Actualitat

Els excessos de la medicina: un alt cost personal i social i causa de la saturació dels serveis

En anteriors articles s’han abordat alguns aspectes com l’atenció continuada a pacients amb malalties avançades o l’atenció a persones amb problemes de salut lleus. Ara posarem l’accent en els excessos de la medicina com a causa de saturació.

El concepte de medicina excessiva es va difondre arran d’un editorial de Ray Moynihan al British Medical Journal precisament amb el títol Too much medicine, l’any 2002. L’autor plantejava que la medicina havia abastat camps de la vida que no eren competència de les ciències mèdiques, allargant els seus tentacles a fenòmens que no suposaven cap problema de salut per a les persones i que això comportava greus conseqüències. Al mateix temps, denunciava els interessos econòmics (i també ideològics) que hi havia al darrere d’aquest gran desplegament mèdic i cridava a fer un pacte social que resitués el paper de la medicina i moderés les expectatives dels ciutadans. Han passat 15 anys i cada vegada se senten més veus crítiques amb els excessos mèdics; se’n parla als blogs, als congressos i en nombroses publicacions. A casa nostra, la plataforma NO gracias posa en evidència els interessos i les accions de la indústria farmacèutica per influir en les polítiques sanitàries i en l’ús dels fàrmacs per part dels professionals. La pàgina web Diana Salud divulga les iniciatives d’aquí i de fora per analitzar l’adequació en salut. Als Estats Units és on més s’han posat de manifest els excessos mèdics, de tal manera que es calcula que el seu sistema sanitari causa 250.000 morts anuals per errors, efectes adversos i intervencions innecessàries, convertint l’activitat mèdica en la tercera causa de mort en aquell país. A Espanya no hi ha dades oficials, però l’any 2014 el Defensor del paciente va rebre 14.400 denúncies. Malgrat tot, estem veient pocs canvis i els que veiem conviuen amb noves formes de medicalització.

Els excessos de la medicina estan relacionats amb la ideologia neoliberal que ha promogut la mercantilització dels sistemes sanitaris i de la salut de les persones. A casa nostra no ens n’escapem. Moltes de les actuacions mèdiques o infermeres no tenen cap benefici per a la salut i fins i tot poden causar danys: des de programes de suposada prevenció (tractament del colesterol), de diagnòstic precoç (paradigmàtic el cas de la pròstata) o les revisions periòdiques, fins a la cirurgia innecessària. L’actual pràctica sanitària sobrediagnostica malalties i sobretracta la població al mateix temps que pacients amb malalties reals tractables pateixen endarreriments en la seva atenció.

M’agradaria explicar l’experiència d’un amic. Es tracta d’un home de 55 anys, amb bona salut, treballador industrial, que en una revisió laboral (per què serveixen realment?) se li detecta una hèrnia epigàstrica. Ell sabia que tenia un petit bony, però mai l’havia preocupat o ocasionat molèsties. Arran de la revisió es va programar una visita per cirurgia i la corresponent intervenció quirúrgica. Tot semblava molt senzill: obrir la panxa i posar una malla. Els fets posteriors els explica el mateix protagonista: «Una setmana després de la intervenció va aparèixer un fort dolor i una distensió abdominal, motius pels quals vaig consultar un servei d’urgències. La causa era una hemorràgia que va requerir drenatge de les gleves i cures dues vegades a la setmana durant un mes, al servei de cirurgia. El resultat: dos mesos i mig de baixa laboral. La panxa ha estat inflada des de llavors. La zona afectada estava molt dura. Per córrer m’havia de posar una faixa i per baixar escales havia de prémer la panxa amb la mà. Al cap de dos anys em va començar a molestar una mica més del que era normal i vaig anar a un altre metge perquè ho mirés. Em van fer un TAC i van veure que l’hèrnia havia sortit una altra vegada. El mes de maig em van operar mitjançant laparoscòpia. Cap problema. Després, el cirurgià em va oferir netejar les restes de la malla antiga i refer la cicatriu. Al setembre em van operar de nou. A tres anys vista puc dir que va ser un error operar-me la primera vegada d’una hèrnia petita. Crec que hauria pogut viure perfectament amb el problema, però degut a la insistència del cirurgià em vaig ficar en un problema que encara no s’ha acabat». El «cas» ha tingut evidents costos personals, sanitaris i socials.

El sistema sanitari, la indústria farmacèutica i tecnològica, els professionals, els mitjans i la pròpia ciutadania estem creant i reproduint el sobrediagnòstic i el sobretractament. Els uns per interessos econòmics o professionals, els altres per manca d’esperit crític, per inèrcia o per por. Els ciutadans han sucumbit a l’imaginari que tot té solució sense tenir en compte ni el cost ni les conseqüències negatives que tenen les actuacions sanitàries. El màrqueting ha aconseguit transformar els temors, els malestars i les inquietuds que ens produeix la vida i la mort en actuacions i més actuacions al marge que tinguin un benefici en benestar i salut. Així, aquesta ha esdevingut un producte sotmès a les lleis del mercat, sovint ocultes al darrere de programes de suposada bondat.

Els sistemes sanitaris estan en crisi, d’alguna manera estan morint d’èxit. Segons Josep Martí estem assistint a una Nèmesi sanitària, som víctimes del monstre que entre tots hem creat i alimentat. Les sortides de la crisi s’estan plantejant des de la mateixa perspectiva que l’ha originat, sense fer una anàlisi de fons de les causes ni qüestionar les activitats o els seus resultats. Tenim cues a urgències? Doncs posarem més llits. Tenim llistes d’espera? Doncs invertirem recursos per poder fer més proves. No podem mantenir el sistema? Doncs que les persones que puguin vagin a la sanitat privada. I així anem fent rodar la sínia de la qual és difícil sortir un cop hi has entrat.

A la llum de les dades que es tenen avui en dia sobre l’activitat sanitària, com ara que un terç del que es fa és inefectiu (no aporta cap benefici per a la salut) o dels seus efectes adversos, la pregunta pertinent seria: Què hem de deixar de fer per fer bé allò que hem de fer? Podem dubtar de manera raonable que aquesta pregunta se la formulin els governs, les indústries o els professionals amb conflictes d’interessos. En canvi, seria raonable que els moviments socials, els professionals o els mitjans crítics es fessin la pregunta i comencessin a buscar-hi respostes. El Departament de Salut va llençar fa uns anys una iniciativa molt interessant anomenada Projecte essencial amb la voluntat d’ajustar les pràctiques sanitàries a l’evidència i reduir les intervencions inadequades. Però les seves recomanacions no han estat capaces de neutralitzar la dinàmica de la majoria de professionals. La inèrcia social i del sistema (expectativa – demanda – resposta) és molt potent i només es podrà canviar si hi ha forces suficients que en qüestionin la seva essència. Aquestes forces han de sorgir dels grups professionals que aportin el seu coneixement, de la població i dels moviments socials que, recuperant la sobirania sobre la salut, reclamin una atenció sanitària en consonància amb les necessitats reals, amb els valors de les persones i que sigui menys invasiva.