Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La tornada a la feina després de les vacances dona lloc a parlar de la «síndrome postvacacional» i també és una ocasió per reflexionar sobre aquest fenomen. Entenent que la paraula síndrome correspon al conjunt de símptomes i signes que defineixen clínicament una malaltia, podem suposar que som davant d’una malaltia?
Des de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària adverteixen que no es tracta d’un trastorn clínic definit, que més aviat és un malestar genèric amb la presència d’insomni, irritabilitat, desmotivació, cansament, estat d’ànim baix i dificultat per concentrar-se. Tanmateix, l’ús de la paraula síndrome ens remet al camp de la medicina i a una possible intervenció per a la seva resolució des de la individualització i la biologia. Per posar un exemple, l’any 2017, l’Hospital General de Catalunya va anunciar l’apertura d’una consulta per al diagnòstic i tractament de la síndrome postvacacional.
Es considera que les dificultats per tornar a la feina després de les vacances són manifestacions d’una resposta adaptativa al canvi d’hàbits, a tornar a la rutina i a una major exigència física o mental. Es calcula que el 15% de la població mostra aquest tipus de problemes i que les persones més afectades són les que presenten algunes característiques personals com poden ser la baixa tolerància a la frustració, baixa resiliència o dificultat per adaptar-se als canvis. També es refereixen factors causals de tipus sociolaboral, com haver tingut conflictes en el treball, la presència d’un ambient laboral advers, el poc reconeixement i la monotonia en les tasques.
Sovint es tracta el tema des d’un punt de vista individual, s’apunten els trets psicològics adversos i s’ofereixen abordatges personals. En canvi, es parla menys dels factors sociolaborals que hi poden estar implicats, que són rellevants tenint en compte que el malestar no es produeix només amb la reincorporació després de les vacances, sinó que es presenta de manera continuada en un terç dels treballadors. És un malestar que té a veure amb la insatisfacció amb la feina i amb unes exigències que superen les capacitats del treballador.
La insatisfacció és un tret de la nostra societat que es manifesta de manera especial en l’àmbit laboral i que s’atribueix a la manca de reconeixement, sobrecàrrega de tasques, estils directius autoritaris o baixos salaris. Així ho indica el Estudio sobre Bienestar y Salud laboral que situa que el 75% dels treballadors de l’estat està insatisfet amb el seu sou. La perspectiva d’anar a treballar cada dia, i en especial després de vacances, en certes condicions pot ser difícilment suportable per a moltes persones i causar malestar i problemes de salut física i mental. Perquè quan el sou no arriba per pagar l’alimentació, l’habitatge o l’educació dels fills, és normal que no ens trobem bé. Però les empreses segueixen parlant de productivitat i de com poden incrementar-la.
El filòsof alemany Byung-Chul Han, que analitza i explica la societat contemporània, posa, precisament, la síndrome de desgast professional o burnout com exemple de les malalties del nostre temps en el llibre La societat del cansament. Diu que són malalties de tipus neuronal, a diferència de les d’anteriors segles que serien predominantment de naturalesa bacteriana o viral. Segons Han, les malalties neurals segueixen la dialèctica de la positivitat (un excés d’estímuls i manca de límits) que esdevé violenta com a resultat de la sobreproducció, el sobre benefici o la sobre comunicació de la societat actual. L’autor defensa que el rendiment i la productivitat produeixen un cansament i un esgotament excessius i que amb la seva violència destrueixen tota comunitat, tota proximitat i fins i tot el llenguatge mateix. L’anàlisi de Han pot aportar llum per veure i entendre els corrents de fons que condicionen –si no determinen– la sensació de desmotivació, impotència i malaltia d’amplis sectors socials.
Molts anys abans de Han, a finals del segle XIX, el filòsof marxista Paul Lafargue defensava que el treball és una imposició del capitalisme, que s’aboca a la sobreproducció i el sobre consum. En el llibre Le droit a la peresse, aquest autor proposava reduir la jornada laboral a tres hores com a màxim i dedicar el temps restant a gaudir intel·lectualment i física tant com sigui possible. Aquesta idea té un cert paral·lelisme amb la proposta de Han de reduir la positivitat dels nostres temps i guanyar «negativitat», el no fer, la contemplació, per assolir més tranquil·litat i benestar. En contraposició amb aquesta visió, la peresa és mal vista per la moral cristiana, que la considera un dels set pecats capitals. Però, qui no ha tingut mandra alguna vegada quan s’ha de fer alguna cosa que no agrada o no recompensa?
En la realitat social –i laboral– res no és simple. Tampoc en el món de la salut, que no deixa de ser una expressió de les condicions de vida i de treball del món en què es viu. Així, doncs, parlar de síndrome postvacacional és limitant –i no és innocent– perquè esquiva el component sociolaboral i la seva responsabilitat sobre la salut dels treballadors. Tema que, precisament, els últims mesos està present en l’ofensiva que des de les patronals i els partits de dretes estan duent a terme contra les incapacitats laborals, a les quals denomina absentisme, quan són dos conceptes diferents. És rellevant que al voltant de la meitat de les baixes estiguin relacionades amb processos de l’aparell locomotor i amb trastorns de la salut mental, en gran part atribuïts a factors laborals, com insisteixen els professionals de l’atenció primària.
Els mecanismes de protecció existents en l’àmbit laboral poden ser insuficients però estan obertament en perill si prosperen les opcions partidàries de la productivitat i el benefici a costa del que sigui, inclosa la salut de la gent. El treball, per uns –la majoria– és una necessitat per viure, mentre que per altres –la minoria– és el mercat laboral, on el treballador és un subjecte de rendiment més que un ésser humà.
