El Dr. Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, ha sigut escollit recentment com a nou secretari general del sindicat Metges de Catalunya. Lleonart considera que no s’ha reconegut prou la tasca del personal sanitari durant la pandèmia i que sovint s’ha fet de manera “infantilitzada”. “L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals”, remarca. El secretari general del sindicat mèdic explica que els professionals sanitaris estan “esgotats” i que a aquest cansament físic i mental se’ls hi suma la sensació que són tractats “com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços”. “La sensació és d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure, i menys encara de forma repetitiva”, assenyala.
Quins són els reptes principals de la nova directiva de Metges de Catalunya?
Sobretot hem de lluitar per aconseguir que el sistema sanitari i els seus professionals, en general i, concretament, els facultatius i facultatives, tinguin unes millores objectives i equiparables a la resta de països del nostre entorn, tant retributives com laborals. Evidentment, això passa per una reivindicació permanent d’una major inversió econòmica en el sistema sanitari. En l’actualitat tenim, si fa o no fa, el mateix pressupost que teníem el 2010, no massa més. Per anar bé, aquest pressupost s’hauria d’incrementar en un mínim de 5.000 milions d’euros. A més, defensarem, com sempre, unes condicions laborals i professionals dignes pels professionals i mirarem de posar fi a tota la precarietat del sector.
S’ha reconegut suficient la tasca dels sanitaris durant la pandèmia?
No, rotundament no. La tasca del personal sanitari ha estat menystinguda i, a vegades, fins i tot, infantilitzada. L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però, en canvi, a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals. Un dels principis que ha de regir és mirar de protegir la seguretat i salut del personal, i això no s’ha fet. La sensació és que ens tenen com a mà d’obra especialitzada, però el reconeixement és només des del punt de vista d’ornament. A l’hora de la veritat, quan s’ha de posar la carn a la graella, això funciona. Ens consideren uns peons dins del tauler i els professionals se senten molt maltractats. Ara estan començant a obrir els hospitals satèl·lit. Els han construït i han comprat la maquinària, però si no cuiden el principal capital que tenen, que és l’humà, no serveix de res. Necessiten persones que faci anar aquests aparells i infraestructures, Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.
De fet, les dades de fugues de metges són esfereïdores. A més, hi ha estadístiques que diuen que d’aquí a uns anys fins a un 40% dels metges es jubilaran. El sistema està foragitant les noves generacions de professionals. Se senten absolutament desvinculats i desmotivats, i se’n van. Quina reposició tindràs d’aquests professionals que es jubilen? O les institucions entenen que això no va de construir i inaugurar coses, sinó de cuidar a la gent, o anem malament. D’aquí a pocs anys hi haurà una mancança tan gran de professionals, que els nivells de qualitat del sistema de salut decauran, i els ciutadans tindran una molt pitjor atenció per la manca de mitjans humans.
Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.
I els facultatius tindran una major càrrega de treball.
Sí, el problema és que amb això s’entrarà en un cercle viciós i empitjorarem la qualitat assistencial. Les visites pediàtriques als CAP, per exemple, molts cops les fan els metges de família, perquè no hi ha pediatres. Els facultatius s’estimen més treballar en una consulta privada on paguin millor o marxar fora. Estem a la cua de les retribucions del personal sanitari a Espanya i també a la cua d’Europa.
Quins problemes ha evidenciat la pandèmia en el sistema de salut pública?
El sistema s’aguantava amb pinces des de les retallades del 2010, i la pandèmia li ha deixat les vergonyes a l’aire. Feia temps que els professionals dèiem que estàvem en una situació insostenible i que si la situació se sostenia era gràcies a la implicació i compromís dels professionals. Quan el que necessites, més enllà del compromís, és més mans, personal que no tens, la situació deixa absolutament a l’aire totes les mancances del sistema. Tenim centres que durant anys no han fet reposició de material, que està obsolet, ni el manteniment que tocava i tenim uns professionals que fa una dècada que pateixen retallades i estan desmotivats. Per molt que s’ompli la boca el govern dient que els professionals han recuperat les condicions retributives, això és radicalment fals. Sí que és cert que en els darrers 4 o 5 anys s’han donat certs increments salarials, però tot just cobreixen els increments d’IPC que ha tingut el país, per tant, les retallades del 2010 no s’han recuperat. L’única cosa que s’ha fet -com passa en les xifres de la pandèmia- és aplanar la corba descendent de retribucions, però no hem fet baixar la corba, només l’hem aplanat. Les retallades segueixen sent-hi.
Com creu que ha de ser la sanitat que surti d’aquesta pandèmia?
Malgrat el moment absolutament crític que estem vivim, jo crec que és un moment d’oportunitat. És un moment molt important perquè, si les persones que han de decidir sobre el model s’hi volen posar, nosaltres tenim idees i propostes per a crear un futur sistema de salut molt millor que el que teníem. Nosaltres allarguem la mà, ara caldrà que les institucions ens donin la seva i puguem caminar junts. La solució ha de venir d’un gran consens que ha de comptar necessàriament amb les aportacions dels professionals i, evidentment, des de Metges de Catalunya podem aportar moltes coses.
Pel que fa a l’activitat i iniciatives pròpies del sindicat, quines són les seves prioritats en la negociació col·lectiva, tant amb l’ICS com al SISCAT? Quines propostes tenen?
Estem en un moment que haurem d’abordar la post crisi del sistema sanitari i, justament, s’obren les dues principals taules de negociació de l’entorn laboral i retributiu. Creiem que és un moment idoni per poder establir unes condicions comunes a tots els facultatius i facultatives de Catalunya, establir un marc comú per tots aquests professionals, estiguin on estiguin i treballin on treballin. És evident que en aquestes taules de negociació hi ha determinades condicions que ja no són estrictament retributives, sinó professionals i, en aquest context, considerem que s’ha d’obrir una taula amb les facultatives i facultatius per poder tractar tot allò que sempre queda arraconat i menystingut per part de les institucions competents. Per tant, faig una crida al Departament a què es vulgui asseure amb nosaltres per poder parlar de tot això.
