Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Davant el rebrot que s’ha produït al Segrià, i amb el posterior confinament perimetral de la comarca, parlem amb el president del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL) sobre com veu la situació actual i les condicions en les quals viuen els temporers de Lleida des de fa anys. “És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i aquest és, sens dubte, un repte pel conjunt de la societat”, sostè.
Quina valoració fa de la situació actual al Segrià?
És una situació preocupant actualment, perquè si bé fa uns 10 o 15 dies semblava que tot estava millor i que la situació actual era un escenari poc probable, s’han complert les premisses perquè passés tot el contrari. Segurament hi ha hagut una certa relaxació de les mesures per part de la ciutadania a partir de Sant Joan, però això ha passat a tot arreu i no s’han disparat els casos.
Per un costat, a Lleida tenim una potent indústria agroalimentària, com són les indústries càrniques i les explotacions fructícoles. El desenvolupament de la indústria càrnica requereix d’un entorn de treball que fa més propici que tinguem focus de coronavirus, com les temperatures més baixes, la humitat de les unitats o que són llocs de treball on, amb freqüència, costa respectar les mesures de seguretat de distanciament que els serveis de prevenció de riscos han indicat. Hem de dir, però, que són focus estudiats i en seguiment.
Per altra banda, la indústria fructícola, pel seu component estacional, ha tingut un efecte crida sobre els col·lectius més vulnerables i sense recursos, que han ocasionat moviments poblacionals desordenats. S’estima que poden ser prop de 30.000 persones. La pregunta és com arribaven temporers si estàvem en estat d’alarma? El sector primari és un servei essencial i, per tant, molts van venir, certament, amb contractacions. Això no és cap problema. Però un gran nombre de persones han arribat sense contractació prèvia en origen i, per tant, sense previsió d’estructures d’acollida. És una situació que constatem que es produeix des de finals d’abril, que ens va generar preocupació des del seu inici i així ho notifiquem.
Però la situació dels temporers, que viuen en molt males condicions i al carrer, passa cada any, com és que això no s’ha solucionat abans?
Crec que és important destacar que l’arrel de la situació actual és, per descomptat, d’ordre sanitari, tot i que té el seu fonament en unes raons socials, demogràfiques i econòmiques. Ara, amb el coronavirus, la situació socioeconòmica del treballadors temporers s’ha fet molt més evident. El que passa és que abans ningú patia per ells, i ara sí. Els temporers -insisteixo- potser han vingut encara més aquest any precisament perquè la situació de crisi econòmica ha deixat a molta gent sense ingressos, sense feina. És un drama, un autèntic problema social. Fa anys que passa, però no es prenen mesures socials i molts segueixen sense tenir habitatges dignes o viuen en amuntegament. Tot això fa difícil aplicar mesures de quarantena o fer-ne el seguiment dels contagis.
En el cas d’infecció per coronavirus la gent s’ha de confinar, però pels temporers confinar-se suposa no tenir ingressos…
Així és, però el control de la pandèmia passa per detectar pacients simptomàtics i aïllar-los, tant a ells com als seus contactes. El problema és, on els confines si no tenen un habitatge? Si no tenen una adreça, si estan al camp….
Per on passa doncs la solució?
És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i sostenibles. Aquest no és un problema d’alguns sectors, d’alguns col·lectius o de determinats perfils socials. Aquest és, sens dubte, un hàndicap pel conjunt de la societat i el seu abordatge passa necessàriament per fer una intervenció multidisciplinària entre totes les àrees i entitats que podem donar-hi suport.
Quina capacitat tenen el serveis d’atenció primària del Segrià?
La situació de l’atenció primària és molt complicada. Per intentar reduir la transmissió comunitària s’han d’identificar els possibles casos, fer PCR, s’ha d’estudiar i fer el seguiment dels contactes, que són un nombre molt elevat de casos i fer el seguiment de les mesures d’aïllament. Això suposa una gran càrrega de treball, però ara també ens trobem amb les persones que, després de 3 o 4 mesos d’espera, demanen visitar-se i fer el seguiment de les seves patologies, que ja no poden demorar-se més i, òbviament, això significa prestar atenció de tot el que no s’ha fet. Ara hem de fer aquesta feina i, a més a més, l’altra.
