Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa molts anys que parlem de la degradació del sistema públic de salut. Per posar un inici ens podríem remuntar al 2010, any seminal de les retallades socials i de la reorientació de l’estat del benestar per part de la majoria de governs europeus. Però els problemes venien de lluny. La sanitat pública exemplar que hem presentat al món amb orgull ha estat possible gràcies a l’abnegació d’uns professionals que han donat molt a canvi de molt poc. Dit d’una altra manera, la sostenibilitat del sistema ha estat possible gràcies a una estructura de costos compensada per les baixes retribucions i el sobreesforç continu del personal. Pagar poc, però mantenir els professionals captius amb ingents jornades de guàrdia que permetien assolir uns ingressos complementaris.
La fórmula certament va funcionar fins a l’entrada en escena de tres factors interrelacionats: globalització, creixement poblacional i transformació de la cultura laboral. Anem a pams. A la segona meitat dels anys 90 i principis dels 2000 vam viure un dels canvis més profunds que ha experimentat la humanitat des de l’inici de l’Edat Moderna. Les tecnologies de la informació i la comunicació, els tractats comercials internacionals, les unions econòmiques i polítiques, els nous mitjans de transport, la universalització de l’aprenentatge d’idiomes i un llarg etcètera. La globalització va escurçar la mida del nostre planeta, diluint fronteres nacionals i culturals. El mercat laboral es va obrir al món i els professionals més qualificats podien albirar altres horitzons on desenvolupar la seva carrera, on guanyar-se millor la vida.
Però, com acostuma a passar, el progrés no va ser equitatiu i la bretxa entre el nord i el sud es va eixamplar, amb la diferència que ara el desplaçaments entre territoris eren més accessibles i, en conseqüència, també ho eren les aspiracions dels que havien nascut sense privilegis. Així, a finals dels 90 comença una gran onada migratòria que, amb un breu parèntesi durant els anys de la gran crisi econòmica, ja no s’aturarà. Catalunya ha guanyat dos milions d’habitants des de l’any 2000.
Finalment, s’hi afegeix la revolució digital, l’eclosió de les xarxes socials i els nous valors de les generacions nascudes a l’albor del segle XXI, per a les quals la feina no pot ser element limitant per al desenvolupament de la vida personal. Traduït a la professió mèdica: guàrdies de 24 hores i jornades laborals de 60, 70 o 80 hores setmanals, ni parlar-ne.
I ens trobem enmig d’aquest atzucac. L’administració no vol cap canvi, perquè ja li està bé mantenir un model que fins ara li ha funcionat, mentre que els professionals, especialment els més joves, pensen “ja us ho fareu, jo ja em buscaré la vida”.
I els pacients? Doncs patint llistes d’espera, dificultats d’accessibilitat al sistema o barreres lingüístiques, en el cas del català. La sanitat pública funciona perfectament en dues situacions de salut: quan la persona està sana i quan està molt greu. La resposta en aquests casos segueix sent extraordinària, diligent i eficaç. Tot el que hi ha entre aquests dos extrems és una llarga llista d’espera.
Dels 8 als 10 milions
Així les coses, el servei públic de salut presenta reptes majúsculs que, en cas de no afrontar-los, conduiran al col·lapse del sistema, del qual potser ja estem veient els primers símptomes.
Infrafinançament, professionals insatisfets i cremats, i un creixement de la població que, a la vegada, envelleix i incrementa les seves necessitats assistencials. Més pressió sobre els centres d’atenció primària i hospitals, més pacients crònics, més proves diagnòstiques, més intervencions quirúrgiques, més demanda d’atenció urgent. Catalunya es troba avui amb un escenari de canvi demogràfic clar: si passem dels actuals 8 milions d’habitants a 10 milions, no n’hi haurà prou amb reforçar puntualment el sistema, caldrà transformar-lo.
Les infraestructures sanitàries són la base física sobre la qual descansa l’assistència. Els hospitals de referència, molts construïts fa dècades, ja funcionen al límit. Les llistes d’espera reflecteixen la saturació i els pacients pateixen demores que impacten directament en la seva qualitat de vida. Amb dos milions d’habitants més, aquest col·lapse esdevindrà estructural.
És urgent planificar noves infraestructures hospitalàries en les àrees metropolitanes més tensionades, com la segona corona metropolitana de Barcelona, però també reforçar la xarxa d’atenció primària i comunitària que puguin resoldre el 80% dels problemes de salut abans que arribin als hospitals.
Així mateix, cal revisar la distribució territorial dels equipaments i del personal per assegurar l’equitat en l’accés al sistema, evitant que la desigualtat entre àrees urbanes i rurals se segueixi incrementant.
El repte del personal sanitari
Amb tot, no tindrà cap mena de sentit construir infraestructures i invertir en equipaments i tecnologia sense que això vagi de la mà de més professionals. El sistema sanitari català pateix un dèficit crònic de metges —33 de les 49 especialitats mèdiques reconegudes presenten dèficit de professionals, segons documents oficial del Departament de Salut—. Les jubilacions massives previstes per a la pròxima dècada agreujaran encara més aquesta situació. El recanvi generacional, si no es milloren notablement les condicions de treball, no està ni de bon tros garantit. Així ho demostra la incorporació al sistema de facultatius formats a l’estranger per cobrir la davallada de metges en actiu formats a Catalunya. Segons les dades de demografia mèdica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), en la darrera dècada els metges col·legiats provinents d’altres països han passat de 5.581 a 11.478, un 105% més. L’any 2024, el 52% dels nous col·legiats del COMB eren metges extracomunitaris. Afegir dos milions d’habitants sense un pla seriós de recursos humans és condemnar el sistema a la precarietat, i posar en risc la tan preuada qualitat assistencial.
Cal actuar doncs en diversos fronts, però sobretot cal que els facultatius que formem amb molt d’esforç —el cost total de formar un metge especialitzat a Catalunya (6 anys de grau + 4-5 anys de residència) se situa entre els 70.000 i 100.000 euros— trobin incentius reals per voler exercir al sistema públic.
La salut és un bé comú que no pot dependre de cicles polítics ni de tripijocs pressupostaris. Com va demostrar l’experiència de la pandèmia de la COVID-19, si invertim en salut, invertim en futur i benestar.
