El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) reclamaven un pacte nacional per reformar el Sistema de Salut de Catalunya arran de la crisi de la pandèmia de COVID-19 amb el suport d’altres col·lectius.
En presentar el document, el doctor Jaume Padrós, president del CoMB, parlava de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats; la necessitat d’empoderar els professionals, “els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reinventat gràcies a aquest lideratge”; i, per últim, canviar els models d’organització: “tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari”.
Parlem justament d’aquests elements i de l’actitud política vers la solució a una crisi sanitària que ve de lluny amb el Dr. Padrós.
D’on parteix el document que vau presentar? D’on s’han de treure els recursos que marqueu com necessaris?
Fa cinc mesos, un professor catedràtic de la UPF que té una assignatura d’economia de la salut, va fer una estimació tenint en compte la renda i la població i situava la necessitat de la sanitat catalana per funcionar en un pressupost d’un 50% més de l’actual.
Ara té un pressupost d’uns 10.000 milions i diu que calen 5.000 milions més. És obvi que la Generalitat no té aquests diners perquè no és Navarra, no és Euskadi, nosaltres participem dels impostos estatals.
Quan fa l’anàlisi també coincideix que no només és la sanitat catalana la que té unes necessitats sinó que és la sanitat espanyola en el seu conjunt la què ha de canviar. Nosaltres, gent d’espectres professionals i persones de perfils polítics diferents, fa molt temps que coincidim en la necessitat de fer entendre al conjunt de partits polítics què significa el discurs aquest mediàtic-politic de «tenim un dels millors sistemes sanitaris del món».
Quan comparem els resultats en termes de salut doncs resulta que efectivament tenim un sistema sanitari que es pot comparar. Però quan mires els recursos amb els qual compta aquest sistema sanitari, com els distribueix i com es retribueix en els professionals, te n’adones que hi ha unes retallades greus.
Per a molts les conseqüències de les retallades de fa 10 anys s’han evidenciat de nou amb la COVID…
Exacte, la part positiva del què hem passat és que això s’ha posat en evidència. Quan els gestors han alliberat estructures de la pròpia gestió, els professionals s’han apoderat. Sobretot a la primària però també als hospitals doncs s’han reinventat els centres i la gent ha descobert què vol dir autonomia de gestió, què vol dir empoderament… hi havia estructures que no aportaven valor. Els metges de Primària dediquen molt temps de la seva feina a tasques sense valor.
Ha ressorgit la necessitat de posar sobre la taula la figura de l’administratiu sanitari, aquesta gent que descarrega de feina els professionals. Hi ha mesures petites i fàcils… Calculem que d’aquest 5.000 milions d’euros, un 60% és per les retribucions però també et dic que, si això és per continuar fent el que hem fet fins ara, haurà estat un fiasco.
Què hem de fer doncs?
El sistema sanitari que tenim és un sistema pensat per les necessitats de la població catalana de la dècada dels 80 i dels 90 i la demografia actual necessita una altra mirada. Fa molts anys que gent molt diferent diem que l’Atenció Primària sanitària i comunitària necessiten ser reforçades perquè hi ha una prevalença molt més gran de malalts crònics i de pluripatologia que abans. Si l’AP tingués instruments reals i fos un règim autogestionat podria conduir molt més bé els problemes. Per fer això cal canviar els models d’organització, cal que els professionals entenguin que és això de l’autogestió… hi ha molts que ho han descobert ara amb la COVID què vol dir. En treure’ls-hi algunes càrregues, amb l’autogestió han pogut fixar la forma assistencial de treballar i l’agenda.
Part dels diners també ha d’anar a retribuir les professionals que tinguin capacitat i voluntat de fer les coses diferents. Hem d’acabar amb les situacions de precarietat sobretot les que s’escarnissen sobre les professionals més joves que són dones. Hem de convertir el tema de la conciliació, que no sigui una declaració políticament correcte, ha de deixar de ser un problema de reivindicació laboral perquè sigui un dels motors del canvi del model d’estructura sanitari. És obvi que els equips formats per dones funcionen millor i és més fàcil quan apoderes a tot l’equip que s’organitzi. En funció de les necessitats que puguin tenir però també dels objectius de salut. Això és la traducció pràctica del professionalisme mèdic i que s’ha de completar amb un rendiment de comptes. El canvi de models i estructuració en principi tampoc necessita molts recursos. Sense recursos també es podrien fer moltes coses!
