Actualitat

Es podria haver evitat la vaga de metges de primària?

A finals de novembre està convocada una vaga dels metges d’atenció primària de l’ICS. Cal remuntar-se deu anys per trobar un conflicte semblant i en aquell cas compartit pels metges d’hospitals i de primària. L’any 2006 també va tenir lloc una aturada dels metges dels CAP de Barcelona ciutat. Aquesta referència “històrica” ens pot servir per fer palès que no ens trobem precisament davant d’un col·lectiu professional procliu a la convocatòria freqüent de vagues. En els darrers deu anys la conflictivitat laboral en el sector dels metges d’atenció primària ha estat nul·la malgrat les agressions provinents de l’aplicació de les polítiques de retallades socials amb reduccions pressupostàries que s’han traduït en deterioraments de les plantilles, de la qualitat i seguretat del treball i dels salaris.

Els polítics i gestors d’alt rang no poden argumentar ignorància o sorpresa per aquesta convocatòria. Més que d’una mort anunciada ens trobem amb un cadàver putrefacte que fa una pudor intensa des de fa molt de temps.

Les demandes, no de noves millores sinó de correcció, encara que fos parcial, dels deterioraments soferts per la qualitat de l’assistència i de la vida dels professionals han estat tant reiterades com desateses pels nostres polítics i gestors.

Els problemes s’han anat acumulant fins a arribar a ser intolerables i, el que encara és pitjor, sense perspectives de solució per uns polítics ocupats en altres temes i amb una tendència clara a girar el cap per no veure el que és evident. És per això que la culpa de la situació actual la tenen tant els polítics anteriors com els actuals. Els primers per no ser sensibles a les reiterades reivindicacions dels professionals i els segons per ser incapaços de donar una sortida estratègica fiable i creïble a unes demandes més que justificades.

Per tant la resposta a la pregunta del títol d’aquest article ha d’incloure inevitablement una certa connotació gallega: “depende”. Si la política sanitària catalana hagués estat coherent al llarg dels darrers anys, combinant propostes estratègiques de mig i llarg termini amb altres que abordin els problemes més urgents i punyents i tot això en un marc de col·laboració i escolta permanent dels col·lectius afectats (població i professionals), és possible que s’hauria pogut evitar la convocatòria de vaga de finals de novembre. Però sembla que la trajectòria política del govern de la Generalitat en el camp sanitari (com en altres) ha estat dissenyada per persones i grups sense un coneixement aprofundit del sector i preocupades i preparades per assumir altres reptes de política general que no del camp que ens ocupa. En fi, des d’una perspectiva política pura cadascú és lliure d’escollir les seves prioritats i d’actuar d’acord amb elles però, de la mateixa manera, ha d’assumir les conseqüències de la seva elecció.

Els polítics que han d’entomar el conflicte es troben amb uns problemes greus i de llarga trajectòria i es veuen incapaços de dibuixar sortides que puguin ser acceptables pels convocants de la vaga i, en definitiva, pel conjunt dels professionals. Aquest és el problema més greu de la conflictiva situació actual: unes reivindicacions justificades en un marc polític paralític i insolvent.

La vaga es podria haver evitat si les demandes professionals s’haguessin atès en el seu moment; ara els polítics no saben com fer-ho i el conflicte es pot transformar, com si es tractés d’un procés crònic, en un problema cada vegada més persistent i greu.