Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El partit de futbol entre les seleccions de Xile i la República Democràtica del Congo (RDC) que estava previst disputar el 9 de juny a l’estadi Ciudad de la Línea, amb capacitat per a deu mil espectadors, al municipi de la Línea de la Concepción –d’uns 64500 veïns–, a la província de Cadis, ha estat cancel·lat per un decret de l’alcaldia emparat, segons que sembla, en les consideracions negatives de la Conselleria de Sanitat de la Junta de Andalucía.
La federació de la RDC ha criticat la decisió qualificant-la de discriminació impertinent, atès que l’equip va jugar el passat dia 3 de juny contra Dinamarca a Lieja, on ha estat entrenant sense problema i adduïnt, també, que molts dels seus futbolistes juguen habitualment a les lligues europees.
La justificació d’aquesta decisió rau en la por a una eventual propagació de la malaltia, o qui sap si també –o sobretot– a les conseqüències d’un eventual rebuig per part de la població local davant d’un suposat risc epidèmic, que podria tenir repercussions reivindicatives o fins i tot electorals. Resolució que, per cert, recorda a l’oposició del govern canari al desembarcament dels passatgers del vaixell Hondius, alguns dels quals infectats per Hantavirus.
Com vam tenir oportunitat de comentar en aquest diari, amb el que se sap sobre l’epidemiologia de les malalties causades per la infecció d’algun hantavirus, la probabilitat que s’escampés el contagi –amb unes mínimes mesures preventives– era nul·la o gairebé, perquè els coneixements científics no son dogmàtics, malgrat que són els únics que podem replicar i més o menys comprendre amb la nostra intel·ligència.
Però mentre que les conseqüències de les infeccions per hantavirus poden ser greus per algunes de les persones infectades, l’impacte sobre les col·lectivitats, fins i tot allà on hi ha reservoris animals que poden esdevenir fonts d’infecció per als humans, és molt limitada.
Amb les malalties provocades pels virus Èbola la situació és una mica diferent perquè tenim constància documental d’un munt de brots epidèmics, alguns d’ells molt notables, com els que van esdevenir a l’Africa Occidental des de 2014 fins el 2016, amb prop de 30.000 casos i més d’11.000 defuncions. Una epidèmia que alguns lectors recordaran perquè aquella tardor es va contagiar una auxiliar d’infermeria que atenia un missioner –malalt moribund– repatriat des de Libèria. Infecció que, tal vegada, va ser conseqüència de sentir-se falsament confiada en utilitzar un sofisticat dispositiu de protecció individual. Equipament que requereix procediments molt meticulosos i un ensinistrament rigorós. Fou el primer cas d’Èbola fora de l’Àfrica i afortunadament es va curar, tot i que el seu domicili fou aparatosament desinfectat i el seu gos Excalibur, sacrificat innecessàriament.
El virus, fins aleshores desconegut, es va descobrir en investigar un brot epidèmic greu de febres hemorràgiques l’estiu del 1976 a Yambuku (Zaire en aquella època, actualment RDC). Un dels investigadors dels CDC que van descobrir l’agent causal, Karl Jhonson, va nomenar-lo Èbola, per evitar l’estigmatització dels veïns. Èbola és com els colonitzadors belgues pronunciaven el nom autòcton en llengua ngbandi del riu Legbala, afluent del Congo i proper al poblat, que significa aigua blanca. La difusió del virus es va produïr mitjançant xeringues i agulles no esterilitzades que feien servir les monges de la missió que hi havia, segons ens explica Richard Preston al llibre The Hot zone.
D’aleshores ençà s’han anat notificant diversos brots, fins el que, des de fa uns mesos, afecta algunes poblacions centro-africanes del Congo i Uganda en un context politico-social molt complex, segons explica Florence Kavira, periodista congolesa: “L’est de la RDC ha esdevingut un mapa fragmentat on els conflictes, comunitaris, els interessos econòmics, les intervencions estrangeres i la feblesa estatal, se superposen”.
Un entorn que obstaculitza el control epidemiològic, i això que afortunadament la capacitat de propagació del virus –en aquest cas de l’espècie Bundibugyo– no és molt elevada, perquè no s’encomana per l’aire, sinó que requereix el contacte directe amb els fluids corporals dels malalts –principal font de propagació–, particularment de la sang, situació que habitualment s’esdevé durant els rituals d’atenció als moribunds i en les inhumacions, o també en atendre sanitàriament els malalts.
Així doncs, en les nostres circumstàncies, la por ni és comprensible ni està justificada. En canvi, hauríem de reconèixer i considerar amb preocupació, i fins i tot amb enuig, les condicions de vida –incloses les infeccions– en les que es troben les poblacions afectades. Que en aquest cas poden qualificar-se, sense exagerar, d’atrocitats que clamen justícia.
Situacions com la generada a Andalusia conviden a reflexionar sobre la pertinència de decisions polítiques amb repercussions sanitàries que es prenen sense la necessària prudència, coneixement i valoració, tant de l’evidència científica disponible com del context sòcio-econòmic. La por, i més encara quan es combina amb interessos polítics, mai és bona consellera.
