Els discursos sobre la necessitat d’introduir canvis profunds en la globalitat i diferents parts del nostre sistema sanitari són habituals. Cal obrir qualsevol mitjà de comunicació general o professional per escoltar, llegir o veure a polítics i experts de diferents tendències (abunden més els de l’esquerra de l’espectre polític) afirmar emfàticament que els canvis són imprescindibles i urgents, bé de la globalitat del sistema o, més freqüentment, d’algun dels seus nivells, components o grups d’actuacions.
Aquesta proliferació de discursos “pro-canvi” contrasta amb una manca evident de modificacions legislatives i operatives. Es fan documents, declaracions i plans estratègics, se celebren simposis, conferències, taules rodones, es creen “fòrums professionals” però els canvis estratègics i operatius brillen per la seva absència i l’orientació conceptual, prioritats, estructura i actuacions del sistema sanitari continuen igual que “sempre”, mostrant una insensibilitat palmària als reclams exteriors i interiors.
Els macrosistemes de serveis, com el sanitari, es caracteritzen per tenir una gran inèrcia que es va fent més potent a mida que passa el temps. Aquesta inèrcia genera el que podríem anomenar “efecte bola de neu en el pendent”, que va creixent en grandària i agafant cada vegada més velocitat i capacitat destructiva del que es troba davant al baixar. Aquesta translació metafòrica pot explicar, almenys parcialment, la por de polítics, planificadors i gestors a intentar desviar significativament la trajectòria de la bola de neu ja que es corre un risc evident d’acabar aixafat i, a més, sense aconseguir modificar el més mínim la seva direcció.
Per altra banda, els responsables polítics tenen habitualment una certa al·lèrgia a ficar-se en projectes de canvi que siguin de resultats incerts i visibles solament a llarg termini. És clar que proporciona major rendibilitat política una “bona” inauguració hospitalària o d’una tecnologia d’última generació i caríssima que posar-se a parlar dels problemes del sistema sanitari i de la necessitat d’iniciar processos de canvi per intentar abordar-los, processos generalment llargs, complexos i generadors de tensions importants entre els diferents poders fàctics implicats.
D’aquestes consideracions preliminars es pot deduir que els processos de canvi dels macrosistemes són llargs i difícils i que no abunden els responsables polítics amb les idees clares i l’empenta suficient per abordar-los. Malgrat aquest context desfavorable, ens trobem en situacions, com l’actual, en què és imprescindible iniciar canvis en profunditat del sistema i és per això que m’atreveixo, a títol molt personal, a apuntar algunes premisses per incrementar les possibilitats d’èxit dels canvis:
- La primera i essencial és l’existència d’una voluntat política clara i ferma expressada de forma continuada en el temps. No és suficient amb la manifestació verbal i/o documental reiterada de la necessitat del canvi. Cal evidenciar-la a partir de transformacions de la pròpia estructura departamental consonants amb els canvis projectats i de l’establiment a curt termini de negociacions amb totes les parts implicades.
- Si el procés de canvi ha d’ésser inevitablement llarg caldrà prioritzar el disseny d’una fase de transició entre la situació actual i la final i incloure-hi una previsió del temps que es necessitarà per promulgar les disposicions legals en què es suportarà i l’ordre en què han d’aparèixer.
- Molta gent visualitza el canvi com una oportunitat per obtenir més recursos. No sempre és així. L’anàlisi d’eficiència i sostenibilitat (i els seus contraris: ineficiència i insostenibilitat) del sistema actual en la perspectiva dels canvis proposats és una premissa bàsica per viabilitzar els processos transformadors. Cal entendre la sostenibilitat des d’una visió més àmplia que la financera i pressupostària i és important valorar la sostenibilitat estructural, organitzativa i d’acció del sistema en relació a la seva capacitat per donar resposta als nous reptes plantejats pels canvis.
Amb aquestes reflexions preliminars és evident que no s’esgoten les premisses per als processos de canvi del sistema sanitari però, almenys, poden servir com punt de partida per continuar analitzant la dificultat per posar-los en marxa. Una altra cosa serà la definició dels objectius i continguts dels canvis.
