Nens i nenes molt moguts, que a l’aula s’aixequen constantment de la cadira i que no arriben a concentrar-se en el que està dient la mestra, avui en dia poden acabar sent diagnosticats amb Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). 35 anys enrere, però, pares i professors tot això ho consideraven part del tarannà propi de l’infant, convençuts que ja n’hi havia d’haver, de tant en tant, alguns de més moguts. La Marta ho era. “Sobretot els deures eren un martiri per a mi, em costava molt posar-m’hi i, quan ho aconseguia, trigava una eternitat a acabar-los”, recorda. Els adults la titllaven, senzillament, de criatura moguda, distreta, que només volia jugar.
Ara, amb 43 anys, farta d’haver d’anotar tot el que ha de fer per no oblidar-ho, i que al seu voltant molta gent hagi començat a percebre els seus lapsus, “perquè no poso atenció en el que em diuen, que jo creia que era perquè tinc sempre un cúmul gran de coses al cap”, segons explica, va prendre la determinació de consultar el que li passava amb un psicòleg.
Ha estat oli en un llum. Un primer test i el relat de les principals dificultats en el seu dia a dia, a la feina, i a casa, van anar confirmant el diagnòstic de TDAH. Aquest trastorn és molt poc diagnosticat en persones adultes que, per tant, no són tractades i carreguen amb una sèrie de complicacions que consideren que són fruit d’una mala organització o mandres pròpies. Segons explica la psicòloga clínica Connie Capdevila, “les conseqüències de no rebre el tractament adequat poden portar a no poder mantenir relacions de parella sanes i, en alguns casos, la frustració per tot allò que no s’assoleix, pot derivar en estats d’ansietat i depressió”.
Si costa molt prioritzar les tasques diàries a fer, lliurar feines a temps, es fa tard a les cites o fins i tot s’oblida haver quedat amb algú, i no es passa només en una etapa més difícil per circumstàncies concretes alienes a la persona, sinó que es perllonga en el temps, pot ser causat pel trastorn de TDAH.
En l’actualitat es calcula que el TDAH afecta un 5% de la població en edat infantil a Catalunya i, tal com informen des de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars i Afectats de TDAH (FCAFATDAH), s’estima que més del 80% dels nens (del 5% dels afectats) continuaran presentant problemes en l’adolescència, i entre el 30-65%, en l’edat adulta. D’altres fonts parlen d’entre un 4 i un 5% d’afectats adults en la població general.
Atenció, hiperactivitat i impulsivitat són els tres grups de símptomes vinculats a aquest trastorn i que són la causa de les dificultats amb les quals conviu en el seu dia a dia la persona afectada. Canvis en l’estat d’ànim, baixa tolerància a la frustració i dificultat per mantenir ordre a casa i a la feina són part dels obstacles que poden derivar-se del TDAH, en major o menor mesura. Depenent de cada persona, les dificultats poden afectar, de manera més o menys greu, i es poden mostrar més en l’àmbit de les tasques domèstiques, en la parella -si és que s’arriba a poder consolidar una relació-, en les relacions socials, o a la feina.
La Fundació ADANA va néixer fa 25 anys per acompanyar una millor vida de persones amb TDAH i les seves famílies, i més tard va ampliar aquesta missió als trastorns del neurodesenvolupament (TDAH, TEA -trastorns de l’espectre autista-, trastorns de l’aprenentatge i de la conducta). Psiquiatres, psicòlegs, psicopedagogs, mestres i pedagogs són part del seu equip de professionals. Tenen també molt present que el TDAH persisteix en gran part en l’edat adulta, i en concret en el cas de les dones, moltes afectades per TDAH són diagnosticades ja de grans.
Els especialistes en TDAH de la fundació ADANA estableixen les diferències principals entre el TDAH en adults. Diuen que “la hiperactivitat es fa menys visible i es transforma en una inquietud més interna i en una recerca d’activitat o emoció constant. Els problemes d’atenció són probablement els que més persisteixen; aquests comporten dificultats als adults a l’hora de dur a terme les tasques, gestionar el seu temps o ser organitzats i consistents. Les manifestacions d’impulsivitat es mantenen en la majoria dels casos, la qual cosa comporta problemes en la vida familiar, social o laboral. S’observa en els adults una major freqüència de canvis laborals precipitats i constants, ruptures sentimentals o conductes de risc, entre altres situacions”.
Factor genètic
“El TDAH és un trastorn del qual es desconeixen les causes, encara que l’evidència científica sembla indicar que es tracta d’un trastorn multifactorial amb una base neurobiològica i predisposició genètica que interactua amb factors ambientals”, explica Neus Marí, directora terapèutica de la Unitat de Neurodesvolupament de Clínica Corachan i de l’Institut Neurociencias Synaptia.
La recerca ha evidenciat, en efecte, un component genètic important en els progenitors de qui pateix el trastorn de TDAH. De fet, i segons es detalla al Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, “l’herència és probablement el component que més contribueix a l’aparició del trastorn. Les investigacions mostren que els pares i els germans d’un infant afectat de TDAH tenen de quatre a cinc vegades més probabilitats de tenir el trastorn que els d’un infant que no n’estigui afectat”.
