Reportatge

L’exercici físic com a part inherent de la cura

Les llibreries, les biblioteques i a moltes cases trobem llibres que, en veus en primera persona, comparteixen experiències de superació, conquestes personals escrites per a donar idea de solucions, contagiar ànims i ganes de provar –per què no– allò que als autors els va anar bé. L’Enric Herrera i la Montserrat Romaguera ho han fet: han compartit l’eficiència de l’activitat física en la millora de la qualitat de la seva vida. I tots dos des de la vivència personal. Ell, des del seu diagnòstic d’esclerosi múltiple i la gran ajuda que li ha suposat córrer, i ella, com a metgessa de família, especialista i investigadora sobre medicina de l’esport, i exatleta professional.

En els seus llibres, “Corro perquè t’estimo. I no puc parar” (Ed. Salòria) i “La meva metgessa m’engega a passeig” (CAMFIC), conflueixen arguments que la ciència també evidencia fa temps. Les Directrius de l’Organització Mundial de la Salut sobre activitat física i hàbits sedentaris, de l’any 2020, destacaven que “l’activitat física és bona per al cor, el cos i la ment”. I que: “Fer activitat física regularment pot prevenir i ajudar a controlar les malalties cardiovasculars, la diabetis de tipus 2 i el càncer, que causen gairebé tres quartes parts de les morts a tot el món. A més, l’activitat física pot reduir els símptomes de la depressió i l’ansietat, i millorar la concentració, l’aprenentatge i el benestar general”.

El targarí Enric Herrera ho sap bastant bé això. Va passar de mirar-se la vida des del sofà després d’haver rebut el diagnòstic d’esclerosi múltiple, amb un cansament a sobre que l’aixafava per complet, a arribar a córrer les sis principals maratons del món.

Montserrat Romaguera, a més de metgessa especialista en medicina de família i comunitària i en medicina de l’esport, coordina els grups de treball d’exercici físic de la Societat Catalana i la Societat Espanyola de medicina de Família. També és membre del Consell Assessor de l’Activitat física del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i autora de projectes d’investigació sobre activitat física. 

El seu interès en la promoció de l’exercici físic la va dur a escriure el llibre La meva metgessa m’engega a passeig. Activitat física: salut low cost!, que va rebre el premi Jaume Aiguader i Miró 2024. L’obra va ser publicada amb el suport de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i és una guia “des de l’experiència de primera mà per motivar i seduir els meus pacients a incorporar l’activitat física saludable en el seu dia a dia i així aconseguir mantenir o millorar la seva qualitat de vida”, tal com Romaguera explica a la contraportada del llibre. 

Falta formació i consciència

“Ni en medicina, ni en infermeria, s’ha format la gent en activitat física i salut i, pel desconeixement, moltes vegades, la prescripció de l’exercici físic suscita por i precaució, quan, al darrere, hi ha un gran benefici”. Montserrat Romaguera parla amb coneixement de causa. Va créixer amb l’activitat física integrada en el seu dia a dia. “L’esport era una activitat transversal en la meva vida. I això per a mi era el normal. Després he vist que era extraordinari. Amb els meus pares fèiem moltes excursions i, de jove, jo nedava i feia atletisme”. En aquesta darrera disciplina esportiva, l’atletisme, la Montserrat va arribar a ser tercera d’Espanya en quatre-cents metres. És ben conscient que “no tothom està en les mateixes condicions físiques. Hi haurà qui ja estarà entrenat, tindrà més capital de nivell, i altres tindran una capacitat física molt justeta”. Però, dit això, la metgessa té molt clar l’important repte com a societat de promocionar l’activitat física per a construir salut. “Hem d’adaptar els recursos de l’entorn i tenir en compte les medicacions que el pacient pren, com la cortisona, amb la qual es perd massa òssia i muscular i, per tant, el risc de fractures és més gran. En aquests casos, en conseqüència, serà millor anar a la piscina que practicar altres esports. Tot això s’ha de tenir en compte”, diu.

