ENTREVISTA | Jaume Padrós, president del CoMB

“A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari”

En l'aniversari dels 125 anys de Col·legi Oficial de Metges de Barcelona parlem amb el seu president, Jaume Padrós, sobre els reptes de la professió, les necessitats polítiques i les exigències del col·lectiu

Carla Benito
 
 
 
Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona /CoMB

Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona /CoMB

El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

Com?

Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*