La Judit, el Joan i la Gemma: tres infermers obligats a emigrar per la precarietat

El Consejo General de Enfermería calcula que prop de mil infermeres en tot l’estat marxen cada any a treballar a un altre país.

Caralp Mariné
 
 
 
Gairebé mil infermers marxen cada any a un altre país / SANDRA LÁZARO

Gairebé mil infermers marxen cada any a un altre país / SANDRA LÁZARO

La Judit fa un any que viu a Oxford. Va marxar de Catalunya per poder dedicar-se i guanyar-se la vida fent allò que més l’apassiona: la infermeria. Feia quatre anys que s’havia graduat i des d’aleshores tenia feina a l’Hospital del Mar, això si, patia una situació molt precària. “Firmava contractes temporals, d’un mes o fins i tot de setmana en setmana. Jo feia quatre anys que estava així però tenia companys que en portaven 10 i veia impossible que la meva situació pogués millorar aviat”, explica ella a aquest diari.

Per les mateixes raons va marxar fa gairebé tres anys la Gemma Bou a Londres. A Catalunya, un cop graduada havia realitzat una substitució de tres setmanes a l’Hospital Vall d’Hebron. Quan se li va acabar el contracte es va adonar que no hi havia feina i molt menys una feina estable per una infermera. “Moltes amigues feien d’auxiliars o anaven a treballar a geriàtrics, jo no volia això”, explica ella.

Cap d’elles no s’ho va pensar dues vegades. No són les úniques que han emigrat a altres indrets per poder ser infermeres. Tot i que no hi ha xifres exactes, només el 2015 el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va realitzar més de 600 consultes per ajudar a tramitar la documentació necessària per marxar a treballar a un altre país. De fet, El Consejo General de Enfermería calcula que des del 2010 han sortit d’Espanya 5.000 infermeres per treballar a l’estranger. I tot i que es tracta d’un fenomen que va començar a donar-se als anys 90, és d’ençà de la crisi econòmica que ha agafat força: prop de mil infermeres marxen cada any de l’estat espanyol a treballar a un altre país.

“Una societat que vol estar ben cuidada ha de cuidar a les seves infermeres”. Així de contundent respon Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya sobre les conseqüències d’aquest problema. Cuxart creu que la falta de contractació estable en aquest sector és un dels principals motius que porta als professionals a marxar del país. “La infermera busca estabilitat laboral i projecció professional”, apunta. Dos factors que difícilment troben aquí.

El dia en què la Gemma va marxar cap a Anglaterra ho van fer unes quantes infermeres més ajudades pel Col·legi. Una de les coses que més li va impactar en incorporar-se al seu nou lloc de treball va ser l’ajuda i formació que va rebre. “Aquí sempre tens suport, sempre hi ha algú al teu costat, a Catalunya en canvi et tiren als lleons el primer dia”, explica ella. La Judit també va aprofitar-se dels programes d’acollida per infermers que ofereixen en aquest país i agraeix tot l’acompanyament que va tenir els primers dies. El que més valoren, però, és que des de llavors gaudeixen d’un contracte fix i de la possibilitat de millorar com a infermeres. “Aquí tens possibilitat de canviar d’àrea, és molt senzill. Jo fins i tot he canviat d’hospital”, explica la Judit.

“A Anglaterra les infermeres tenen més possibilitats de progressió professional. Allà tenen projecció clínica i la infermera té un reconeixement per part dels responsables del sistema de salut”, explica Cuxart.

Prova de què aquest no és un fenomen nou -encara que hagi incrementat a causa de la crisi- n’és el cas del Joan Pons. Va marxar l’any 2000 a Anglaterra. Tot i que fa ja 16 anys que va prendre aquesta decisió les motivacions que el van portar a emigrar són gairebé les mateixes que les de la Judit o la Gemma. “Quan vaig començar a estudiar mai vaig pensar que acabaria a Anglaterra, sento frustració per no haver estat infermer a Catalunya, però almenys dono gràcies per haver estat infermer”, explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

Treballar a Anglaterra ha permès al Joan créixer professionalment i explorar diverses àrees de la infermeria. Ha passat per diferents departaments d’hospital i ara treballa a la primària.