Hi ha suficient personal sanitari per fer cobrir aquestes necessitats?
No, està clar que necessitem reforços. Ara hi ha gent que està de vacances, ja que van demanar que les féssim a l’estiu. A més, venim d’una situació d’esgotament, de cansament acumulat i estem davant d’uns requeriments d’atenció que van en augment …i no hi veiem la fi. Que passarà els pròxims mesos? Ara s’està desenvolupant un ambiciós pla de contingència per intentar donar solució al problema actual, esperem que funcioni. Lleida pot ser la punta de l’iceberg del que ens pot tornar a passar.
El virus ha perdut intensitat?
Els casos es comporten com sempre i el virus segueix circulant. Però de moment, el cert és que hi ha més contagis de persones joves i, per tant, els casos són menys greus. Però si torna a arribar un altre cop a la població més envellida i amb més patologies ens podem trobar com abans, donat que la situació actual és de transmissió comunitària.
Creu que el confinament s’hauria d’haver fet abans?
El confinament és una eina que les autoritats apliquen amb criteris objectius. El que opino és que abans d’arribar a aquest confinament es podien haver treballat altres aspectes que potser haguessin pogut evitar aquest desenllaç. Per exemple, un major control dels moviments de la població, no per ficar-hi tanques sinó per donar suport a partir de les contractacions de temporers en origen. Aquí crec que l’abordatge del factor social i econòmic s’ha menystingut del tot.
Tornant a la situació dels serveis sanitaris i de l’atenció primària, què caldria fer?
La solució passa per una reforma global del sistema sanitari i de l‘atenció primària, que no s’ha fet. Cal fer un pacte polític i prendre això com una prioritat. La salut, a part de ser un dret fonamental, és també un important motor econòmic. Fa unes setmanes els col·legis de Metges i Infermers de Catalunya vam presentar un decàleg de propostes, i em consta que l’administració és sensible a aquesta necessitat. Però això s’ha d’abordar des del Parlament, canviant lleis… és una obligació el canviar el model, no pots ficar un pedaç, sinó fer una reforma de tot el sistema sanitari, per evitar un col·lapse. Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida. Com deia, el que està passant a Lleida és, potser, la punta de l’iceberg de tot el que pot passar a Catalunya i a l’Estat. Ens cal un canvi de model. El model actual no aguanta aquesta pressió assistencial.
Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida
Això passa per potenciar la primària primer?
El problema de fons passa per una reforma més ambiciosa de l’atenció primària, empoderar-la realment, donar-li eines, recursos i autonomia. Es requereix un pacte sanitari per tal de fer una reestructuració del nostre model amb un consens de tots els partits. Crec que s’ha de fer i ja tardem. Si no es fa aviat, arribarem tard.
Pel que fa als serveis hospitalaris del Segrià, creu que ara mateix estan preparats per fer front a una possible nova onada d’ingressos?
Afortunadament, de moment, en l’àmbit hospitalari no hi ha massa casos greus, s’han fet importants plans de contingència per si fos necessari activar-los. Actualment, a l’Arnau de Vilanova hi ha 8 persones a l’UCI, això és perquè ara mateix els contactes es donen entre persones joves. És important que les persones més fràgils i vulnerables estiguin més protegides i elles mateixes han de tenir cura de no exposar-se. A més a més, s’han iniciat campanyes per la seva conscienciació, doncs la mortalitat en pacients fràgils, com ja sabem, és molt elevada.
Falta més consciència per part de la ciutadania? La població s’ha relaxat?
És tota la societat civil la que ha de treballar més proactivament en aquest sentit, com ja ha fet fins ara, amb prevenció i responsabilitat cívica personal. Però sobretot que les administracions estatal, autonòmica i local, facin un treball conjunt entre serveis de salut, ONG’s i altres actors socials, per cercar solucions estructurals perdurables que lliguin els objectius comuns de prevenció i lluita pal·liativa contra la COVID-19. Només treballant plegats ho aconseguirem.
