ildefons Cerdà, Garcia Fària va demostrar que la manca d’un sanejament modern estava matant la població mitjançant un estudi epidemiològic, presentat l’any 1891, amb el qual va analitzar exhaustivament la mortalitat a la ciutat entre 1880 i 1889 per demostrar que l’esperança de vida als barris més rics (amb millor ventilació i drenatge natural) era molt superior a la dels barris del nucli antic (l’actual Ciutat Vella) o les zones baixes a prop del mar; que els focus infecciosos de còlera o de febre tifoide coincidien amb els pous contaminats per filtracions de pous negres. L’estudi fou la base del seu Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona, document científic que va vincular la mortalitat de la ciutat amb les deficiències de la xarxa de clavegueram.
Un projecte que proposava xarxes diferents per a les aigües pluvials i les aigües residuals de consum urbà; que incloïa col·lectors (com el de la Gran Via) per conduir l’aigua residual lluny dels nuclis habitats; galeries practicables amb sistemes de descàrrega d’aigua automàtica per evitar la putrefacció interna i dipòsits de retenció, amb un volum segons el pendent topogràfic i els pics de pluja torrencial.
L’enyorat Lluís Permanyer en feia ressò fa uns anys dels maltractes que –com li va passar a Cerdà– va patir en García Fària. L’Ajuntament de Barcelona el va acomiadar; segons alguns perquè pretenia compatibilitzar l’exercici privat de l’arquitectura (també era arquitecte), tot i que segons explicava ell mateix el 1902 al seu llibre “¿Anarquía ó caciquismo? sembla que algú li va oferir mig milió de pessetes de l’època si les obres d’un dels projectes que dirigia les encarregava a una empresa determinada; en no fer-ho, van maldar fins aconseguir destituïr-lo.
És prou clar doncs que l’urbanisme és una de les dimensions bàsiques de la salut, com ens recordava a La Vanguardia l’altre dia Benedetta Taglabue, qui insistia en la relació de l’habitatge amb la salut, també de les persones, aspectes que han estat desenvolupats durant el curs de la darrera edició de l’escola de salut pública de Menorca “Habitatge, desigualtats i salut: de l’evidència a l’acció”, dirigit per Carme Borrell, fins fa poc gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona on hi ha un grup actiu sobre habitatge i salut que, entre d’altres iniciatives, va promoure un valuós document sobre els criteris generals per a un urbanisme saludable[1]
Habitatge i urbanisme són dos elements nuclears de l’acció política dels municipis i, en conseqüència, del conjunt de l’estructura política moderna. Tenir cura de l’habitabilitat i, amb ella, de la salubritat de les ciutats hauria d’esdevenir la primera prioritat dels governants municipals, responsabilitat que comporta una regulació efectiva dels drets constitucionals, més enllà dels pronunciaments retòrics.
[1] https://www.aspb.cat/documents/criteris-generals-per-un-habitatge-i-urbanismes-saludables-document-de-consens/