L’Agència de Salut Pública de Catalunya comparteix recursos per a promoure l’activitat física entre els professionals de la salut, que poden ser en forma de publicacions com: “Petits canvis per moure’s més”, vídeos com “És temps de moure’s” o la Guia de prescripció de l’exercici físic per a la Salut (PEFS). En l’elaboració d’aquesta última, hi ha participat Montserrat Romaguera.

La guia PEFS orienta els professionals sanitaris per a poder prescriure exercici físic als pacients segons la patologia que presenten. I un dels capítols es dedica a l’esclerosi múltiple. Primer, es descriu l’afectació com: una malaltia desmielinitzant, crònica i progressiva, d’origen autoimmunitari que afecta moltes estructures del sistema nerviós central (SNC), incloent-hi el nervi òptic. Entre altres símptomes, comporta debilitat o paràlisi, fatiga, dolor neuropàtic, alteracions en la sensibilitat profunda i superficial. Afecta més de 2,5 milions de persones al món.

Són recomanacions molt senzilles per a les quals hi han intervingut fisioterapeutes, nutricionistes, metges de l’esport i especialistes d’altres disciplines. En el cas de l’esclerosi, expliquen que l’exercici físic mantingut té un paper protector de nous brots de la malaltia i pot millorar la fatiga, la cognició, el dolor neuropàtic, la depressió, la capacitat de marxa, la funció cardiorespiratòria, la força i la resistència muscular, l’equilibri, i disminuir el risc de caigudes, i això millora la qualitat de vida. Entre les activitats recomanades, hi ha l’entrenament aeròbic i l’entrenament de força. S’aconsella fer exercici físic de manera constant i regular.

Però, quan l’Enric va exposar al seu metge l’esport com a remei al seu malestar, la resposta que va rebre va ser molt descoratjadora: “Li vaig plantejar si l’esport em podia ajudar a vèncer la fatiga que patia. Em va dir: l’esclerosi múltiple no té cura i sí, l’esport va bé, però tal com et veig, tu no correràs ni cinc quilòmetres”.

Malgrat la reacció del metge, l’Enric ho va voler provar. El desafiament d’aquelles paraules desencoratjadores, que posaven tan poca fe en l’esport, va ser un revulsiu per a ell i li va saber donar la volta. Se’n va anar a comprar unes sabatilles per córrer i el primer dia va fer molt poc, però tornar-hi l’endemà ja era esperançador. Tenia, però, una altra motivació molt potent amb ell: “vaig pensar que si estimava la meva dona, la meva mare, els meus amics… no em podia quedar al sofà, perquè així no els ajudava”. Per això, després d’haver aconseguit córrer maratons, va voler titular el llibre on explica com ho va poder fer “Corro perquè t’estimo. I no puc parar”.

Tal com expressa l’Enric, “l’esclerosi és una malaltia invisible que afecta no només qui la pateix, sinó tot l’entorn familiar i afectiu”. Les seves cames corren per la seva esposa Sònia, pel seu pare Jaume —que va morir mentre l’Enric escrivia el llibre—, per la seva mare Teresa, pel seu germà Xavi, que té síndrome de Down, i per tots els amics i persones que l’han sostingut en els moments més difícils –a qui ell considera els seus entrenadors– i a qui dedica aquest llibre. Al llarg del relat l’Enric repassa com l’educació rebuda i les circumstàncies que s’ha anat trobant a la vida, entre els quals hi ha haver superat un càncer, han estat entrenaments per a la superació determinants amb l’Esclerosi.

Tampoc calen maratons

En els fulls d’informació per a pacients que publica la CAMFIC, accessibles a tothom en la web www.camfic.cat, n’hi ha un dedicat a l’exercici físic. En ell ja es diu que cal posar-se objectius realistes, individualitzats segons l’edat, els problemes de salut i la medicació, i cal que siguin avaluats periòdicament per un professional. També es detallen bé els passos per a posar-se en marxa en l’activitat: La sessió comença amb un escalfament i finalitza tornant a la calma amb estiraments suaus. Als adults, per obtenir beneficis en la seva salut se’ls recomana 30 minuts al dia d’activitat moderada almenys 5 dies a la setmana. Es poden fraccionar en trams mínims de 10 minuts (per exemple, caminar de pressa, anar en bicicleta o nedar). 25 minuts d’activitat intensa almenys 3 dies a la setmana (per exemple, córrer). I afegir-hi estiraments i exercicis de força 2 dies a la setmana. Per als nens es recomana una hora diària d’activitat física moderada tots els dies de la setmana.

