Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un dia qualsevol, arribes a l’Hospital Universitari Sagrat Cor. Fa mesos que esperes aquesta visita amb l’especialista: has demanat tres vegades al metge de capçalera que te’n derivi i, després de molt insistir i de lluitar amb el Mateo, qui, tot i que ho pugui semblar, no és un treballador de l’equip administratiu de l’hospital sinó una intel·ligència artificial que serveix com a primera barrera per accedir als serveis assistencials, has aconseguit visita.
Un cop estàs allà, sembla que el malson ha acabat i que, per fi, aconseguiràs que t’atenguin. Res més allunyat de la realitat. Són les deu del matí i has arribat una mica abans, però a l’hospital costa trobar personal i tot sembla desert. Els rètols per indicar on has d’anar es contradiuen, el recorregut sembla un laberint i les poques persones que es troben amb tu sembla que van com zombies. Finalment, trobes algú a recepció i la primera pregunta que et fa és: “¿vens de part de la Seguretat Social o de la mútua?”. Un cop resolt el dubte, et donen un paperet i et demanen que esperis.
Mentre esperes, el temps no deixa de córrer davant teu. Primer quinze minuts. Després mitja hora. T’impacientes i li preguntes a la companya del costat si això és normal. Ella somriu i t’explica que l’altre dia, amb el seu germà, van estar tres hores a urgències sense que ningú els expliqués res. Les dues sospireu i continueu mirant el rellotge, esperant una atenció que triga més de l’habitual en arribar.
Passada una hora, t’aixeques amb el paperet encara a la mà per buscar algú que t’aclareixi alguna cosa. Preguntes a una infermera i et demana que esperis. Tot i això, és una altra qui et desvela el misteri: no ets a la llista de la metgessa que t’ha de visitar sinó a la de la doctora que fa un temps ja no treballa a l’hospital. Hauràs d’esperar que passi tothom, perquè la metgessa –confessa la infermera en veu baixa– només té deu minuts per atendre a cada pacient. I afegeix, amb el mateix to de veu: «Queixeu-vos».
Et dirigeixes a Atenció al Pacient amb resignació i esperant que, després de més d’una hora, t’atenguin en un altre moment. La cua que et trobes és llarga. Mentre esperes, et diuen que no tenen formularis per omplir amb queixes, ja que els hi van treure per evitar que usuaris i usuàries continuessin queixant-se. Quan després d’una altra bona estona esperant et toca el torn, la persona que t’atén és amable, però t’explica que només escolta, que no pot recollir la queixa. L’únic que et pot oferir és un pòsit perquè escriguis la reclamació.
En aquest pòsit, que pot semblar la part més insignificant del relat d’un dia a l’Hospital Sagrat Cor, s’emmirallen les desenes de deficiències i problemes que acumula el centre, de les quals es queixen els usuaris i les usuàries; un llistat de problemes que difícilment podria encabir-se en un tros de paper tan petit.
Aquesta és la normalitat que denuncien els pacients i les pacients de l’Hospital Sagrat Cor. És el relat de l’Anabel Juvé, veïna i pacient del centre, que ha compartit la seva experiència a l’acte de presentació de la plataforma Fem Públic l’Hospital Sagrat Cor davant de la Casa Orsola, a l’Espai Nur, on s’han aplegat més de cinquanta persones. “Estic parlant d’un model, no de persones” –ha advertit– i explica que són els mateixos professionals sanitaris qui l’animen a denunciar: el diagnòstic que fan, diu, és que el personal es troba desanimat per la precarietat laboral amb què treballen i perquè l’únic interès de la direcció és facturar.
Un hospital privat dins la xarxa pública. Un cas únic
Per entendre com s’ha arribat fins aquí, la taula rodona que ha presentat la plataforma ha començat repassant la història del centre. L’Hospital Sagrat Cor va néixer a finals del segle XIX, vinculat a la beneficència catabòlica i a un projecte de la burgesia barcelonina, moment en què va anar canviant de seu fins als edificis actuals, construïts entre els anys seixanta i setanta del segle XX.
