Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vivim en temps nostàlgics, no importa quan llegeixis això. La nostàlgia és sempre molt suggeridora, ens crida l’atenció perquè ens retrotreu a les mels d’un passat realment magnífic, però que ja està perdut.
En aquest sentit, em plantejo si aquesta manera d’afectar que té la nostàlgia no està potser darrera d’una certa frustració davant del potencial transformador de l’art i l’humor actual: sempre ens resulta fàcil trobar obres que van resultar significatives i empoderadores en el passat, però sembla molt més difícil trobar-les en el nostre present. Pel que fa a l’humor, podem arribar fins i tot a dir que aquest ha mort, que el capital l’ha esterilitzat, que les xarxes socials l’han desdibuixat, que els còmics actuals l’han banalitzat… Però, realment és així?
En primer lloc, hem de dir que tota forma d’hilaritat no és ni pot ser necessàriament subversiva. Aquesta és una discussió que no hi ha espai per a sostenir aquí, però, a grosso modo, podem dir que la funció de l’entreteniment sempre ha estat en relació amb l’hilaritat. Sempre hi ha hagut maneres de fer riure que no han pretès anar més enllà que ser una vàlvula d’escapament que permeti certs moments agradables, alguna distracció que ens faci més suportable el dia a dia. Això no és una cosa d’avui, sempre ha existit i, francament, seria molt simplista confrontar una sort d’humor autènticament alliberador amb la comicitat com a entreteniment: simplement ocupen espais diferents, presenten funcions diferents i no té sentit sostenir alguna cosa així com una jerarquia de la puresa de l’hilaritat. D’aquesta manera, cal plantejar una tesi que vagi més enllà que l’entreteniment l’ha copat tot i ha substituït l’humor l’autèntic i transformador.
«Hem de dir que tota forma d’hilaritat no és ni pot ser necessàriament subversiva»
Però, si no és la comicitat com a entreteniment la que ha succionat el potencial transformador-subversiu de l’humor, què ha succeït realment per a què ja no el veiem? La resposta a curt ja ens revela un parany: la (falta de) distància.
És el pas del temps el que ens permet veure clarament alguna cosa que pensem que sempre va ser pristí, però que, realment, només ho sembla en la mesura que queda llunyà en el temps. És a dir, som capaços de veure en El gran dictador allò majestuós del seu gest perquè tenim ja el capítol complet de la Segona Guerra Mundial i del nazisme. Això no significa que no fos ja una gran obra en el moment de l’estrena, i que no fos valorada com a tal per part de moltes persones, però el que ha guanyat enters és el seu missatge de crítica despietada al totalitarisme nazi perquè ara, i no tant llavors, es comprèn la magnitud del problema. O potser no es comprèn… Però el desdibuixament de la distància temporal ens fa pensar que sí.
«És el pas del temps el que ens permet veure clarament que alguna cosa que pensem que sempre va ser pristí, realment només ho sembla en la mesura que ha quedat llunyà en el temps»
Francament, aquesta tesi no hauria de resultar-nos massa estranya. En certa manera, tenim indicis, i més que indicis, de coses que estan funcionant de manera perillosa avui: un creixent autoritarisme, falta de respecte al Dret Internacional, exabruptes continus en l’esfera pública, pulsions expansionistes i genocides… No obstant això, encara moltes persones es resisteixen a veure la gravetat de la situació. O en precisió: sí que se sol observar aquesta problemàtica i se sol jutjar com a preocupant, però no ens sembla equiparable al context feixista del segle XX… Perquè encara estem immersos en aquest capítol de la història. És a dir, perquè no hi ha distància.
Però si malgrat la informació de la qual disposem no som capaços de jutjar severament el que passa actualment és perquè la distància distorsiona el passat amb el seu efecte nostàlgic i el revers d’aquest: centrar-se en determinats aspectes del passat els sobre pondera, també els negatius, convertint en una caricatura tot el que va succeïr. O, el que és el mateix, com serà Elon Musk nazi si no estem en els anys trenta del segle XX, no parla alemany i parla contínuament sobre la llibertat individual?
Arribats a aquest punt, podem trobar-nos entre la confusió i la resignació. Si el passat que observem és sempre una distorsió i el present no el podem jutjar amb claredat perquè estem massa a prop d’ell, potser no podem observar res transformador en l’humor sense que el temps hagi passat i ho hagi distorsionat tot?
Francament, sí que hi ha alguna cosa transformadora en l’humor que ocorre precisament en la supressió de la distància, però no de la temporal, sinó envers la mateixa escena humorística: la compassió. Per a ser més precisos terminològicament, i seguint a Luigi Pirandello, podem parlar del «sentiment de l’oposat».
El sentiment de l’oposat passa quan el còmic deixa de resultar-nos indiferent, quan, tot i que continuem sense identificar-nos amb ell, som capaços de comprendre que allò que ens porta al riure revela també una certa incomoditat, un patiment impossible d’abolir: la subjecció a una regla que fereix, però que és ineludible. Umberto Eco troba en el caràcter del Quixot aquest paradigma de l’humor i jo l’he trobat en Melvin Udall, el personatge protagonista de la pel·lícula As good as it gets, que va encarnar Jack Nicholson. No, no es tracta d’aixafar la guitarra. Tampoc de deixar de riure. Es tracta d’un riure que ens transforma en la mesura en la qual comprenem alguna cosa: hi ha un límit. El que fem amb això després… És una altra història.
Així, si comprenem l’humor com una eina del límit, alguna cosa que implica necessàriament aproximar-se a la incomoditat, tal vegada podem deixar de valorar el valor subversiu d’una obra només en retrospectiva i comprendre el què és l’afectació immediata: quan es canvia sense haver-ho esperat.
Aquest article és una adaptació de la comunicació que vaig presentar el dissabte 4 de juliol de 2026 al HMB en una taula sobre «Estètiques de la resistència: Humor, ficció especulativa i crítica política».