El Regne Unit, el principal destí

Tant el Joan, com la Gemma o la Judit van escollir el Regne Unit com a destí. De fet, segons les dades del Col·legi d’Infermeria de Barcelona aquest és el destí sobre el qual es fan més consultes. De les 635 fetes sobre aquest tema l’any passat, 395 feien referència al Regne Unit. Per darrere, i amb molta diferència, se situen les 44 consultes fetes en general per tota la Unió Europea (UE), 24 per Noruega, 19 per França i 19 pels Estats Units, 14 per Austràlia o 13 per Irlanda, per posar alguns exemples.

Segons Núria Cuxart les infermeres catalanes, i en general les espanyoles, estan molt ben valorades en altres països, sobretot a Gran Bretanya, perquè tenen coneixements sobre el sistema de salut que són també útils pel sistema que tenen allà. El mateix passa amb els països nòrdics, per exemple, explica ella, però allà la barrera idiomàtica és molt gran, i per tant, moltes acaben decantant-se per viatjar al Regne Unit.

Que les infermeres espanyoles són bones candidates pel sistema nacional de salut públic britànic, l’NHS per les seves sigles en anglès, ho afirma fins i tot Ignacio Santos, un professional que es dedica a contractar a infermers pel servei d’atenció primària anglès. “Les infermeres espanyoles són molt demandades al NHS, ja que en els seus estudis de quatre anys d’infermeria es dediquen moltes hores a pràctiques on aprenen a tractar amb pacients”, afirmava en una informació el 2015 sobre aquest tema al diari The Guardian.

Quan marxar és gairebé una obligació

Però no tot són avantatges. Canviar de país, aprendre una llengua nova i aclimatar-se són sovint reptes que costa superar. “Abans de venir cal preparar-se pel canvi cultural, aquí la cultura és molt més tancada. És un lloc més depriment, i cal aprendre anglès”, descriu el Joan.

En el seu cas assegura a més que quan va arribar fa 16 anys al país anglosaxó li costava entendre els valors que imperaven en el sistema sanitari. “En alguns moments no em deixaven ser l’infermer que volia ser, abans es fixaven més en els números i els resultats, per sort es va fer un gran canvi en aquest sentit, i la infermeria em va tornar a enamorar”, explica.

Una altra de les frustracions a les quals s’enfronten aquests professionals fa referència a les ganes de tornar. Cap d’ells va marxar perquè tingues ganes de fer-ho. “Tinc ganes de tornar però quan sigui el moment. Vaig marxar disgustada per no poder exercir a Catalunya, no volia. I si em sortís una feina a urgències fixa tornaria”, assegura la Gemma.

La Judit també voldria tornar algun dia, però assegura que abans li agradaria que se solucionés el problema d’organització que pateix el sistema. “A Catalunya tenim un problema molt gran de malbaratament de diners als hospitals”, assegura.

“Infermera que marxa, infermera que perd la població catalana. Com a societat invertim en la seva formació i després no ho aprofitem”, denuncia Cuxart. Aquesta professional creu que una forma per desbloquejar-ho seria confiant en les infermeres. “Tenim un sistema de salut que no aposta de forma contundent per les infermeres dins del sistema sanitari”, assegura.

“Si m’hagués quedat a Catalunya, no m’hauria pogut realitzar com a infermer, ni formar una vida: casar-me o tenir fills. M’hauria pogut quedar a casa meva, continuar fent suplències, però hagués hagut de seguir vivint amb els meus pares, i jo volia alguna cosa més de la vida”, reflexiona el Joan, qui lamenta que aquesta sigui la situació de molts joves que encara avui viuen a Catalunya.