Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Més llenya al foc. Si d’un temps ençà la pràctica de la cesària com a mètode per a facilitar el naixement s’ha posat en dubte, sobretot perquè se n’ha fet un ús abusiu, segons les veus més crítiques, ara resulta que hi ha una raó veritablement de pes que la desaconsella, a no ser que sigui imprescindible. I és de pes perquè s’està veient que néixer per via vaginal o per cesària pot condicionar la tendència de patir sobrepès o obesitat en l’edat adulta segons quina hagi estat l’opció escollida.
Així ho diu un estudi acabat de publicar a la revista Science Advances per la investigadora Maria Domínguez-Bello, de l’Escola de Medicina de la Universitat de Nova York. El seu treball s’ha basat en ratolins, però els resultats, fins a cert punt sorprenents, vénen a dir el mateix que les observacions fetes fins ara en tota mena de mamífers. Bàsicament, que hi ha diferències notables en la composició de la microbiota, el conjunt de microorganismes que tots tenim al nostre cos de forma natural, en funció de quin hagi estat el procediment emprat per a possibilitar el naixement.
La raó d’aquestes diferències, descriu la investigadora al seu treball, són gairebé mecàniques. En el part vaginal, el bebè s’impregna de fluids materns que faciliten la transmissió de la microbiota de la mare al seu fill. Això no passa en la cesària, una intervenció quirúrgica a la paret abdominal per on s’extreu el nadó.
El més sorprenent de tot és que aquesta diferència en la microbiota, molt més rica i diversa en el cas del part vaginal, té conseqüències en el desenvolupament del nadó. En el cas de l’estudi concret, el 33% dels ratolins que havien nascut per cesària tenien sobrepès. Si els resultats es comparen per sexe, la dada que s’obté fa fins i tot basarda: el sobrepès arriba fins el 70% de les femelles.
L’òrgan microbià
La microbiota ha estat descrita en els darrers anys com una mena d’òrgan més del nostre organisme. La diferència rau en el fet que, a diferència dels òrgans convencionals, com el fetge, el cor o els pulmons, la microbiota es distribueix per tot el cos. De manera estricta, podríem dir que la formen el conjunt de microorganismes, bàsicament bacteris, que fan vida al nostre cos. N’hi ha a la pell, a les mucoses i, sobretot, al sistema digestiu, començant per la boca i acabant al darrer tram del budell gros, al recte. La seva varietat es compta per milers i el seu volum, per a un individu normal, pot arribar amb facilitat a 1,5 kg. Entre les seves funcions hi ha les de defensa, les d’ajudar a la digestió o les de facilitar l’absorció dels nutrients. Una part també es fa càrrec de degradar, i expulsar, compostos nocius i tòxics o fer-se càrrec de part de les deixalles del nostre metabolisme.
El coneixement de totes aquestes funcions és relativament recent, de no gaire més de déu anys. Hi està contribuint de manera molt específica la identificació de les diferents espècies microbianes i, de manera concreta, del genoma de totes elles, el que es coneix com el microbioma.
I cada cop se’n saben més coses, tot i que la certesa absoluta haurà d’esperar un temps. Per exemple, que la generació dels nostres avis tenia una microbiota més diversa i més rica que no pas la nostra generació; o que els individus de les societats més desenvolupades econòmicament tenen una microbiota més pobra. Alguns estudis han evidenciat que la disminució de la microbiota ens fa més susceptibles a determinades malalties, en particular, les infeccioses. D’altres treballs han establert alguna connexió amb l’asma, la diabetis de tipus 1 (coneguda com la diabetis de l’infant) o fins i tot amb la celiaquia i l’obesitat. També s’han vist associacions, per bé que no està clara la relació, amb malalties neurodegeneratives, com l’esclerosi múltiple o el Parkinson.
Cesària, microbiota i obesitat
Hi ha relacions que són difícils de verificar i n’hi ha d’altres que se sostenen només en l’aparença. És aquest el cas? L’associació entre microbiota i obesitat existeix i ha estat verificada, però si és origen o conseqüència no és encara gens clar. Se sap que la microbiota influeix de manera determinant en la conformació del sistema immunològic i del metabolisme del nadó, de manera que contribueix a la seva maduració. Però en el cas del sobrepès, queda per veure si és l’alteració de la quantitat i la qualitat de la microbiota qui condueix el procés o bé a l’inrevés, si és que a mesura que es guanya pes s’altera la composició microbiana de l’organisme.
D’altra banda, és un fet constatat que la pràctica de la cesària s’ha estès a tots els sistemes de salut del món i, segons les veus més crítiques, en proporcions no justificades. Als Estats Units, en gairebé un de cada tres parts s’opta per la cesària. A Catalunya ve a ser en un de cada quatre casos. A Brasil supera el 40% dels naixements. I aquest increment coincideix amb les alarmants xifres de sobrepès i obesitat a tot el món, que no deixen de créixer. Hi ha relació o és coincidència?
La resposta no es pot extreure d’un treball amb ratolins, per més complex i ben fet que sigui. Entre altres raons perquè el treball no considera altres factors que són importants. El primer és l’ús d’antibiòtics en el període perinatal. Aquests medicaments, per definició, alteren la microbiota tant de les mares com dels nadons. El segon és la capacitat que té l’organisme de restaurar la microbiota original, bé sigui de forma natural o induïda per la via alimentària a través de prebiòtics i probiòtics. I el tercer és l’alletament matern, que no només ajudar a desenvolupar el sistema immunològic sinó que també contribueix a la maduració del metabolisme. Compensa una cosa l’altra?