L’altre 40% s’ha de dedicar a corregir l’absència d’equipaments. Podem parlar d’AP però també de Vall d’Hebron, del Clínic o del Trueta. Estem parlant d’hospitals que són líders i capdavanters de la sanitat catalana que les seves estructures estan caient. No podem tenir una sanitat de primera amb salaris de tercera i amb estructures també de tercera.
El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què cal fer és decidir accions…
Les heu materialitzat juntament amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC)
Nosaltres el què hem fet és agafar experiències sectorials en àmbit de salut pública, salut mental… hem fet un resum en un document de consens i juntament als gestors i les infermeres intentem fer una conjunció de les necessitats.
Jo el que dic és que tots aquests lideratges, perquè aquí ha estat inclosa molta gent, com a representació més genuïna de les professions, som capaços de posar-nos d’acord, tots alineats amb la necessitat de reformar el sistema sanitari. Però si les autoritats polítiques no són capaces de ser receptives amb això i a Madrid no hi ha un consens per destinar part dels diners d’Europa per enfortir el sistema sanitari espanyol… Ho quantifiquem entre 20.000 i 25.000 milions els que calen per enfortir la musculatura. Aquest discurs el pot agafar des del federalista, l’autonomista i l’independentista perquè no estem reclamant diners només per la sanitat catalana sinó per tot l’estat.
Si aquestes reflexions ben ponderades, reflexionades i raonades no són ateses és obvi que quedem desautoritzats. I és aquí quan dic que es produirà una rebel·lió de bates blanques però no només una rebel·lió de les bases sinó també dels grans líders de l’àmbit oncològic, cardiovascular, neurològic, assistencial… No sé com es canalitzarà però aquest malestar es canalitzarà de formes potser mai vistes. L’estat d’indignació serà gran segur perquè ja hi és.
La contractació a Ferrovial per fer el rastreig de contactes per COVID-19 va aixecar moltes veus
Clar. Es va veure que hi ha un caldo de cultiu, que els professionals estan molestos i estan cansats. S’ha acabat la primera onada i tornem a la situació de tèbia calma que hi havia abans de la COVID. Ara ens diuen que recuperem l’activitat amb els recursos que tenim i és clar els nervis estan a flor de pell i, més enllà dels nervis, és que és difícil que tornem a tenir una oportunitat tan gran per remar junts direcció a un sistema sanitari en condicions.
Per alguna gent, sobretot quan passen a ser consellers o ministres d’economia, la sanitat és vista com una despesa. És veritat, és gran part de la despesa de la Generalitat. Però si mirem objectivament, el sistema sanitari és un sistema que crea riquesa. És un sistema en primer lloc que serveix per protegir a les persones i per tant crea persones sanes. Pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. El seu horitzó és atendre a qui més ho necessita. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits. A més en època de crisi és el sistema sanitari qui cohesiona més socialment.
Altres coses bones són que el sistema sanitari és on es genera més coneixement i al mateix temps recerca. Les universitats catalanes i espanyoles tenen l’impacte que tenen a nivell internacional i el 95% de la seva producció es fa en el terreny biomèdic. A més, només amb el tema de digitalització i telemedicina, la sanitat és generadora de llocs de treball directes i indirectes en les empreses que treballen al voltant del sistema. I, per últim, invertir en sanitat, un tema que potser és menys tangible però si important, és invertir en un sistema on hi treballen professionals que tenen com a fil conductor un codi d’ètica que centra les persones en el seu objectiu d’acció. Això marca un model no només de sistema sanitari sinó de societat.
El sistema sanitari pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits
Quin paper juga aquí la privada?
En un futur tot això ha d’anar complementat amb assenyalar la col·laboració público-privat perquè en els últims anys el tema de la sanitat privada sembla que no hagi interpel·lat als governs. Vull recordar que en temes de salut pública entre d’altres la Conselleria i el Ministerio ho són no només de la sanitat publica, sinó també de la privada.
A més hem de dir que, si no arriba a ser pel concurs de la privada, el sistema públic de Catalunya, que no se’l caracteritza per haver tingut grans instal·lacions com s’ha fet a Madrid, ha anat terriblement alineat amb el sistema privat. Moltes clíniques han posat els seus serveis a treballar en la mateix línia que la pública i han donat suport a la pública. Jo mai havia vist un treball de col·laboració tan estret entre un lloc i l’altre.
