Un servei de salut integral: alguns camins estratègics per arribar-hi

La consideració de la salut com un element nuclear, però no l’únic, del benestar i qualitat de vida implica la necessitat de dissenyar polítiques intersectorials que abordin tots els seus components. Reflexions d'alguns membres per al grup de debat sobre la crisi al sistema sanitari

Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Josep Martí, pel grup de Debat sobre Polítiques de Millora del Servei Públic de Salut
 
 

Són molts els informes i documents que parlen de la necessitat d’introduir canvis conceptuals, d’orientació estratègica, del finançament, de la destinació dels recursos i de les actuacions prioritàries del nostre sistema sanitari però són molt pocs els que se n’ocupen de descriure els camins que ens han de portar des de la situació actual a la qual es pretén arribar. Els “macrosistemes” de serveis com el sanitari generen en el seu funcionament una inèrcia enorme creixent en el temps, inèrcia que dificulta la introducció d’innovacions i canvis que propicia que polítics, planificadors i gestors assumeixin totalment o parcial la perpetuació dels seus fonaments actuals i es limitin en la gran majoria dels casos a introduir en el sistema canvis menors que, en poc temps, són absorbits i diluïts.

En un article anterior del grup de Debat sobre Polítiques de Millora del Servei Públic de Salut ja s’han especificat els canvis conceptuals, estratègics i de valors que es proposen per al nostre sistema sanitari. Pertoca ara apuntar alguns dels camins transformadors que cal recórrer per assolir els objectius d’innovació apuntats prèviament i que s’han de caracteritzar per la seva viabilitat política i de disponibilitat de recursos així com per generar dinàmiques de canvi progressiu que siguin compatibles amb el funcionament quotidià del sistema. Sembla obvi recordar que en el marc d’un article periodístic és impossible detallar amb precisió les mesures concretes, tasca que abordarem a l’informe final del Grup de Debat que veurà la llum en el mes de gener de 2020.

Abans d’iniciar el camí del canvi cal analitzar si existeix una voluntat política real dels governs, tant en sanitat com en altres sectors de les polítiques públiques implicades directament en l’evolució dels determinants de salut, benestar social i qualitat de vida. Fins avui aquesta voluntat política ha estat molt dèbil o inexistent i, com dèiem abans, centrada en propostes de canvis superficials, gairebé cosmètics, del sistema.

Sembla un lloc comú però cal continuar insistint que la primera traducció estratègica i operativa de la voluntat política radica en modificacions pressupostàries que facin viables els canvis que es proposen. Abans de parlar de percentatges i xifres concretes és necessari definir el tipus i profunditat dels canvis. Avui el que cal és indicar que el repartiment dels recursos totals del sistema és víctima d’importants desequilibris que deixen en clara inferioritat a sectors com l’atenció primària i comunitària, la salut pública i els serveis socials que estan absorbint una proporció creixent de les demandes de la societat en relació al benestar i la qualitat de vida de societats desenvolupades com la nostra.

Un cop assignats els recursos sembla imprescindible que la seva gestió macro, meso i micro estigui a càrrec de professionals qualificats i independents del poder polític i aliens a possibles pràctiques corruptes, massa freqüents en el nostre context, i compromesos amb la transparència de les seves actuacions.

Perquè el sistema estigui realment centrat en les persones és necessari comptar amb la implicació real de la ciutadania en totes les fases del canvi, des del disseny de les actuacions a la seva implementació i avaluació. Potenciar aquest aspecte precisa incrementar la consciència i capacitat reivindicativa i d’anàlisi de les institucions ciutadanes en relació a les decisions governamentals que afecten al benestar i qualitat de vida personal i comunitari.

Aquests condicionants previs s’han d’acompanyar de nous mecanismes d’assignació dels recursos del sistema basats essencialment en una capitació territorial que tingui en compte les necessitats poblacionals i dels serveis, centres i equips radicats, que consideri també els projectes que s’hagin de posar en marxa i que no estigui, com fins ara, hipotecat gairebé de forma absoluta pel pressupost històric. En aquest àmbit sembla imprescindible aprofundir en la descentralització i en el binomi autonomia-responsabilitat en tots els aspectes de la planificació operativa i gestió del serveis, centres i equips.

La consideració de la salut com un element nuclear, però no l’únic, del benestar i qualitat de vida implica la necessitat de dissenyar polítiques intersectorials que abordin tots els seus components. Cal passar de la “salut en totes les polítiques” a una política de benestar i qualitat de vida en que la salut sigui valorada en la seva justa mida; com un instrument central però no com un objectiu finalista i aïllat.

Els professionals són el principal actiu del sistema. Dissenyar polítiques de recursos humans i laborals que incrementin la seva motivació i qualitat de vida personal i professional és un element nuclear per assolir els canvis descrits en un marc d’optimització de la qualitat i seguretat de l’atenció prestada a la ciutadania. La situació actual, marcada per les retallades derivades de la crisi iniciada l’any 2008, és molt desfavorable en aquest àmbit i precisa de modificacions prioritàries i urgents.

Els camins per avançar en els canvis no es poden iniciar sense modificar el marc legislatiu que dóna suport al nostre sistema sanitari començant per la mateixa Llei General de Sanitat de 1986 i, en el cas de Catalunya, de la LLOSC.

La fase de transició entre la situació actual del sistema i la proposada no serà fàcil ni ràpida i cal dissenyar-la amb prudència, sense renunciar a la fermesa dels plantejaments innovadors. Malauradament, en el context governamental de l’estat i català, no es visualitzen en aquest moment ni els lideratges ni les voluntats i capacitats necessàries per posar en marxa un procés de tanta envergadura. No podem resignar-nos a esperar temps millors i, per tant, hem de engegar sense dilació les accions polítiques generals i sectorials que calguin.

 

Membres del Grup de Debat

Amando Martin Zurro, Albert Cañis, Carlos A. Gonzalez, Carme Borrell, Carmen Catalan, Carme Valls, Cesca Zapater, Emili Ferrer, Jordi Colomer, Joan Benach, Joan Gene, Josep Martí, Josep Soler, J.R. Villalbí, Lluis Rajmil, Maria José Fernandez de Sanmamed, Montse Montaña, Maribel Pasarin, Olga Fernandez, Sara Jaurrieta, Vicente Ortun, Xavier Castells, Xose Lopez de Vega .

Podeu consultar el document complet aquí 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*