Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A la sanitat catalana, com en altres sectors socials i governamentals, comença a prendre cos la percepció que en aquest període sense lideratge polític, l’activitat quotidiana de centres, serveis i professionals de l’administració, entre ells els sanitaris, continua desenvolupant-se com sempre, sense greus problemes afegits als quals eren presents abans de la destitució dels màxims responsables del govern de la Generalitat. Aquesta percepció, de molts professionals i de la mateixa ciutadania, podria ser utilitzada en el marc d’un argumentari “napoleònic” recentralitzador de les competències transferides a l’inici dels anys 80 a Catalunya en diversos àmbits, per exemple el sanitari i l’educatiu.
Malgrat que aquesta possible interpretació cal no oblidar que el que percebem a curt termini no és ni molt menys la imatge completa, tant des d’una perspectiva política com de gestió de recursos, de les greus conseqüències d’una intervenció que elimina la capacitat de decisió estratègica del govern de Catalunya. És ben cert que, des de temps anteriors a l’aplicació del famós article 155 de la constitució espanyola, l’atenció essencial del govern català s’ha centrat en el procés independentista i que aquest fet ha rebaixat de forma notable el nivell de prioritat de la resta dels camps d’acció política. Concretament la darrera reunió de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya va tenir lloc el 20 de juliol de 2017, mesos abans de la suspensió del govern autonòmic.
Les iniciatives estratègiques destinades a millorar el benestar i qualitat de vida de la població catalana han entrat en hibernació, entre elles les sanitàries. Dins els possibles perjudicats per aquesta situació es troben persones de tot l’espectre polític: independentistes radicals, catalanistes, autonomistes, centralistes, militants de l’esquerra de tota la vida i de la dreta clàssica i moderna. En definitiva tota la població catalana.
Les eleccions del 21 de desembre de 2018 van produir una majoria parlamentària independentista que, fins avui, no ha pogut posar en marxa un govern efectiu de la Generalitat. No sabem quan podrem sortir d’aquesta situació però sembla bastant probable que les prioritats d’un futur executiu continuïn centrades en el procés independentista bé per iniciativa pròpia o per imposició de l’entorn polític català i estatal. Els sistemes de serveis, com el sanitari, amb un funcionament previ sòlid poden suportar situacions de paràlisi estratègica com l’actual sense deterioraments importants de la seva activitat diària però el que sembla evident és que aquesta dinàmica no es pot allargar molt, sobretot quan ja fa un temps considerable que estem sense iniciatives polítiques de importància.
La finalitat última de l’acció governamental és contribuir a la millora del benestar de la població. La situació política a Catalunya no sembla que sigui la més òptima per donar compliment a aquest objectiu. Com professionals sanitaris però sobretot com a ciutadans hem d’insistir en la necessitat de deixar enrere la paràlisi estratègica sanitària. No fer-ho posa en risc no solament tot el que s’ha aconseguit fins ara sinó també, i és el més greu, el futur del nostre sistema sanitari.
1 comentari
Felicitats per plantejar el problema i la seva gravetat. No estic d’acord a destacar que l’acció de l’últim govern hagi descuidat “els problemes reals”. Altra cosa és que aquesta acció hagi estat torpedinada pel Tribunal Constitucional o, com és el cas de la sanitat, s’hagi mantingut en la defensa, amb alguns retocs, del model preexistent. Tampoc coincideixo a destacar la millora del benestar com a objectiu últim de l’acció governamental, atès que, per a la majoria dels governs que ens ha tocat patir, aquesta asseveració és tangencial. Però, bàsicament, trobo a faltar propostes. Com a independentista radical (qui m’ho havia de dir), crec que hi tenim coses a fer sense esperar la constitució d’un govern que potser no arribarà. Recentment he assistit a la segona fase del procés participatiu en l’elaboració del Pla Estratègic de la Regió Sanitària de Girona. Llàstima que la major part de participants eren gestors, persones que, pel seu càrrec, se suposa que ja expressen les seves opinions orgànicament, mentre, per qüestions d’espai, es retallava la participació d’associacions de professionals i d’usuaris. Vull dir que aquests processos participatius bé podrien organitzar-se per contribuir a l’elaboració de l’estratègia sanitària que necessitem. Seria quelcom així com un procés constituent en temes sanitaris que, pel que sembla, encara no està prohibit pel 155.