Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La gran majoria de les anàlisis que es fan sobre la situació de l’atenció primària i comunitària se centren de forma exclusiva en l’activitat desenvolupada en les consultes presencials i virtuals dels centres de salut. Es parla de la seva durada mínima acceptable i del nombre màxim de pacients que podrien ser atesos en elles cada dia. És obvi que la consulta és l’element central i principal de l’activitat dels professionals però sembla necessari tornar a insistir que no és l’únic, ni de bon tros.
És lògic que, després de més de 35 anys des de la instauració del model reformat d’atenció primària i comunitària i del mateix temps de centrar l’atenció de tothom (ciutadania, professionals, gestors, economistes i polítics) en aquest àmbit i de fonamentar les decisions planificadores i la dotació de recursos personals i professionals en el seu volum, sigui general el criteri que l’única competència de l’atenció primària i comunitària és aquesta.
Si això fos una veritat indiscutible, es podria dubtar de la necessitat de la posada en marxa en els anys 80 del segle passat del complex procés de reforma de l’atenció primària. Si la consulta era (i és avui per a molts) l’únic element a millorar en relació a l’assistència mèdica ambulatòria és possible que hagués estat suficient amb formar millor els metges i contractar el nombre suficient per aconseguir una major durada de cada consulta i un increment raonable de la capacitat resolutiva.
Malauradament sembla que, encara que públicament diguin el contrari, és el que pensen en realitat molts polítics i gestors i fins i tot alguns (pocs) professionals mèdics i d’infermeria. No deixa de ser cert que aquesta cultura reduccionista promoguda arreu i des de fa tants anys no és gens fàcil de combatre i constitueix un dels perills més importants que han confrontat els processos d’innovació del model d’atenció primària i comunitària en el nostre país.
Els que tenen aquest pensament reduccionista de l’atenció primària i comunitària és possible que no s’hagin llegit o no s’interessin a recordar el que diuen les disposicions legals i nombrosos documents oficials sobre les competències i activitats pròpies d’aquesta part del sistema sanitari. En el decret estatal de reforma de l’any 1984 i en les disposicions posteriors de les diferents comunitats autònomes es descriuen sense opció al dubte aquelles actuacions en camps com la salut comunitària i salut pública, prevenció i promoció de la salut individual i col·lectiva, atenció domiciliària i urgent, organització interna de l’equip, docència, formació continuada i recerca, entre d’altres.
En la persistència d’aquests plantejaments erronis es troba el punt de partida d’altres com els que es poden cometre en el moment de definir les necessitats de professionals dels centres i equips d’atenció primària i comunitària. La delimitació d’aquest element clau s’ha de fer tenint en compte totes les activitats pròpies d’aquest àmbit i no solament l’activitat de les consultes. Si no es rectifica de forma decidida aquesta cultura dominant, s’incrementarà el risc d’involució de l’atenció primària i comunitària a una situació que es pot semblar molt a l’antiga i periclitada assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma.