Més enllà de la fatiga pandèmica, quin és l’estat de salut mental dels sanitaris? Recentment, coneixíem un estudi que deia que gairebé la meitat dels professionals han patit risc d’alt trastorn mental durant la primera onada.
Els professionals se senten molt cansats i esgotats. Alguns tenen el que es coneix com a ansietat anticipatòria, coneixent la cruesa del que els ve a sobre. A més, a aquest esgotament físic i mental se l’hi suma la sensació que són tractats com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços. La sensació és aquesta: d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure i menys encara de forma repetitiva. Malgrat tot, els professionals sanitaris seguiran al peu del canó, igual que ho han fet durant la primera i la segona onada, però el que necessiten són uns recursos i un reconeixement que fins ara no han tingut.
L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat.
Quina és la situació actual de l’atenció primària?
L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat. Els mitjans han posat el focus moltes vegades sobre les UCI, les urgències dels hospitals… però els companys de l’atenció primària han patit una sobrecàrrega igual de greu que els hospitals. A més, s’han hagut de reinventar completament, i tot això s’ha anat improvisant i fent sobre la marxa. Els professionals de l’atenció primària han hagut de sentir com la població els deia que no feien res, perquè hi havia les consultes buides, quan resulta que un professional estava fent 60 o 70 trucades per telèfon al dia i 10 o 12 visites presencials. Això és una sobrecàrrega moral, física i mental brutal. Per això nosaltres farem tot el possible per dignificar les seves condicions laborals.
Hi ha opcions per a una nova vaga de metges d’atenció primària com la convocada per Metges de Catalunya fa uns mesos, el 2020, entre la primera i la segona onada de la pandèmia?
La situació és molt convulsa, i és evident que la nostra màxima prioritat és que ens escoltin: poder parlar, negociar i proposar. Entenem que l’única forma de sortir d’aquest atzucac és reformular el sistema sanitari i que hi hem de ser i això ho ha de fer el conjunt del sistema sanitari des de dins. És evident que si no ens donen cap altre remei, haurem de convocar mobilitzacions, com sempre hem fet, però ho considerem l’últim recurs, quan no hi hagi cap altra sortida. Les mobilitzacions no es poden descartar, perquè la situació és molt i molt crítica, però si els nostres interlocutors tenen la sensibilitzat suficient, no hauríem d’arribar a això.
Fa pocs dies publicàvem al Diari de la Sanitat un reportatge sobre l’infrafinançament crònic de l’Hospital de Mataró. Vostè com a cirurgià d’un hospital comarcal com Terrassa, com valora la falta de recursos en aquests hospitals de segon nivell?
Juntament amb Mataró, el Consorci Sanitari de Terrassa ha estat també en la ‘llista negra’ dels hospitals infrafinançats. Des d’aquest punt de vista, el que l’administració ha de tenir clar és que aquests hospitals comarcals fan una feina brutal i estan crònicament infrafinançats. Cal repensar el model de finançament. És evident que el sistema que han decretat per pagar aquests centres està fallant i, per tant, és el sistema en conjunt el que falla. No s’entén com alguns hospitals públics que depenen directament del Govern de la Generalitat no tenen cap problema i altres estan sempre en la mateixa situació d’infrafinançament. No hi ha d’haver fills i fillastres, sinó que tots han de ser fills del mateix pare. Per tant, un dels aspectes que cal repensar és com es financen aquest tipus de centres, quina consideració han de tenir i si la solució d’intervenir-los és una situació que té futur. Jo crec que no, sincerament.
La crisi ha evidenciat com estan les residències per a gent gran quant a recursos i plantilles.
Fa molt temps que s’està posant en evidència que l’atenció a la gent gran és un sector que està igual o pitjor que el sistema sanitari, que està infrafinançat i, a més a més, en mans de persones que busquen lucrar-se amb això. Aquest sistema amb la pandèmia ha explotat. És un altre front que se li obra al govern de la Generalitat, que ha de decidir si el model ha de seguir com fins ara o reformular-se. Cal passar a un model en el qual l’atenció sanitària a la gent gran i la fiscalització de les condicions en les quals estan ateses aquestes persones sigui superior. Si ens posem molt estrictes, l’atenció a la gent gran deixarà de ser un negoci, un negoci que és a costa de la qualitat de l’atenció que es dona.
Creu que el procés de vacunació s’està gestionant bé? Que li semblen totes les denúncies de vacunacions irregulars?
La campanya de vacunació s’ha hagut de posar en marxa de forma ràpida i precipitada i em consta que s’han hagut d’improvisar solucions. Deixant de banda aquestes denúncies, recordem que no fa pas tant es va dir que els grups prioritaris eren personal de residències i residents. Al cap d’una setmana de l’inici de la campanya, el percentatge de dosis administrades era baixíssim i aleshores se’ls va acudir que podíem començar a vacunar el personal dels centres sanitaris. A mi em consta que hi ha centres que un dilluns se’ls va dir que dijous de la mateixa setmana començaven a vacunar. Quan es fa tot amb aquesta manca de planificació i velocitat, passen coses. Crec que la major part de les situacions irregulars que s’han donat són fruit de la velocitat en la qual s’ha hagut d’implantar tot aquest protocol. Sobretot tinc la impressió que això s’amplifica moltíssim per interessos que no són, en cap cas, interessos sanitaris.