I s’acaba dient que: “poques setmanes després d’aquests canvis, començarem a notar els beneficis”. En paraules de Montserrat Romaguera: “Cal estructurar la sessió d’activitat física: primer escalfar, en acabat, exercici i després tornada a la calma. I es comença augmentant la durada de les sessions i el número d’aquestes a la setmana, deixant un dia de descans entre sessió i sessió en persones que no han fet mai res, per recuperar-se. Quan es té millor nivell, ja es pot augmentar la intensitat”.

Pel que fa a la roba, diu l’especialista que ha de ser “còmoda i de cotó, transpirable”. A més cal hidratar-se bé per a recuperar líquids i minerals. “Si l’activitat és suau, aigua de l’aixeta va bé. Però si es practica algun exercici més intens, com el pàdel, una beguda isotònica pot anar millor”. I aprofita per recalcar que “no s’ha de confondre la beguda isotònica amb les energètiques, que porten morta cafeïna i, per tant, no són gens recomanables per a la salut, malgrat que a Espanya això no estigui regulat”. 

Romaguera també vol precisar que “activitat física és moure’s. Tant pot ser passant l’aspiradora a casa, desplaçant-nos a peu fins a l’escola o la feina, o caminant durant el temps lliure”. En canvi, “exercici és quan està planificat. Aleshores, convé fer deu minuts d’escalfament amb pauta, abans de començar, i estirament en finalitzar”. Parlem d’esport –diu– “quan ja s’hi posa un rendiment més elevat i hi ha competició, no sempre pot resultar saludable i de vegades s’acaba vinculant a trastorns de la conducta alimentària”.

Una activitat física moderada i controlada, ben al contrari, ha demostrat, molts beneficis per exemple en càncer, en persones que fan tractament, i en prevenció del càncer. “I hi ha cada cop més evidència que la pràctica d’activitat física disminueix l’ansietat i l’insomni. En salut mental, la depressió, però també casos d’esquizofrènia i addiccions milloren perquè l’activitat afavoreix la secreció d’endorfines, les hormones del cervell que ens donen recompensa. I en consulta veiem molt que si es fa l’activitat física no es necessiten tantes pastilles per a dormir i contra l’ansietat”, diu Montserrat Romaguera.

Cal, doncs, insisteix ella com a especialista en medicina de l’esport, que “aconseguim motivar tan adults i infants a practicar activitat física. És important que els professionals donem aquest missatge, amb objectius reals, per a millorar l’agilitat, la percepció del dolor o de les mateixes capacitats. Hi ha moltes senyores que no es poden cordar els sostenidors i quan veuen que després poden, els millora l’autoestima”. Però, puntualitza també que “s’ha de conèixer l’entorn de la persona, quines barreres té, les instal·lacions que té a prop, els preus de la piscina, fer l’acompanyament, no deixar-la sola. Poden fer una activitat individualitzada o, si ho fa amb gent, que se sentin còmodes. I nosaltres, revaluar periòdicament cada cas per veure com evoluciona per crear l’adherència. En entorns urbans hi ha poques zones verdes, però tenim un clima fantàstic. Una de les coses que reivindiquem és que els patis de les escoles estiguin oberts. Molts nens no poden anar de colònies, però als patis poden gaudir d’un entorn segur, no cal l’esport com a competició, però sí moure’s per a fer salut. Tenim la responsabilitat en això i també en què s’alimentin millor, que adquireixin el plaer cuinar. No sé què ha de canviar, però tot això és important, ens hem de cuidar al llarg de tota la vida”, conclou.