El sistema sanitari, la LOSC i les desprivatitzacions

En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.

Amando Martín Zurro
 
 
 

En els darrers dies han sorgit a la llum pública les discrepàncies entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la portaveu a la Comissió de Salut al Parlament i membre de Junts pel Sí, Montserrat Candini. Ella insinua que el conseller actua de forma demagògica en el tema de les “desprivatitzacions” que intenta posar en marxa. En una entrevista amb la revista especialitzada Redacción Médica diu que ho fa per servir determinats interessos polítics (d’esquerres) i que oblida els dels pacients.

El sistema sanitari català que defineix la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de l’any 1990 es fonamenta en una diversificació de la provisió de serveis sanitaris que contempla la incorporació de centres públics i privats, amb i sense ànim de lucre. L’argumentari utilitzat en la presentació al Parlament d’aleshores projecte de llei deixava ben clar que el motiu principal per dissenyar d’aquesta forma el sistema català era incorporar a la xarxa pública (XHUP) tot un seguit d’hospitals de mida mitjana i petita pertanyents als ajuntaments, institucions religioses, cooperatives i mútues patronals.

Es deia que a Catalunya solament el 34% dels llits eren de titularitat pública mentre que a la resta de l’estat la xifra era del 67%. Tal com es reconeix en l’esmentat discurs de presentació de la llei, es podria haver optat per transformar l’Institut Català de la Salut (ICS) tal com es va fer en altres llocs de l’estat però la decisió final va ser crear un nou ens jurídic: el Servei Català de la Salut (CatSalut). A aquest ens se li atribueix com a primera funció l’“ordenació, planificació, programació i avaluació i inspecció sanitàries, sociosanitàries i de salut pública” així com les de “distribució dels recursos econòmics destinats al finançament dels serveis i prestacions que configuren el sistema sanitari públic i de cobertura pública i l’establiment, gestió i actualització d’acords, convenis i concerts”. En tercer lloc també s’encarrega de la “gestió i administració dels centres i establiments sanitaris integrats en el Servei Català de la Salut, així com l’execució de les actuacions dels serveis i prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya”. Aquesta decisió política donava, per tant, ple suport legal a l’entrada en el sistema de recursos de titularitat jurídica privada.

El model va ser compartit en el seu origen per totes les forces polítiques que van votar favorablement la LOSC l’any 1990, incloses ERC i ICV. El nucli conceptual del model sanitari català no ha estat criticat per ningú fins fa molt poc temps, sobretot a partir dels casos de corrupció que han arribat a l’opinió pública. El consens era tan unànime que persones i personatges afiliades a partits d’esquerres col·laboraven activament en la seva difusió internacional, cantant les seves excel·lències. Encara són minoria els que s’atreveixen a publicitar de forma oberta les crítiques dient de forma clara i rotunda que la concepció del sistema propicia la generació d’interessos localistes i la corrupció de baix i mig nivell i, sobretot, a inflaccionar de forma innecessària l’estructura de planificació i gestió i els recursos (bàsicament hospitalaris) del sistema així com a introduir profundament el lucre institucional i personal com un dels seus motors.

Sembla innecessari insistir en l’obvietat del fet que els sistemes sanitaris s’han d’adaptar el millor possible a les característiques (històriques, culturals, sociològiques i econòmiques) del context, fugint de l’aplicació mimètica de receptes universals. En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions. Però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.

Per tant, quina o quines són les raons d’aquesta polèmica interna sorgida entre el conseller Comín i la portaveu Candini? Evidentment no es tracta d’un qüestionament del model, compartit per les seves forces polítiques d’origen. Les causes de la discrepància crec que s’han de buscar en dos àmbits principals: per una banda en la barreja política d’esquerres, centre i dretes que integra la coalició de Junts pel Sí i per l’altra en l’indubtable olfacte polític del senyor Comín per apuntar-se a liderar una reivindicació clàssica de l’esquerra sense posar en qüestió en cap moment la naturalesa conceptual del model sanitari català. Crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula i distingir clarament entre la causa i l’efecte: la privatització i el seu contrari (desprivatització) són efectes d’un model causal concret. Per tant, anem al gra: qüestionem el model i no solament algunes de les seves conseqüències.




Amando Martín Zurro
Sobre Amando Martín Zurro

Amando Martín Zurro (Valladolid 1945). Doctor en Medicina i Cirurgia. Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família (UAB 2001-2007). Coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya (1995-2008). Co-Director del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut (2007- 2010). Director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional del Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya (2004-2008). Editor de la revista Atención Primaria i del programa FMC. Soci d’Honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015). Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (2006). Editor i autor de múltiples llibres i articles científics. Contacte: Twitter | Més articles