Finalment el Congrés dels diputats ha començat a tramitar el projecte de llei de l’eutanàsia: una iniciativa legislativa que pel que sembla tirarà endavant malgrat l’oposició que ha anunciat el PP, partit que només comptarà amb VOX com aliat per votar en contra. Fins aquí poca sorpresa, si no fos que un diputat popular, precisament qui va ser conseller de sanitat del govern autonòmic madrileny, Ignacio Echániz, ha argumentat, per justificar la seva negativa, que el propòsit real del PSOE és abaratir costos “eliminant” la població amb malalties greus terminals. Un propòsit — el d’abaratir– que habitualment assumeixen, si no és que reclamen, els partits més partidaris de disminuir el dèficit públic i sobretot les despeses en benestar social, en contraposició a l’hipotètic malbaratament que sempre atribueixen a les esquerres, algunes vegades raonablement.
En aquest cas però l’argument sembla més aviat agafat pels pèls, potser per no entrar en un debat més moral que tal vegada donen per perdut, atesa la notable adhesió de la població al projecte. Però encara és més remarcable la poca pertinença i adequació del motiu adduït pel senyor Echániz perquè si bé l’obstinació i acarnissament terapèutic practicat a molts malalts terminals té uns costos gens menyspreables, deixar de dedicar tants i tants recursos a mantenir-los en vida, sovint amb patiment, no implica com a conseqüència que els recursos que ara s’hi dediquen es deixin d’esmerçar amb altres pacients, probablement amb un millor pronòstic, que podran aprofitar-se més. Amb la pressió assistencial actual no és versemblant que els recursos disponibles es deixessin de fer servir a causa de la reducció — que tampoc no sembla que hagi de ser massa elevada– selectiva de la demanda sanitària. Sense oblidar que per a molts dels promotors de la iniciativa legal, entre els quals destaquen els familiars de persones directament afectades, els motius del senyor Echániz són si no perversos almenys ofensius.
Des d’un punt de vista ètic precisament el que és qüestionable és mantenir els pacients moribunds en vida a costa d’un esforç pal·liatiu o encara pitjor terapèutic que comporta una inadequada relació cost/oportunitat atès que els recursos esmerçats podrien dedicar-se a altres pacients que sí que podrien traure un benefici millor.
També ha tornat a posar-se sobre la taula l’objecció de consciència dels metges que es poden negar a practicar l’eutanàsia. Però de la mateixa manera que la medicina i els seus professionals tenen l’obligació ètica de procurar els remeis i cures més efectius per a les malalties i els patiments que afecten els seus pacients, també l’han de respectar la seva decisió — autonomia — en situacions transcendentals com la que ens ocupa. Els metges estem obligats a ajudar als malalts amb els mitjans que raonablement tinguem al nostre abast com a sanitaris però quan la vida arriba al final i, sobretot si genera un patiment insuportable, hem de fer tot allò que sigui raonable perquè tinguin una bona mort.
