Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una de les sèries de televisió més destacades del segle XXI en la ciència-ficció sociològica és, sens dubte, The Leftovers (2014–2017), cocreada per Damon Lindelof i Tom Perrotta —aquest últim, autor de la novel·la original publicada el 2011 i editada en castellà per Editorial Hidra amb traducció de Jesús Negro García—. El seu prestigi ha anat creixent amb els anys, fins i tot una dècada després de la seva finalització, gràcies al reconeixement del seu repartiment, la seva audàcia narrativa i la seva capacitat de retratar el dolor emocional. La premissa parteix d’un esdeveniment inexplicable: un 14 d’octubre, sense previ avís, el 2% de la població mundial (140 milions de persones) desapareix de la Terra de manera sobtada, sense deixar rastre ni patró aparent, i sense una explicació científica que permeti comprendre el fenomen ocurregut.
La sèrie no es centra en els que van marxar, ni intenta resoldre el misteri de cap on van anar a parar. El focus està posat totalment en el 98 % que es va quedar enrere: els remanents, concepte que serviria de traducció del títol original, encara que el significat literal faci referència a «les sobres». La història explora com els supervivents afronten el dol, un estat que es cronifica en no haver-hi cossos per enterrar ni explicacions racionals. Veiem com la societat col·lapsa psicològicament. Les institucions tradicionals, des del Govern fins a l’Església, es mostren inútils per oferir consol. Apareixen sectes extremistes, xarlatans salvadors i comportaments radicals d’uns ciutadans que entren en un bucle destructiu de culpa i fúria, davant la impotència de no trobar respostes a la situació viscuda.
La professora Liz Bowen en el seu article Why Are None of these People in Therapy? Doing Battle with Mass Grief in The Leftovers (Per què cap d’aquestes persones està en teràpia? Lluitant contra el dol col·lectiu a The Leftovers, 2025), analitza un element que Crida l’atenció a The Leftovers: en un món completament devastat pel dolor emocional, gairebé cap personatge busca ajuda psicològica convencional, i l’única terapeuta principal de la història abandona la seva professió per unir-se a una secta del silenci. Per explicar aquest fenomen, l’autora recorre explícitament a la doctora Pauline Boss i al seu concepte de «pèrdua ambigua». Bowen argumenta que la desaparició sobtada del 2% de la població genera un tipus de dol que no té un objecte tradicional: no hi ha cossos per enterrar, ni un final verificable, ni rituals culturals que puguin emmarcar el dol.
L’article detalla que la teràpia occidental clàssica resulta ineficaç, perquè exigeix un tancament que en aquestes circumstàncies és impossible, tal com va postular Boss en els seus estudis amb familiars de soldats desapareguts en combat (o, més recentment, amb el trauma col·lectiu de la pandèmia, que va retornar un protagonisme global a les seves conclusions). El concepte de «pèrdua ambigua» va ser encunyat a la dècada dels setanta per la Dra. Pauline Boss, actual professora emèrita de la Universitat de Minnesota, el treball de recerca de la qual es va divulgar a través del seu influent assaig La pérdida ambigua. Cómo aprender a vivir con un duelo no terminado (Ambiguous Loss: Learning to Live with Unresolved Grief, 1999), publicat en castellà per Herder Editorial amb traducció d’Isabel Campos Adrados. Boss va desenvolupar aquesta teoria per donar nom a un tipus de pèrdua profunda que no té claredat ni resolució, la qual cosa bloqueja el procés natural del dol i genera un estat crònic d’ansietat i confusió.
L’assaig distingeix dues categories: una, amb absència física del cos del difunt, i una altra amb presència física però absència psicològica, bé per casos de demència, dany cerebral traumàtic, addiccions severes… o suïcidi, especialment si el difunt no ha deixat una nota de comiat. En essència, la sèrie The Leftovers funciona com un reflex devastador d’el ‘allò que experimenten els familiars d’una persona que es suïcida sense deixar ni una nota ni mostrar senyals previs que justifiquin la seva decisió. Mentre models famosos com les cinc etapes del dol d’Elisabeth Kübler-Ross busquen arribar a «l’acceptació», Boss sosté que en la pèrdua ambigua el tancament és un mite nociu: exigir-li a una persona que «passi pàgina» quan no té respostes només augmenta el seu trauma.