L’any 1981 la propietat va passar a mans de l’Aliança, una mútua: s’acabava de convertir en un hospital privat, però d’una mutualitat sense afany de lucre i allunyat de la lògica dels grans grups hospitalaris. Durant aquesta dècada, el centre es va incorporar a la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP) i va començar a atendre tant mutualistes com pacients derivats del sistema públic. L’Aliança, però, va entrar en crisi econòmica i de gestió i el 2002 la Generalitat de Catalunya la va intervenir, amb una tutela que va durar fins al 2006 sense que canviés la titularitat.
El canvi decisiu va arribar el 2011, quan l’Aliança va cedir la gestió i el control de l’hospital a un grup privat, el hòlding suec Capio. Després de successives compres i fusions empresarials, aquesta gestió va passar a IDC Salud i va acabar integrada al grup Quirónsalud, que forma part de la multinacional alemanya Fressenius. L’Aliança es va fusionar amb Divina Pastora, que es va quedar la propietat de l’edifici, mentre que l’activitat sanitària continua en mans de Quirónsalud. El Sagrat Cor és l’únic hospital amb afany de lucre del sistema sanitari públic català: una anomalia dins una xarxa que, d’altra banda, sí que funciona amb una àmplia diversitat de proveïdors.
Una de les ponents de la taula de presentació va situar el cas dins del model sanitari català. Quan el 1981 van arribar les transferències en matèria de salut de l’estat espanyol a Catalunya, el país ja tenia una àmplia xarxa assistencial de centres benèfics, entitats socials i administracions locals, i els primers governs de la Generalitat van optar per mantenir-la en lloc d’ampliar la xarxa pública pròpia, per limitacions econòmiques però també com a decisió política.
El 1985 es va consolidar la xarxa hospitalària amb proveïdors públics, mixtos i privats, amb i sense afany de lucre; la llei del 1990 va admetre la contractació d’entitats privades i la llei 15/1997, aprovada durant el govern d’Aznar, va obrir encara més la porta a la gestió privada dins del sistema públic. Durant aquesta intervenció, la ponent va defensar que la provisió amb afany de lucre necessita generar beneficis empresarials, cosa que obliga a retallar d’algun altre lloc i acaba repercutint en la qualitat assistencial i en les condicions laborals, i afirma que, fins ara, ningú no ha pogut demostrar que la gestió privada és millor que la pública. De fet, existeixen articles científics que relacionen la privada amb una mortalitat més elevada, sent més cara i amb menys transparència.
Altres dades econòmiques clau són que CatSalut ha pagat 955 milions d’euros per la gestió del Sagrat Corentre el 2011 i el 2025, i que la xifra anual ha passat de 44 milions el 2011 a 77,6 el 2025, un augment del 76% en catorze anys. També han destacat que l’informe de la Sindicatura de Comptes alerta d’un sistema de pagament basat en la tarifa plana per alta, i no pas en la complexitat dels casos atesos, i que, segons la plataforma, el centre es manté gràcies a un conveni prorrogat sense licitació pública des de fa temps.
Setanta incidències i un «prou»
La metgessa de família Eva Segura, del CAP Manso i vocal de la Junta Directa del FoCAP, ha explicat com es viu aquesta història des de l’Atenció Primària. A partir del 2011, els pacients del CAP han estat derivats cada cop més al Sagrat Cor, fins al punt que –segons ha dit– el CAP Manso és l’únic de Barcelona que té aquest hospital com a referència. Durant anys, els professionals hi han detectat queixes dels pacients per les dificultats de programar visites, serveis amb molta demora o directament sense professionals, problemes d’accés a la informació sanitària de cada pacient per l’existència de sistemes informàtics diferents, manca de seguiment i retards diagnòstics en patologies potencialment greus.
Després de sis o set anys en què les direccions d’Atenció Primària no han aconseguit cap millora, fa aproximadament un any i mig que les treballadores van dir «prou» i es van organitzar. Van redactar una carta per a la consellera de Salut, Olga Pané; al director del CatSalut i als directors de l’hospital i del CAP, on explicaven que no volien formar part d’un sistema que no cuida la salut de les persones. Una altra mesura que van adoptar va ser la creació d’un registre d’incidències, el qual ja en suma unes setanta; també es van posar en contacte amb el veïnat i entitats del barri, i van obtenir col·laboració dels professionals del Sagrat Cor que, per no exposar els seus drets laborals i posar-se en risc, prefereixen mantenir-se en l’anonimat.