El Departament de Salut i el Ministeri de Sanitat han de saber que en el cas de Catalunya hi ha un 25% de la població que a part de finançar la sanitat publica a través dels seus impostos es paga una segona cobertura a través d’una mútua. Quan parlem de sanitat privada no estem parlant de la clínica tal, estem parlant que la gent es paga una mútua. I en els últims anys s’ha produït una precarització dels llocs de treball d’un sector que també dona molta riquesa laboral. En el cas de Catalunya més de 6000 metges treballen en aquest sector.
En quines condicions però? Com s’ha de regular?
Les companyies ofereixen pòlisses barates i així s’empobreix el sector perquè va en detriment de la retribució del personal. Són molt més precàries que a l’àmbit públic. La situació i el monopoli de centres privats fan que la situació de precarietat sigui més gran i també perilla l’oferta de qualitat pels ciutadans. L’administració ha d’actuar en aquest sector marcant quins han de ser els mínims perquè no pot ser que el sector privat sigui el rei de la selva. Va en perjudici de professionals i d’usuaris.
Jo reclamo l’atenció de les autoritats sanitàries i també reclamo que hi hagi el màxim de consens entre les forces polítiques. Independentment de qui mani, la necessitat de transformació del model no es pot fer en dos dies, necessita mesos, anys i implementació de diners. Per tant, els actors no han de ser per un mandat o per uns mandats. Hauria d’haver compromís segons l’IPC sobre què destinarem per guanyar en recursos i per poder desenvolupar totes aquestes idees.
És l’oportunitat. Mai hi havia hagut i una situació de tan consens en el sector i l’autoritat política ho ha d’aprofitar. Després ja discutirem la lletra petita que òbviament no tothom la veu igual però els grans trets s’han trobat.
Reprenent Ferrovial com a exemple, és una mostra de cap a on camina el model de sistema sanitari que vol el Govern?
No conec la lletra petita de l’acord però tinc la sensació que segurament el Departament devia pensar ‘hem de fer el rastreig, com ferrovial gestiona el 061 i ja tenim telefonistes doncs aprofitem això’. Jo no sé si això és una bona manera el que segur no és una bona manera és no pactar-ho amb l’atenció primària. El què està clar és que salut pública havia de pactar-ho amb l’Atenció Primària perquè els millors agents de salut pública a nivell comunitari són l’AP.
I després de parlar-ho, si s’han de contractar estudiants o rastrejadors doncs que busquin la forma més operativa o més ràpida. Que potser implica contractar una empresa? No ho sé. Què ha de ser Ferrovial? No ho sé. Però amb això dóna la sensació que mani que mani sempre guanyen les mateixes empreses.
Jo el que vaig advertir en el seu moment amb el doctor Sisó i gent de la CAMFIC és que l’element nuclear no és que fos Ferrovial sinó que fos una privada qui ho gestionés sense haver parlat del disseny ni de la intervenció que s’havia de seguir des la primària. Va semblar de poca sensibilitat…
Si finalment s’ha de decidir no m’hi fico si ha de ser d’un lloc o d’un altre. Però és obvi que si tu no ho fas amb la gent que hi ha i a més ho fas amb una empresa molt determinada a la suspicàcia, les interpretacions estaven servides i aquí és on vam dir escolta és un error ja no d’explicació si no d’origen.
Moltes vegades es fan les coses pensant en l’immediat o màxim a un mandat vista i no es fa una lectura sobre què necessitarem en 10 anys. Sovint parles d’aquests mínims fixats fora del governi qui governi
Clar, molt transversals. El consens és bàsic i la transparència també. Aquest és un element patrimoni de tots. Hi ha discussions que em costa d’entendre sobre elements que són ideològics: hi ha gent que pensa que hem de ser un sol ICS, tots funcionaris, estatutaris. Hi ha gent que defensa allò que és públic públic… Però tenim un sistema de producció diversa orquestrat des dels anys 80 amb una llei que, no vull ser autoreferencial, però vaig ser jo el ponent i es va pactar de l’esquerra a la dreta. Va començar amb CiU i ICV i finalment es va estendre i això és el sistema que ha emparat el model sanitari català fins avui. Considerar que el Consorci Sanitari Integral o que el Parc Taulí són entitats privades simplement perquè el règim de contractació no és estatutari sinó que és laboral, doncs per una banda és falta d’informació i per l’altra és mala fe.
