Browsing: gestió sanitària

Cal prioritzar dissenys flexibles i dinàmics dels sistemes públics (en aquest cas de l’assistencial sanitari, del de salut pública i d’emergències socials) que permetin adaptacions ràpides de l’estructura, recursos humans i materials, organització i activitat en la perspectiva de l’obtenció de la resposta a l’agent causal que sigui més efectiva i eficient i que tingui els menors efectes negatius. 

En matèria de salut, les competències no es poden discutir. Les incompetències tampoc. A més de la mortalitat i morbiditat per la calor extrema, banalitzada, cal denunciar una veritable epidèmia d’insuficiències en serveis, llits eliminats, treballadors a l’extrem de la resistència humana (i de la seguretat pròpia i aliena). Serveis d’urgència desbordats, quiròfans tancats i atenció primària inaccessible o buidada.

«No hi ha planificació, no es pensa en els drets laborals, ni en la necessitat de descans, ni en la vida personal i familiar dels professionals. La prioritat és una altra».

La majoria de les forces polítiques, com també la majoria dels experts i dels professionals sanitaris, estan d’acord en què, més que necessària és indispensable una institució com aquesta, més important i més autònoma que la prevista a la llei general de salut pública del 2011 i que mai no s’ha desenvolupat. 

El gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu presideix el Comitè d’Avaluació, Innovació i Reforma Operativa del Sistema de Salut (CAIROS), que ha de dur a terme la gran transformació del sistema sanitari de Catalunya.

Cal evitar la generació de tractaments innecessaris i potencialment adversos que consumeixen recursos, temps i esforços que podrien dedicar-se  a activitats clíniques necessàries i efectives, sense excloure, és clar, algunes de preventives.

La contractació de llicenciats sense títol d’especialistes en medicina familiar i comunitària suposa un deteriorament de l’especialitat, així com un profund desconeixement de tot el que comporta aquesta especialització.

L’estudi “Radiografía de la profesión enfermera. Informe de Recursos Humanos 2023”, elaborat pel Consejo General de Enfermería, adverteix que la situació de la infermeria a l’Estat espanyol continua empitjorant, i estima que es necessiten 123.000 professionals d’infermeria per igualar la mitjana europea.

És del tot comprensible que la ciutadania i els professionals ens preguntem quins han estat els obstacles que han impedit la modernització del sistema que es troba en una situació gairebé crítica.

La millora de l’accessibilitat a l’AP ha de ser per a tothom, amb especial atenció als col·lectius actualment més desatesos i que viuen en pitjors condicions socials i econòmiques. I ha d’anar associada a una atenció de qualitat i longitudinal.