Entre les incidències, Segura en va destacar de ben concretes. Al telèfon de l’hospital respon el Mateo, una intel·ligència artificial, mencionada al relat de l’Anabel, que és ineficient i inaccessible per a la gent gran o per a qui no té facilitat amb les eines tecnològiques; de fet, la mateixa Segura no ha aconseguit res parlant-hi. A més, hi ha visites que es programen sense avisar al pacient, cites que es reprogramen una vegada i una altra, revisions que ningú no truca per concertar i serveis sense professionals: un any i mig sense neuròleg després d’una jubilació previsible i llargues absències de reumatòlegs.
El dia de la presentació de la plataforma, el servei d’otorrinolaringologia dona cites per al desembre del 2028. Els informes d’urgències arriben tard i malament, i hi ha casos, com una fractura nasal, que no es deriven al Clínic quan caldria. Les baixes laborals i les receptes haurien de sortir de l’hospital i s’acaben fent des de l’atenció primària, que a més ha de tornar a derivar tot allò que el circuit no ha permès tramitar bé.
Segons els testimonis de professionals de l’hospital que han arribat al CAP, hi ha causes de fons. Una de les principals ha estat l’acomiadament del 50% de la plantilla administrativa per implantar el Mateo. Hi hauria també una compra de llistes d’espera quirúrgiques i de proves diagnòstiques d’altres hospitals de la xarxa concertada que acaben fent-se al Sagrat Cor en detriment de la pròpia llista d’espera, amb coneixement del CatSalut.
Els professionals de l’hospital també tenen agendes impossibles d’atendre, que barregen pacients de la via pública i la via privada. Una altra pràctica és la contractació de microempreses de professionals per part de Quirón que treballen a la part privada, però també ofereixen servei a la xarxa pública, el que Segura titlla com “la privatització de la privatització”. Per últim, Segura destaca que hi ha metges treballant a serveis d’especialitat sense l’ especialització pertinent i alerta sobre l’ús d’una eina de transcripció de les consultes sense autorització per part de l’usuari.
L’últim fet que ha destacat és la resposta que van obtenir des de les institucions quan el CAP va enviar la carta. La gerència de l’hospital es va reunir amb ells i els va reconèixer que va ser un error acomiadar part de la plantilla administrativa i posar una IA per atendre els usuaris, però també va atribuir als treballadors el mal funcionament d’alguns serveis i va fer moltes promeses de millora. Les professionals esperen ara una nova cita abans de Nadal.
Una plataforma, dues exigències
Fem Públic l’Hospital Sagrat Cor és el fruit d’aquest recorregut. Isabel Chacón, en nom del veïnat, el va presentar com la continuació de lluites anteriors: el 2014, els barris ja s’havien articulat al voltant de l’Hospital Clínic per reclamar un control 100% públic, i el 2015 van acompanyar a les treballadores del CAP Manso quan van començar les derivacions i les jubilacions sense cobrir. Ara, treballadores, usuaris i usuàries i entats han posat en comú el que han viscut i han conclòs que les irregularitats són conseqüència de la gestió privada amb afany de lucre de Quirónsalud.
Aquesta plataforma està integrada per la Taula Comunitària de Sant Antoni, Capçalera, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), la Marea Blanca i la Marea Pensionista i treballadores del CAP Manso i de l’hospital. El manifest que presenten planteja dues exigències: que Quirónsalud deixi de gestionar l’hospital i que passi a ser 100% públic, de titularitat i de gestió, i que es reforcin les plantilles sanitàries i administratives per garantir una atenció segura i unes condicions laborals dignes. Aquesta campanya ha estat tot un èxit, ja que el 3 de novembre, davant del CAP Manso, van recollir en un sol matí més de 160 signatures i una trentena d’enquestes. Ara, l’objectiu és ampliar-la amb més xerrades i taules rodones, i portar-la a les institucions per exigir respostes, compromisos públics i terminis reals.
