Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La noticia de la defunció, a França, d’un malalt infectat pel virus Shamonda, pacient afectat d’una immunodeficiència greu, ha tingut un notori ressò per part dels mitjans de comunicació. I malgrat que, en general, el tractament informatiu no hagi estat particularment sensacionalista en aquesta ocasió, s’ha generat una certa preocupació entre part de la població. Aquest neguit ja ha estimulat a les autoritats sanitàries de l’administració general de l’estat a declarar que es comprometen a dur a terme una vigilància epidemiològica exhaustiva, amb totes les eines i servidors públics que calgui per rastrejar cadascun dels casos que puguin aparèixer.
Aquestes declaracions pertoquen més aviat al propòsit de tranquil·litzar a la gent que a un compromís efectiu de garantir la vigilància epidemiològica exhaustiva, una iniciativa que tal vegada podria resultar desproporcionada i, atenent la relació cost/oportunitat, relegar d’altres activitats potser més prioritàries, com ara el desenvolupament administratiu dels tràmits per a l’Agència estatal de Salut Pública que el Parlament va aprovar i que el Govern ha decidit que s’ubiqui a Saragossa, però que requereix encara dels estatuts que l’han de permetre funcionar. Sense que el govern, a proposta de Sanitat, no culmini aquest tràmit que, per cert, ja s’ha endarrerit uns mesos, corre el risc d’haver-se de reiniciar, com a conseqüència eventual del procés electoral vigent. I es tracta d’una iniciativa que –en termes més limitats—ja incloïa la llei general de salut pública de 2011.
Endarreriment que també s’està produïnt pel que fa als estatuts de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Malgrat el seu innegable interès per al bé comú i els desitjos de la secretària general de Salut Pública del govern català –el titular de la qual ha publicat un interessant article[1] en el qual distingeix entre notorietat i rellevància– a propòsit, precisament, del neguit que hagi pogut provocar la notícia de la defunció associada al virus Shamonda.
Aquest virus, també anomenat Shamonda orthobunyavirus o SHAV és un virus d’ARN del gènere Orthobunyavirus i del serogrup Simbu. S’anomena així perquè el laboratori on el van aïllar per primera vegada l’any 1965, a partir de mostres de bestiar boví, s’ubica al suburbi de Samonda, a Ibadan (Nigèria). Com passa amb el virus del Zika, de l’Ebola o del Nil Occidental, molts patògens reben el nom del lloc geogràfic on s’han descobert.
Cal aclarir que l’ortografia Shamonda que s’utilitza en la literatura científica és una adaptació de l’original Samonda, el topònim d’un territori antigament dedicat a l’assentament, al pasturatge de bestiar o a l’agricultura. Un mot ioruba, la llengua majoritària del grup ètnic al sud-oest de Nigèria, on es troba la ciutat d’Ibadan.
Les conjectures i presumpcions sobre el risc de patir noves epidèmies tenen sentit en l’àmbit científic i tècnic perquè poden generar hipòtesis de treball més o menys assenyades que –de vegades– esdevenen útils per incrementar els coneixements i proposar mesures preventives raonables, les quals, per cert, convindrà avaluar empíricament sempre que sigui possible abans de generalitzar-les, no sigui cosa que –com deien les nostres àvies– “el remei sigui pitjor que la malaltia” i no només per deixar de fer alternatives millors, sinó perquè totes les mesures preventives tenen pros i contres.
Entre persones profanes –la majoria de la població– aquests supòsits poden fomentar extravagants especulacions que impedeixen caracteritzar sensatament la magnitud dels eventuals perills, i poden promoure reivindicacions desproporcionades que, en moltes ocasions, estimulen reaccions desmesurades d’uns responsables polítics que es veuen obligats a prioritzar escrupolosament els recursos del sistema sanitari per assolir millores significatives en la salut i benestar personal i col·lectiu i, més en uns temps com els actuals, necessitats de reorientacions profundes de les polítiques de salut.
Així doncs convé assumir que allò que ha estat objecte d’interès periodístic no té perquè interpretar-se com a subjecte de preocupació. En d’altres paraules, allò que és notori o palès no vol dir que sigui rellevant o cabdal per suscitar comportaments i actituds adients.
[1] Esteve Fernandez. Vigilar allò que encara no coneixem. La Vanguardia, 28 d’Octubre de 2026.
