Opinió

Les mesures per enfortir el Sistema de Salut obliden la ciutadania

La comissió “Mesures per Enfortir el Sistema de Salut” no ha decebut les expectatives, el document de les trenta propostes ens reafirma que efectivament tenim un model sanitari excel·lent i que per millorar-lo només cal que seguim desenvolupant el que s’ha anomenat “Model Sanitari Català”.

Repassant la llista d’experts, essencialment els vinculats al Cercle de Salut, el COMB i l’entorn de l’Hospital Clínic, ja podem pensar que no sorgirà cap reforma que modifiqui el statu quo dels diferents proveïdors vinculats al Consorci Social i Sanitari de Catalunya ni a la Unió Catalana d’Hospitals i que en tot cas demanaran més diners per seguir repartint-los de la mateixa manera.

M’ha decebut que Esquerra Republicana de Catalunya, tradicionalment allunyada i crítica amb la sociovergència creadora del Model Sanitari Català, es presti al joc dels proveïdors. Potser l’arribada al poder els ha fet creure que també mereixen una porció del pastís. El canvi del sentit del vot que ha expressat la ciutadania a les urnes no ha tingut cap impacte sobre el sistema sanitari.

Perquè som tan poc autocrítics? Que més ha de passar per comprendre que el model, ineficient per uns elevadíssims costos de transacció, està enrocat, bloquejat davant qualsevol mena de reforma per l’espessa xarxa d’interessos econòmics sobre els diners públics que maneguen uns pocs des de fa molts anys.

El document comença amb uns gràfics d’estètica COVID que il·lustren unes paraules màgiques lligades a la suposada reforma: “participació ciutadana”, “lideratge professional” o “modernització de la gestió”; però quan l’escrit passa a les trenta propostes concretes aporta un llistat propi dels anys noranta. Repeteix totes les idees que conformen l’anomenat Model Sanitari Català, unes propostes que l’avaluació internacional i la mateixa experiència ens ha mostrat que són ineficaces o que ja estan superades.

Per a ser fidel a la veritat he d’admetre que hi ha una certa evolució en el llenguatge. Als noranta parlàvem d’oligopolis i ara ho anomenem “governança territorial de proveïdors” o “model d’atenció integrat”. Abans ho anomenàvem “EBAs” i ara diem “dotar als equips d’atenció primària d’autonomia de gestió” o crear “organismes públics sanitaris”. En definitiva, seguim buscant estructures per evitar el control públic en les compres a tercers o els subministraments. No em deixarà mai de sorprendre que l’administració sanitària s’obstini a enganyar-se a si mateixa. Als noranta començàvem a parlar de finançament capitatiu pels hospitals comarcals perquè els equips d’atenció primària ja el tenien, juntament amb una part variable vinculada a l’assoliment d’objectius. Ara ja no la volem pels hospitals comarcals i reinventem la roda al proposar un pagament dels equips d’atenció primària vinculat al nombre de ciutadans assignat, a la capacitat de resolució i als resultats de salut.

El document no enganya a ningú, està centrat en el sistema i vol millorar el mateix sistema. És significatiu que en la introducció la paraula “sistema” apareix nou vegades, i en canvi la paraula ciutadania només dues. Una per lloar la seva resiliència i l’altre per mostrar l’opinió que tenen del sistema sanitari. En cap moment es planteja que les propostes tinguin per objectiu oferir un millor servei al ciutadà i molt menys que vulguin millorar la seva salut. El document aporta un seguit d’accions que incrementen el greix burocràtic-administratiu de la complexa organització de les empreses que formen la gran part de la sanitat catalana i cap idea innovadora que augmenti el muscle assistencial que impactaria sobre la salut de la ciutadania.

És molt trist que des que Catalunya va rebre les transferències en sanitat, els diferents governs hagin delegat la seva responsabilitat d’elaborar polítiques de salut pels ciutadans en les empreses proveïdores concertades. Unes organitzacions més preocupades pel seu creixement i la seva subsistència que per oferir els serveis que precisa la ciutadania. Per aquest motiu no ha de sorprendre que el “sistema” sigui capaç d’elaborar en menys d’un mes un document d’aquest tipus que, sense cap pudor, assenyala el que els interessa, ignorant i quasi ni tan sols mencionant les necessitats de salut de la ciutadania.