ENTREVISTA | Elisenda Gómez-Angelats

“Des del punt de vista sanitari Idomeni i els camps satèl·lit tendeixen al caos”

Parlem amb la doctora Elisenda Gómez-Angelats i un grup de treballadores de l'Hospital Clínic que acaben de tornar d'Idomeni, on van atendre refugiats ferits per bales de goma i gasos lacrimògens

Blanca Blay
 
 
 
L'Elisenda Gómez, en una sala a l'Hospital Clínic. / SANDRA LÁZARO

L'Elisenda Gómez, en una sala a l'Hospital Clínic. / SANDRA LÁZARO

L’Elisenda Gómez-Angelats és metgessa i treballa a l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic. Dilluns va tornar d’Idomeni (Grècia), on va marxar uns dies juntament amb altres companyes de l’hospital i els seus fills. Tant ella com la resta de companyes es van decidir a acompanyar a la Meritxell, infermera també d’Urgències, en el seu viatge exprés al camp de refugiats a Grècia per dur-hi material que els havia cedit l’hospital i d’altres materials que havien recollit per als refugiats, com ara roba. A l’entrevista amb l’Elisenda s’hi afegeixen la Meritxell Cascan, la Conchi Alvarez, la Yolanda Pueyo i la Carmen Aranda. “Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens”, explica l’Elisenda del dia que de sobte es van trobar enmig del caos després que la policia macedònia carregués contra els refugiats.

Què us porta fins a Idomeni?
Elisenda: La idea surt de la Meritxell i el seu marit, el David, que també és infermer i és allà. Ell, juntament amb altres amics, va començar a intentar gestionar alguna cosa allà que permetés ajuda, inicialment mèdica. Al final, però, ha acabat sent una atenció integral al refugiat.

Meritxell: Sí, perquè el problema que hi ha és que a part del d’Idomeni hi ha camps satèl·lit, com el d’Eko, que s’han anat aixecant al voltant d’una benzinera. Al camp d’Eko, per exemple, Metges Sense Fronteres tenia una caseta mèdica i la van tancar. A partir del migdia doncs l’atenció en aquest camp va quedar descoberta, sense servei sanitari. Van ser uns voluntaris els que van coordinar-se perquè a partir del migdia i tota la nit hi hagués personal sanitari.

Quins són els principals problemes de salut que hi ha en aquests camps on vau estar?
Elisenda: Et trobes problemes aguts, agafats allà al camp com ara infeccions, gastroenteritis, problemes de broncospasmes o moltes conjuntivitis. Algunes malalties són ambientals i es deriven del fet de cremar ampolles de plàstic o d’altres materials per escalfar-se, perquè fa que inhalis uns fums i en gent que té problemes respiratoris és un agreujant. Després també hi ha moltes infeccions víriques, ja que no tenen a mà aigua i sabó o solucions estèrils i això fa que es propaguin molt fàcilment. És com si els infants estiguessin en una guarderia i ho enganxessin tot, tant per les condicions ambientals com per les condicions higièniques en què viuen i el clima, ja que fa fa fred i plou.

L’Elisenda, la Conchi, la Carmen, la Meritxell i la Yolanda en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

A Idomeni, per exemple, hi ha entre 10.000 i 15.000 persones. Quants equips mèdics hi ha?
Elisenda: És variable però normalment s’intenta que n’hi hagi com a mínim un. Hi ha dos o tres equips mèdics que van movent-se, tipus nòmada, perquè tampoc no hi ha una estructura. Excepte Metges Sense Fronteres, que per exemple sí que hi té una carpa, els voluntaris visiten com poden, en una ambulància o en un lloc improvisat.

Suposo que l’organització no és fàcil perquè el flux de gent va variant i ningú sap què passarà, ni els principals afectats que són els refugiats.
Elisenda: Sí perquè hi ha gent que se’n va d’un camp a l’altre però el camp d’Idomeni és el que acabarà assumint més gent.

