Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha moments en què la feina d’una infermera traspassa els límits coneguts. Moments en què no hi ha protocols, ni monitors, ni equips a punt. Només hi ha una mà agafada, una presència callada al costat d’una família que s’acomiada. I en aquell instant, som, simplement, companyia en el silenci i en l’adéu.
Acompanyar una persona en el seu tram final de vida a casa és un acte de profund sentit humà i professional. Sovint, aquestes cures tenen lloc dins la intimitat d’una llar, amb les persianes a mitges, fotografies de tota una vida a les parets, i una família que, malgrat el dolor, ha triat viure aquest moment envoltada de records i de calidesa. I allà hi som, les infermeres, presents.
El final de vida a domicili no és només una opció digna i desitjada per moltes persones. És també un repte sanitari i social que requereix una atenció complexa, transversal i altament personalitzada. En aquestes situacions, no disposem de tecnologia ni de rutines estandarditzades. Treballem en un context ple d’incerteses, amb famílies sovint esgotades emocionalment i amb una persona que necessita, per damunt de tot, pau, confort i respecte.
El nostre rol en aquest escenari va molt més enllà de la cura tècnica. Com a infermeres hi aportem sensibilitat per llegir els silencis, serenor per sostenir el dolor i una implicació ètica que ens travessa profundament. Però tot sovint, encara se’ns percep només com a professionals assistencials, com si cuidar fos una tasca menor.
Res més lluny de la realitat. És gestionar la simptomatologia, ajustar la medicació, anticipar situacions crítiques, formar i acompanyar la família, sostenir emocionalment els cuidadors i coordinar-se amb els altres professionals implicats: metges de família, treballadors socials, equips de cures pal·liatives… Tot això, des de la llar, sovint amb pocs recursos i amb una planificació que depèn encara massa de la voluntat i capacitat individual dels equips.
Per això, cal situar aquesta realitat en el debat públic. Reivindicar el valor, la competència i el lideratge de les infermeres comunitàries en l’atenció al final de vida. Tenim la formació, el criteri clínic i la mirada integral per acompanyar aquests processos. I ho fem posant tant la cura del cos com la dignitat i l’acompanyament emocional de la persona i la família al centre de la nostra pràctica.
És imprescindible reconèixer que darrere del “cuidar” hi ha una expertesa tècnica i humana que sustenta una part fonamental del sistema sanitari. En el context del final de vida, aquesta expertesa esdevé una eina per garantir el dret a morir ben cuidat, a casa, si així es desitja. Un dret que no hauria de ser un privilegi, sinó una opció accessible per a tothom.
I mentre avancem, massa lentament encara, cap a un model d’atenció més humà, coordinat i dotat dels recursos necessaris, les infermeres continuarem entrant a les llars amb la responsabilitat que comporta cuidar en moments tan delicats. Ho fem des de la professionalitat i des del compromís, però també des de la proximitat i el respecte profund a les persones i a les famílies que acompanyem.
Perquè atendre la mort amb dignitat és, en definitiva, una manera de defensar una vida viscuda amb sentit fins a l’últim dia.