La mateixa font indica que “els estudis científics han identificat algunes diferències entre el cervell de les persones amb TDAH i el de les que no en tenen. En els cervells afectats s’ha vist una mida menor de les àrees on es localitza el trastorn; retard de maduració (mitjana de dos a tres anys) i una producció insuficient de dues substàncies químiques (dopamina i noradrenalina), encarregades de produir una comunicació correcta entre les neurones”. Altres factors que citen com a possibles precursors del TDAH són: “la prematuritat, el baix pes en néixer, lesions cerebrals durant el part o bé el consum de tabac, alcohol o altres drogues durant l’embaràs”.
El TDAH és considerat un trastorn crònic, però molts dels seus símptomes es poden superar amb un bon tractament, que millorarà la qualitat de vida gràcies a una combinació de medicació i psicoteràpia. Donat que molts dels símptomes que es tenen en compte a l’hora de diagnosticar el TDAH en adults es poden donar també en persones que no pateixen aquest trastorn, els especialistes en TDAH han establert criteris per determinar si ho és o no. Aquests criteris acordats són: que les dificultats s’hagin tingut ja en la infància, encara que no s’hagi diagnosticat abans; que aquests problemes no responguin a un altre trastorn, com la depressió, l’ansietat, o algun altre; i que els símptomes afectin la vida quotidiana de manera significativa, per exemple, no estar rendint en el treball o tenir dificultats en les relacions de parella.
Des de la Fundació CADAH, consideren que l’avaluació dels adults amb símptomes de TDAH requereix integrar totes les dades clíniques disponibles, per arribar al diagnòstic. Un protocol estandarditzat hauria d’incloure una història clínica completa del pacient, qüestionaris autoadministrats de símptomes, rendiment neuropsicològic i avaluació de comorbiditat psicopatològica.
Segons indica Neus Marí, professional de Clínica Corachan de l’institut Synaptia, si se sospita d’un TDAH en una persona adulta, “és important una bona anamnesi –la recollida d’informació que fa el professional sanitari interrogant el pacient-, tant sobre els antecedents, com pel que fa al desenvolupament biogràfic, per entendre l’inici i evolució dels símptomes”. Però Marí puntualitza “la importància de detectar si les dificultats d’atenció, tant per fixar-la com, sobretot, per sostenir-la (dèficit d’atenció), l’excés de l’activitat motora (hiperactivitat), i l’escàs control dels impulsos verbals i/o motors (impulsivitat) afecten la funcionalitat i el rendiment de la persona en el seu dia a dia”.
Tot i que no existeix un test per a diagnosticar el TDAH, algunes respostes sobre el desenvolupament en la vida diària ajuden a situar la persona més a prop o més lluny de la possibilitat que les seves dificultats estiguin vinculades a aquest trastorn. La psicoterapeuta Connie Capdevila proposa un qüestionari per atansar-s’hi. Doctorada en psicologia, la tesi d’aquesta psicoterapeuta versa sobre els fenotips neuropsicològics del TDAH.
En consulta, professionals de la psicologia com ella, prenen nota de tot allò que pot representar una dificultat en la quotidianitat, a casa, a la feina o en les relacions més íntimes o d’àmbit familiar i social que podrien ser causa del TDAH. En una entrevista, es van repassant obstacles, allò que costa més, al llarg de la trajectòria vital de la persona, des de la infància, i que, sense haver-ne estat mai ningú conscient, podrien vincular-se al TDAH.
En el mateix procés es recullen també les solucions aportades per la mateixa persona per afrontar els diferents problemes, accions, pràctiques que ha implementat o fa servir per compensar la dificultat. Un mecanisme compensatori molt habitual és delegar certes tasques a persones de l’entorn. I són precisament aquests mecanismes compensatoris una part de la dificultat de detectar el TDAH en persones adultes.
D’altres motius que fan que el diagnòstic sigui més complicat en l’edat adulta són, segons explica Connie Capdevila, “perquè sovint es confonen dels símptomes del TDAH amb els d’altres diagnòstics i perquè hi ha molta coexistència d’altres trastorns (comorbiditat) en persones amb TDAH, com els trastorns d’ansietat o depressió. També l’insomni, i molt d’abús de substàncies, perquè la gent s’automedica, i sobretot el consum de marihuana i abús de substàncies per a la impulsivitat”.
El Trastorn de l’Activitat i l’Atenció va ser incorporat l’any 1993 a la classificació internacional de malalties (CIE-10) com a entitat clínica dins dels Trastorns del Comportament i de les Emocions d’inici en la infància i l’adolescència, al subgrup de Trastorns Hipercinètics per l’Organizació Mundial de la Salut. I l’any 2000, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) reconeixia ja el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat i Impulsivitat, amb la identificació de tres subtipus: inatent, hiperatiu-impulsiu i combinat.
