Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’autor Scott McCloud (Boston, 1960), un dels teòrics i dibuixants d’historieta més influents del panorama internacional, va encunyar el concepte de «llenç infinit» (Infinite Canvas) en el seu assaig Reinventando el cómic: Cómo la imaginación y la tecnología están revolucionando la forma artística (Reinventing Comics: How Imagination and Technology Are Revolutionizing an Art Form, 2000). A partir de l’anàlisi de diferents propostes de còmics digitals que havien aparegut en els tres lustres anteriors, McCloud es plantejava per què la narrativa gràfica en pantalla continuava encadenada a la mida i els límits del paper imprès. Per a McCloud, el suport físic tradicional –la pàgina de paper amb dimensions fixes d’amplada i alçada– no constituïa una regla inherent al llenguatge de la historieta, sinó una limitació històrica imposada per la indústria de la impremta.
El llenç infinit proposa entendre la pantalla de l’ordinador o del dispositiu mòbil no com un marc rígid que conté una pàgina escanejada, sinó com un visor o finestra que es desplaça lliurement sobre un espai narratiu potencialment il·limitat. En alliberar-se de les fronteres del paper, el còmic digital transforma la lectura en una experiència fluida i sense interrupcions. Les vinyetes ja no estan atrapades entre marges rígids: poden desplegar-se en un desplaçament infinit cap avall, estendre’s en una panoràmica horitzontal o ramificar-se com un mapa. Sense la pausa obligada de girar full, l’espai a la pantalla es converteix en temps pur; la distància entre les imatges marca el compàs de la història –transmetent des del vertigen de l’acció fins a la calma d’un pensament– mentre el lector simplement es deixa portar fent lliscar el dit sobre la pantalla.
Els investigadors Roberto Bartual i Gerardo Vilches, en el seu article La vanguardia del cómic digital: Transmedialidad y recursos narrativos en Joselito de Marta Altieri (2020), indiquen que la irrupció dels dispositius mòbils i la simplificació dels recursos tècnics han afavorit noves propostes creatives que van en la línia del llenç infinit proposat per McCloud. Els autors van més enllà en reconèixer que «els webcómics no tenen per què limitar-se a reproduir imatges estàtiques i textos; també poden incloure música, imatge animada, efectes visuals, etc.», i indiquen una llista de possibles recursos narratius innovadors en aquell moment: «GIF animats, diàlegs disposats com en una pantalla de WhatsApp, tremolors de pantalla, inserció de clips musicals, efectes de desenfocament, de salvapantalles o ús de fotografia tractada digitalment».
Bartual i Vilches dediquen aquesta investigació a un webcòmic en concret, que «destaca per l’ús indiscriminat de gairebé tots aquests recursos»: Joselito (2018-2022), de l’autora sevillana Marta Altieri. Nascuda el 1987 i resident a Madrid, pertany a la Generació Millennial (o Generació Y), el marc temporal de la qual se situa de forma generalitzada entre els anys 1981 i 1996, avantsala de la Generació Z, la primera integrada per natius digitals purs. A diferència dels seus successors, els millennials van viure una infantesa lliure de pantalles intel·ligents, però van integrar internet, la telefonia mòbil i les xarxes socials durant la seva joventut. Els hàbits de consum van virar des de l’acumulació de patrimoni físic cap a la vivència personal. L’auge de les plataformes de subscripció, els serveis compartits i la prioritat atorgada als viatges, la gastronomia i l’oci cultural reflecteixen un canvi cultural on l’experiència prima sobre la possessió.
Per a aquesta generació, supervivent de diverses crisis econòmiques –com la recessió del 2008–, la precarietat i l’encariment de l’habitatge van retardar o modificar fites socials tradicionals. La independència econòmica, la compra d’immobles, el matrimoni i la maternitat o paternitat s’han postergat significativament en comparació amb les generacions precedents, donant pas a estructures de llar més flexibles. En l’esfera professional, aquesta generació va impulsar la cerca de propòsit en la feina, qüestionant la cultura del presencialisme i introduint el debat sobre la conciliació i el teletreball. De manera paral·lela, va liderar la desestigmatització de la salut mental en l’espai públic, prioritzant l’estabilitat emocional com un pilar fonamental del benestar.
En definitiva, en tractar-se d’una generació marcada per profundes transformacions tecnològiques i escletxes econòmiques globals, els seus trets sociològics han redefinit l’estructura familiar, l’espai de treball i els patrons de consum. I justament a aquest perfil pertany el personatge de Joselito, convertit en una figura icònica de la narrativa digital contemporània: «Visualment ideat com una silueta esquemàtica en negre sobre fons clar amb centelleigs de color expressiu, el seu disseny minimalista contrasta amb una notable càrrega dramàtica. Més que un personatge tradicional amb disseny anatòmic clàssic, funciona com un avatar hipertextual a través del qual l’autora canalitza l’experiència i introspecció de la joventut actual», s’indica en la promoció de l’obra.
