Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa anys que reclamem més recursos per a l’educació, la salut i l’acció social. I ho fem amb raó i motius. Necessitem més inversió, més professionals i una millor planificació. Però massa sovint ens quedem a mig diagnòstic. Parlem de pressupostos, de ràtios i de plantilles, però massa poc de les persones que fan funcionar aquests sistemes cada dia.
Potser la principal amenaça que afronten els pilars de l’estat del benestar ja no és només la manca de recursos, sinó una altra cosa, més discreta i menys visible: l’esgotament de les persones que sostenen els serveis públics i les xarxes de cura. Perquè les institucions, per si soles, no cuiden ningú. Qui cuida són les persones.
Una escola és, abans que res, les seves mestres. Un CAP és les seves professionals sanitàries. Un servei social és l’equip que acompanya famílies en situació de vulnerabilitat. I darrere de moltes persones grans, dependents o amb discapacitat hi ha familiars que assumeixen responsabilitats immenses, sovint en silenci i durant anys. Parlem molt de la sostenibilitat dels sistemes. Potser ha arribat el moment de parlar també de la sostenibilitat dels qui els sostenen.
Les mobilitzacions de les docents, les dificultats que expressen les professionals de la salut o les tensions que viu el sector social acostumen a presentar-se com a problemes independents. Però, observats amb una mica de perspectiva, semblen formar part d’una mateixa realitat. Cada vegada demanem més a les professions de cura mentre les condicions en què han de desenvolupar la seva feina són més complexes.
Les aules concentren avui reptes educatius, socials i emocionals que fa unes dècades eren menys intensos o, si més no, menys visibles. Als centres de salut augmenta la complexitat dels casos i també l’exigència legítima de la ciutadania. Els serveis socials intervenen en situacions en què la pobresa es combina amb problemes d’habitatge, salut mental, soledat o ruptures familiars. Al mateix temps, moltes famílies assumeixen cures de llarga durada amb suports clarament insuficients.
No és que les professionals siguin menys compromeses que abans. És que la realitat s’ha tornat més exigent. Tanmateix, continuem abordant aquest debat gairebé exclusivament des de la dimensió material. I és evident que calen més recursos. Però hi ha una pregunta prèvia que cada vegada hauríem de fer-nos amb més serietat: les professions de cura continuen essent atractives per a les noves generacions?
La resposta no és tan evident com voldríem. Costa cobrir determinades places, augmenta la rotació dels equips, professionals amb experiència abandonen prematurament els seus llocs de treball. Quan cada vegada més persones expliquen que estimen la seva professió, però dubten a poder mantenir-la durant molts anys més, convé aturar-se i escoltar. Perquè el problema no és el cansament. Tothom es cansa.
El problema apareix quan el cansament es converteix en desafecció. Quan es perd l’esperança que les coses puguin millorar. Quan la vocació deixa de ser una font de sentit i es transforma en l’únic mecanisme que permet continuar. Quan la principal aspiració ja no és innovar, transformar o construir, sinó simplement resistir. Cap sistema no pot ser sostenible en aquestes condicions.
Durant massa temps hem assumit que cuidar implica una certa quota de sacrifici. Que les mestres, les infermeres, les treballadores socials o les persones cuidadores suportaran càrregues extraordinàries perquè la seva feina té un component vocacional. Hi ha una part de veritat en aquesta idea, però també un risc considerable. Cap vocació, per intensa que sigui, pot compensar indefinidament la manca de reconeixement, la sobrecàrrega o la pèrdua de sentit.
Les professions de cura necessiten salaris dignes, estabilitat i recursos suficients. Però necessiten alguna cosa més. Necessiten confiança, autonomia, espais per pensar, per aprendre i per créixer professionalment. Necessiten sentir que la societat valora allò que fan, més enllà dels discursos de circumstàncies. En definitiva, necessiten ser cuidades.
Perquè darrere de cada aula, de cada CAP, de cada servei social i de cada llar on algú acompanya una persona dependent hi ha persones que sostenen una part essencial de la cohesió social del país.
Ho fan amb professionalitat, amb compromís i, massa sovint, amb una generositat que donem per descomptada. Potser ha arribat l’hora d’entendre que la pregunta decisiva no és només qui tindrà cura dels més vulnerables en el futur.
La pregunta real és qui cuidarà els qui fa anys que cuiden de tots nosaltres.