Meritxell: El camp d’Idomeni està més o menys ben gestionat, el problema són els camps satèl·lit, que és on falten realment les infraestructures i la gent.

Carmen: Sí, perquè a més els camps satèl·lit també sumen un bon número de gent, potser tanta com al camp d’Idomeni.

Elisenda: Sí perquè Idomeni és un camp que és gran i la veritat és que està ben organitzat. Al camp d’Eko o als camps petits no hi van les ONG, hi van voluntaris.

El passat 10 d’abril la policia macedònia va llançar gasos lacrimògens i pilotes de goma contra els demandants d’asil. Ho vau viure?
Elisenda: Sí perquè just va ser el dia que vam anar a veure el camp d’Idomeni, només hi anàvem una estona aquell dia, amb els nostres fills. Érem a la carpa de Bombers en Acció i de cop es van començar a sentir trets i va començar una batalla campal. Ens vam trobar al mig i ens vam posar a ajudar sense pensar-ho. Vam veure ferides de bales de goma i ulls irritats dels gasos lacrimògens.

Meritxell: L’únic hospital que quedava era el de Bombers en Acció, on érem nosaltres, i alguns dels voluntaris van començar a fer un triatge com faries en una catàstrofe. Tothom cridava, era un caos. Per sort ho van coordinar molt bé i això va permetre que nosaltres ens centréssim en els més greus.

M’imagino que devia ser un caos i que el pànic es va estendre ràpidament.
Yolanda: Una dona es va posar de part en aquell moment i dues dones van avortar de la crisi d’angoixa que van agafar. Veure les cares d’aquelles dones va ser una de les coses més impactants. No és només el que van viure en aquell moment, és que els gasos i les bales, el caos, els recordava la situació que havien viscut a Síria.

Meritxell: No oblidem que aquesta gent fa cinc anys que està patint una guerra. Quan va passar el moment de caos i la batalla campal tots tornaven, alguns plorant… Perquè havien cregut que aquell dia obririen la frontera, havia corregut el rumor. Ens preguntaven: Vosaltres sabeu si obriran la frontera? Sabíem que no però clar se’t queda una cara quan veus la gent carregada amb motxilles amb els nenes i tot…

L'Elisenda Gómez, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO

L’Elisenda Gómez, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

Vosaltres treballeu a l’àrea d’urgències d’un hospital però entenc que allà tothom fa de tot una mica.
Carmen: Sí, vam fer de tot totes perquè necessiten tantes coses que tant pot ser que hagis de repartir sabates, com carregar caixes o comprar calces. A nivell sanitari, com que tampoc no hi ha infraestructura, tampoc calia que estiguéssim totes allà.

Yolanda: Sí, de fet, vam intentar fer una mica una campanya de donar més dignitat a la dona refugiada. Vam recollir a Barcelona prop de 400 sostenidors i vam comprar calcetes perquè hi ha moltes infeccions vaginals perquè només tenen unes calcetes, per exemple, i les renten i se les posen que potser encara són humides.

Quines són les condicions higièniques que hi ha als camps?
Elisenda: No tenen aigua corrent, només hi ha unes dutxes d’aigua freda, però per rentar-se a les mans han d’anar especificament a un lloc. Clar, no hi ha una pica a cada tenda i des del punt de vista sanitari allò tendeix al caos. A l’estiu començarà a haver-hi epidèmies, quan comenci la calor de veritat i amb poca aigua també hi ha el risc d’insolacions. A més, quan cau un diluvi les tendes s’inunden i hi ha molta humitat.

L’Elisenda i les seves companyes van tornar aquesta setmana dels camps de refugiats propers a la frontera amb Macedònia, país on elles s’allotjaven aquests dies ja que al poble més proper, a Polykastro, els preus, potenciats per la demanda, són ara molt alts. Mentre els refugiats eren gasejats per intentar creuar la frontera elles creuaven cada dia aquella mateixa línia, expliquen amb frustració. Una de les frases més dures era: però per què no ens voleu?, recorda la Meritxell.