«Protagonista d’un univers que s’articula al voltant de l’amor, el desencís, les passions i la paranoia, el personatge navega per estats emocionals fluctuants que van des de la fascinació interpersonal fins a l’aïllament rere la pantalla«. La mateixa autora fa èmfasi en el fet que les seves vivències no responen a grans epopeies fictícies, sinó «al rerefons de la rutina urbana: l’ansietat de la precarietat, els altibaixos emocionals, la cerca de connexió i la incertesa del dia a dia«. Bartual i Vilches descriuen Joselito com un webcòmic generacional, no només per les peripècies del seu protagonista, sinó sobretot per la naturalesa de la seva angoixa vital, en una societat que l’autora reconeix hiperinformada gràcies a la xarxa, cosa que estimula el personatge i li permet aconseguir els seus ingressos vitals.
«Joselito és un millennial que teletreballa des de casa i manté dos perfils d’Instagram, un per penjar mems de creació pròpia i un altre per a les seves fotografies de nus. A més, en el seu temps lliure, Joselito és webcammer eròtic. La imatge que Joselito ha construït de si mateix a Internet és, com per a tota una generació, una màscara social amb la qual s’enfronta al món», afirmen els investigadors, que reconeixen al seu torn l’addicció del personatge no només a tot el que implica el món digital (l’obsessió pels «m’agrada» o per si la persona que t’agrada ha vist la teva actualització, entre d’altres floretes), sinó també als porros i als antidepressius. Com seria Joselito a la vellesa?
Ara tenim la resposta per part de la mateixa autora, a partir d’una proposta de l’editorial per continuar amb les històries de Joselito quan va decidir parar, perquè «la sèrie no ha acabat, només que l’autora necessita un descans i repensar el guió», recorda a la seva web. El resultat final és el còmic Hotel Abuel (2025), publicat pel segell Reservoir Books, i que acaba de ser guardonat amb el Premi Talent Jove Splash 2026 atorgat per l’Ajuntament de Sagunt, un guardó que es lliurarà en la XIII edició del Festival de Còmic que se celebrarà en aquest municipi, del divendres 20 al diumenge 22 de novembre.
Hotel Abuel està concebut en un format tradicional sobre paper i constitueix una sàtira entranyable i generacional sobre com envelliran els joves d’avui, a través de la quotidianitat d’una residència de gent gran els residents de la qual interactuen entre ells i amb els cuidadors del centre. Aquests millennials i alguns integrants de la Generació Z tenen ara entre setanta i vuitanta anys i, en comptes de jugar a la petanca o fer ganxet, els residents fan retransmissions en directe a xarxes socials, pengen vídeos, escolten reggaeton, sopen kebab i gestionen els seus crushes romàntics. I tenen les seves trobades sexuals, la seva afició a la marihuana i la seva dependència del reconeixement a les xarxes, una cosa que, lamentablement, sembla agreujar-se amb el temps.
En una breu presentació dels sis personatges protagonistes (un d’ells, l’inevitable Joselito), veurem com arriben sols a la vellesa en tota la seva extensió, primer, per tractar-se de persones solteres, vídues o divorciades, però, sobretot, perquè no tenen fills. L’autora reivindica al còmic i a les entrevistes promocionals la presència de gats a les residències perquè, al cap i a la fi, «qui els anirà a visitar?». Altieri va decidir utilitzar un eufemisme en el títol, inspirant-se en una publicitat real que indicava «Urbanització per a gent gran». Quines històries devien estar passant allà dins?
A Hotel Abuel, Altieri adopta una estratègia visual propera a la tècnica del POV (point of view o punt de vista subjectiu), posicionant el lector com un espectador immers en el dia a dia de la residència. A través d’aquest enfocament de mirada directa, la narrativa gràfica simula la perspectiva en primera persona d’un testimoni silenciós, permetent que qui llegeix experimenti de manera propera i immediata la intimitat, les rutines i les dinàmiques que es desenvolupen entre les seves parets. Una mirada a una vellesa rebel que se’ns acosta, amb uns cuidadors que treballen en condicions precàries –com el mateix còmic denuncia– i un número de persones assignades impossible de gestionar amb un servei de qualitat. Potser haurien d’obrir-se un pòdcast, com aconsella un dels avis al seu company d’habitació… un altre pòdcast.
