El 16 de desembre vam viure a casa nostra una altra jornada de solidaritat en majúscules. La integració de “La Marató de TV3” en el calendari de festivitats del país és quelcom indiscutible. Solidaritat i altruisme recollits en forma de donatius tant individuals com col·lectius per a la recerca mèdica. Enguany, per exemple, ja eren més de 3500 les activitats programades arreu de Catalunya promogudes per la ciutadania per recaptar fons per aquesta edició. Encara no estan tancades les donacions, però la quantitat obtinguda durant el programa ja ha batut el rècord, amb 10,7 milions d’euros i ha superat els 10 milions que es van recollir en l’edició del 2012, també dedicada al càncer.
La Marató és un fenomen social que, tal com diu l’eslògan: «diu molt de tu», diu molt de nosaltres. La cara més visible és la de la il·lusió i l’orgull que suposa formar part activa d’una societat que es mou per una causa noble. Professionals del sector salut i artistes diversos participen en nombroses activitats de forma desinteressada i, fins i tot, polítics de tots colors dediquen un temps en contestar trucades per replegar donacions.
Però què hi ha a l’altra cara de La Marató?
La societat ha de saber que la recerca científic-mèdica no pot finançar-se gràcies a la solidaritat de la ciutadania. Una societat madura és aquella que cuida les seves persones, en especial les més vulnerables, com ho són les malaltes i les seves famílies; ho preveuen els pressupostos de les administracions i destinen part important en despesa sanitària, social i en R+D (recerca i desenvolupament). A aquest últim camp, el 2016 Catalunya hi va destinar 3.100 milions d’euros, el 1,46% del seu PIB, molt per sota de la mitjana europea que va ser del 2,03.
És responsabilitat del sistema dotar aquesta àrea de coneixement de la inversió adequada per satisfer les necessitats i que no calguin iniciatives que supleixin el que els governs no fan. Un dels missatges implícits que arriba a la població és que la recerca depèn de la implicació de la ciutadania més que de les esferes públiques. Aquesta idea està en sintonia amb unes altres nocions equivocades: que la salut depèn més de la persona que de les condicions en què viu, o que l’obtenció de l’assistència sanitària és responsabilitat dels individus, no del sistema sanitari públic. Conceptes, tots ells, en la línia del pensament imperant de caràcter neoliberal.
Una altra realitat és que les professionals de la salut i del món científic que desenvolupen la seva tasca exclusiva o bàsicament en recerca pateixen de forma estructural una important precarietat laboral. Aquesta situació, en lloc de millorar, s’ha agreujat en els darrers anys provocant que moltes professionals hagin de compaginar aquesta feina amb d’altres per tal de poder subsistir, o estan destinades a un exili científic com molts joves talents (i no tant joves ja) en altres àrees de coneixement. Sovint, els mitjans (especialment la televisió) creen la il·lusió que les persones que es dediquen a la ciència viuen una carrera d’èxits professionals meteòrica i, desgraciadament, no és així. S’entrevista sempre als mateixos científics “mediàtics” i, mentre un grup reduït acapara els focus, són moltes les que lluiten per tirar endavant el dia a dia.
Quant a la destinació dels fons de la Marató, cal dir que es dediquen quasi exclusivament a la recerca biomèdica, en els camps de la genètica, biologia molecular, proteïnes, principis farmacològics i altres. Evidentment que aquestes àrees de coneixement són cabdals, però n’existeixen d’altres d’igual o major interès per a les millores en salut. En són exemples les que tenen a veure amb el medi ambient, les condicions de vida i de treball, la prevenció de la malaltia, la promoció de la salut, o la salut pública. Dels 33 ajuts concedits per la Fundació la Marató de TV3 el 2017 només 5 es van destinar a aquests temes, quan està demostrat que les condicions de vida i els hàbits que se’n deriven tenen un major pes en la capacitat d’emmalaltir que les causes genètiques i biològiques. La recerca biomèdica està mediatitzada per interessos privats i corporatius que, massa sovint, busquen el benefici econòmic personal o empresarial més que l’interès comú o l’impacte en la salut poblacional. La decisió sobre els temes i les línies d’investigació haurien d’estar en mans d’ens públics i comptar amb control ciutadà com a garantia del seu benefici general.
A cada edició podem veure alguns personatges polítics que aprofiten el dia de la Marató per donar-se visibilitat i exposar la seva cara «solidària» aportant algunes hores de treball que són recollides puntualment per les càmeres. La majoria d’aquests polítics, fins i tot amb altes responsabilitats de govern, han estat callats i invisibles durant la recent vaga que ha paralitzat un servei essencial per a la salut com és el de l’atenció primària.
Malgrat tots els aspectes bons que conté la Marató, ens mostra una imatge esbiaixada de la realitat. Sembla que existeix una excel·lència com a país quan actualment estem molt lluny d’assolir-la. Es necessita una inversió seriosa per part dels governs en recerca sobre els reptes en salut que afecten i preocupen a la societat, sense conflictes d’interès amb la indústria. Es necessiten polítiques que permetin desenvolupar línies sòlides de recerca a mig i llarg termini, eliminant la precarietat i la inestabilitat de les nostres científiques i que puguin apropar-nos al vertader objectiu: avançar en recerca per millorar la salut de la ciutadania.