Hem de tenir un sistema sanitari que com els països més avançats com Suècia, Dinamarca o Alemanya tingui provisió diversa i alhora ningú discuteixi que és un sistema públic. Discutim com en moments de crisis, quan es posa en qüestió el manteniment de l’estat del benestar, com fem rendibles els objectius de salut amb els recursos que tenim. I això és molt important que s’expliqui a la ciutadania perquè amb els diners que estem destinant, la capacitat de donar resposta queda limitada.
Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi.
La nova plataforma de Sanitàries en Lluita també va en línia de les demandes que vau redactar. Veient les darreres mobilitzacions a França, perquè creus que la reivindicació dels sanitaris no acaba d’unir-se amb la de la població fora del reconeixement i els aplaudiments?
Cada país té una realitat diferent. A mi ja m’agradaria que estiguéssim lluitant com a França amb els salaris que tenen. Ja m’agradaria tenir el seu punt de partida. I això de les plataformes, són plataformes que manifesten el malestar. A França una comunió dels representants institucionals i professionals com aquí no s’ha trobat.
Les plataformes són molt respectables però són plataformes. Jo represento a tots els metges per exemple. Que les institucions que representem el sector professional l’acadèmic i el científic ens hàgim posat d’acord amb el diagnòstic i el tractament, crec que és el que s’ha de posar en valor a Catalunya. I ho hem fet des d’una perspectiva realista. Ja som conscients de quines són els dificultats però precisament si la gent més sensata amb propostes raonables i raonades buscant el consens, de forma molt transversal, gent de diferents sectors, som capaces de posar-nos d’acord, això té molt valor. I els partits polítics haurien de veure és l’oportunitat que té que siguin aquests professionals que han liderat durant la primera onada tota la resposta assistencial ara pilotin i liderin la transformació del model.
El què demanem no és tan complicat d’entendre i té molt sentit comú però és un plantejament d’estat que força que Catalunya i l’estat es plantegin quina sanitat volen. Quin nivell volen. Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi. Ara, s’ha de fer el màxim consensuada perquè si només es fa el què vol una part serà un error perquè tindrem enfrontats a uns amb els altres i s’està utilitzant la sanitat com a element tàctic de desgast. Aquí sí que no ens hi trobaran.
El què ha de fer la classe política i els governs és reconèixer que el sistema sanitari ha quedat molt descuidat els últims anys i necessita inversions, enfortir musculatura, accions per donar resposta a l’atenció i les necessitats dels ciutadans. Vol dir treballar l’àmbit comunitari, residencial, sociosanitari, l’hospitalari, la salut mental… i tampoc podem oblidar que l’organització a Catalunya necessita enfortir les estructures de salut pública.
A França és una situació molt diferent. Mira que destinen a sanitat: 203.000 milions d’euros. L’estat espanyol dedica 70.000 milions. És obvi que no podem comparar-nos. Tampoc l’estat espanyol és l’estat francès. Els països que són rics són aquells que han invertit en sanitat i això és el què s’ha de fer.
Veient que les demandes s’han de treballar i si s’implanten serà a llarg termini, com ens trobarem a l’octubre davant un possible rebrot amb tot el cansament acumulat?
La gent pot tenir forces renovades en tenir vacances però a més si saps que a nivell polític s’han pres decisions per reformar el sistema i comencen a haver-hi acords per implementar a curt, mitjà i llarg termini, la gent tornarà millor.
Aquest país ha demostrat moltes vegades que quan hi ha hagut comunió entre professionals, ciutadans i projecte polític ens hem sortit molt bé. Aquí hi ha una oportunitat màxima perquè a més tot això té el suport de l’opinió publica i l’opinió publicada. A tots els mitjans de comunicació almenys a Catalunya hi ha unanimitat que cal reforçar la sanitat.
El conflicte no és bo en sanitat perquè acaba perjudicant els ciutadans i en som conscients però a vegades hi ha una dinàmica… Al COMB ni al seu president els hi correspon convocar cap mobilització però jo he avisat. Si no atenen als qui fem tot l’esforç en positiu, estarem en mans de moviments de tot tipus i si no hi ha interlocutors sensibles doncs podem malbaratar una gran oportunitat.
Jo treballaré per bons acords però si no són atesos, el conflicte estarà servit segur i nosaltres ja no formarem part de la solució. Nosaltres els professionals i els que representem els professionals som part de la solució. Cal remarcar que no hem fet un exercici acadèmic i prou. El què hem fet és perquè ens estimem el sistema sanitari i creiem que és una gran oportunitat de futur.