Potser per evitar aquest dol congelat o crònic, el periodista, assagista i escriptor Joan S. Luna va decidir buscar respostes al suïcidi d’un dels seus millors amics, ocorregut l’any 1999, amb qui va compartir els anys de la universitat i el lustre posterior. L’atzar va convertir aquest periple en el guió de la novel·la gràfica Son cuatro días (2026), amb dibuix de Jordi Pastor, publicada per Astiberri Ediciones, en un intent de donar visibilitat a un tema tabú, moltes vegades ignorat en els mitjans de comunicació, tot i ser una de les causes de defunció més prevalents en la societat actual.
El títol del còmic recupera, amb el permís dels seus creadors, el de la cançó homònima del grup El Último de la Fila, amb lletra de Manolo García i Quimi Portet, que es va incloure en el seu àlbum debut Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985). Amb la seva evident influència de la rumba catalana i unes guitarres molt rítmiques, la lletra de la cançó és un cant a la fugacitat de la vida, subratllant el caràcter efímer de l’existència mentre els seus protagonistes escolten un músic de jazz «en un local oscuro junto al mar«. Després d’un trauma, és habitual sentir que la vida es va aturar en aquest punt exacte; tanmateix, cançons com Son cuatro días recorden que el temps passa ràpid i no espera ningú.
La novel·la gràfica comença amb un succés fortuït el matí del dijous 1 de desembre de 2022 a la ciutat de Barcelona, quan Luna es troba amb la policia i els bombers, que estan recollint un home que s’havia penjat d’un arbre. La impressió del moment el porta a proposar-se buscar respostes a la marxa voluntària del seu amic Ismael, reflexionant sobre el seu paper en els dies previs i el seu propi comportament posterior. També realitza una sèrie d’entrevistes per trobar explicacions entre familiars directes de persones que es van suïcidar i, fins i tot, amb un supervivient d’un intent de suïcidi, qui descriu l’experiència com un nou naixement, segons relata el mateix testimoni.
Pastor resol amb solvència el repte de dibuixar un text que planteja diversos desafiaments, com el de representar diferents moments temporals (l’actualitat i la dècada dels noranta), la presència de personatges secundaris que van envellint amb el temps (inclòs el protagonista i narrador de la història), així com la il·luminació en variats escenaris: interiors d’habitatges, bars, aules de la universitat, locals d’oci o els carrers de la ciutat de nit. També destaca la forma com manté la tensió dramàtica en les múltiples converses —i la representació gràfica d’aquestes—, fonamentals en una història d’aquest tipus, que té una vocació documental i descriptiva dels fets esdevinguts.
La novel·la gràfica compta amb l’epíleg Hablar, escuchar… romper silencios y tabúes, de l’escriptor i treballador social Agustín Bonifacio Guillén, autor del llibre El Plan B: Qué podemos hacer para ayudar a los jóvenes a superar su desesperanza vital (2025), un text que funciona com un manual de suport dissenyat per dotar de recursos pràctics famílies, educadors i la societat en general amb la finalitat de detectar a temps l’aïllament juvenil i els impulsos suïcides. Tant en el seu assaig com en el text de l’epíleg, l’autor subratlla la necessitat urgent d’acabar amb el silenci i els estigmes que envolten la salut mental. La contribució de Luna i Pastor resulta clau per aprofitar la capacitat pedagògica i divulgativa del còmic a fi d’abordar el tema del suïcidi amb rigor i sensibilitat.
Al final del text s’inclouen contactes d’utilitat, com el telèfon 024 (la línia pública i gratuïta del Ministeri de Sanitat per a l’atenció a la conducta suïcida) i les dades de l’entitat Teléfono de la Esperanza a Espanya: el correu electrònic ayuda@telefonodelaesperanza.org i el número 717 003 717.
